DUES ÀNIMES



DUES ÀNIMES
*
29-3-14
*
Vaig néixer en una casa modernista construïda el 1914. Casa nostra fa cent anys. ¡Felicitats, casa estimada! Encara hi vivim tres dels que hi vam néixer. La fotografia grisa la va fer Hermenegild Vallvé el 1920, durant una nevada considerable. La fotografia blava la va acolorir i enviar l’Ajuntament un Nadal com a felicitació als ciutadans, afegint l’estrella que mira l’est. S’hi pot veure el Passeig de les Palmeres quan hi havia les originals ben ordenades, amb els seus alambors i la seva ombra.
            Els anys setanta, per conveniència entre majoria de propietaris i constructora, la van fer enderrocar i s’hi va alçar la que es pot veure a l’altra fotografia: una mole de ciment com una casamata. La gràcia va ser vençuda per la prepotència. Hi continuem vivint perquè ens corresponien pisos per herència. Els avis els van comprar el 1917, en bona hora i els n’estic ben agraïda.
            La meva ànima és dividida. Em sembla que correspon més a la casa vella que a la nova, on encara no s’ha sabut acomodar, on tot és canviat. Quan somio casa, sempre és l’antiga, fenomen curiós: al meu cervell, a la meva memòria, sempre sóc allà, al jardí que ja no tenim; s’hi van construir pisos a canvi: eren dos per replà i ara són tres.
            2014. Ara la casa fa cent anys. Amb una mateixa arrel de roca viva, perquè no s’hi van poder fer soterranis i tenim un bocí enorme de roca a l’entrada. Sóc edificada sobre pedra ferma. Penso que la casa nova és deutora de la vella. Però això, els nouvinguts no ho arribaran a saber ni a sentir mai.
*
Foto antiga: Vallvé- Foto actual: V. Roca.


15 comentaris:

Júlia ha dit...

Els anys tornaran antic allò que avui sembla modern, només cal comprovar la desconfiança amb la qual la gent de Barcelona patia l'excés edificador de l'Eixample, amb tota la raó, segons com es miri.

Elfreelang ha dit...

Quants sacrilegis arquitectònics s'han perpetrat! diria que en els somnis per força l'ànima de la primera casa sobreviviu en la teva....hi és ....les roques si són vives no moren mai

Edith ha dit...

M’agrada l’expressió “ànima dividida” que utilitzes per descriure la dicotomia de la teva pròpia ànima. Penso que és un post molt bell que fa reflexionar, potser perquè jo també visc en una casa centenària que ha vist tres generacions dels meus pujant i baixant les escales. Personalment crec que l’esser humà sempre te l’ànima dividida, entre el que somia el que realment és.

Sílvia ha dit...

No m'estranya que l'ànima encara et passegi en somnis i records per la casa vella. És encantadora!

novesflors ha dit...

La casa nova no em diu res d'especial (clar que jo no hi visc), en canvi la casa vella... em sembla d'aquelles que tenen ànima que mai no mor, sempre perdura, fins i tot sobre noves construccions que han anat a substituir-les.

Gràcies pel refrany del blau, no el coneixia.

Helena Bonals ha dit...

No em va agradar gens un cop que Margarit (arquitecte a més de poeta) va dir que és normal que en el futur vagin desapareixent totes les construccions antigues. No puc, no puc sofrir-ho!

M. Roser ha dit...

Una casa preciosa, la d'estil modernista on vas néixer, quina llàstima que s'enderroquin cases així en nom del progrés...M'agrada n'hàgiu pogut conservar un tros d'arrel, per recordar-la i poder dir: "Sóc edificada sobra pedra ferma"...
Bona Nit, Olga.

M. Roser ha dit...

Perdona, s'ha perdut un que, "que n'hàgiu"...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Per sort la casa antiga continua ben viva en els records. Bon diumenge

xavier pujol ha dit...

Olga, les teves explicacions m'han fet pensar en el cas d'un amic familiar. Va néixer fill de masovers, en una masia, casualment prop de Tarragona, al terme de Constantí. Aquesta masia actualment és un restaurant i l'han restaurat tant que ja no és com era.
Per celebrar els 90 anys d'aquesta persona, els fills van organitzar un dinar familiar a la masia. Malauradament el protagonista feia alguns anys que s'havia quedat cec. Va ser l'únic que la va "veure" tal com era en origen.

La teva casa antiga tu la guardes a la memòria i al cor. Els altres mirem les fotos.
Fita

Clidice ha dit...

No em fa por la novetat, sobretot pel tros de roca. La resta és banal? Potser perquè acabo de llegir La inundació. :)

Galionar ha dit...

És difícil trobar ànima als habitatges actuals, ja que semblen tots fets en sèrie, calcats els uns als altres, i tenen ben poca personalitat. Abans cada casa, cada pis, era diferent dels altres, parlava de nosaltres i de la nostra història... Però no podem anar en contra del progrés per molt que ens dolgui... Per sort, de la teva casa sempre te'n quedaran el record i la roca inamovible.
Una abraçada.

Calpurni ha dit...

Olga, per les teues paraules sembla que vius més en la casa modernista que en la nova. Jo també ho preferiria.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Cada casa té la seva pròpia història, la qual va lligada a la de les persones que la van construir i les que l'habiten.
El canvi que veiem en aquest bloc de pisos no va afavorir l'estètica, i no sé si aconseguí un millor medi pels seus usuaris.

carina ha dit...

Olga, retorno a casa teva després d'un temps apartada dels blogs. Però quan torno sempre m'agrada llegir-te. Avui em trobo amb l'edificidi que es va fer amb la vostra casa i em fa mal veure com la modernitat engoleix la història, la bellesa. Per sort, tenim la memòria que evoca el paradís perdut, la casa, el tot.
Per cert, felicitats per la il·lustració de la portada del llibre de poemes de la Marta, Fils de Vidre, és preciosa. Una abraçada i la meva incondicional admiració.