CONTRA L'ASPRE, EL DOLÇ

CONTRA L’ASPRE, EL DOLÇ, 
*
13-10-13
*
En l’eterna paradoxa del viure, combinem asprors i dolceses.
Si avui i demà hi ha tensions, és cert que també hi ha fruita saborosa que potser valorem poc, desagraïts de mena com som.
L’alerta dels meu cinc o sis sentits no em fa perdre el paladar encès, melós i fresc dels palosantos. Els amics Maria Teresa i Joan me’ls van portar de La Riba en un cistell on també hi havia raïm. ¿Com faré un retrat prou singular per enaltir els palosantos que tant m’agraden? Doncs compartint el piano.
El palosanto (no em passo al caqui) és fruita que condensa el color tardoral. Gairebé podria descriure el poema de Ventura Gassol*, perquè el sol de la maduració a La Selva i a La Riba no és distant. I el palosanto ve a ser l’elegia de la fruita dolça. Arriben la taronja i la mandarina, però aquella destil·lació del canvi de temporada, covada a l’estiu i recollida el setembre o l’octubre, porta una suau melancolia i una amable energia que ajuda a trenar la memòria d’infants amb els treballs que ens esperen ara que, com a nació, sembla que també madurem.
*
“Elegia tardoral”, poema de Ventura Gassol.
Foto d’OX

13 comentaris:

Loreto Giralt Turón ha dit...

Veig que els has posat en un lloc d'honor.
A mi no m'agraden especialment (prefereixo els raïms) però sí que tenen un color molt tardorenc. Fan goig

Galionar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Galionar ha dit...

M'has fer recordar una escena de quan era molt petita; una germana de l'àvia, la tia Florència, ens en duia a casa cada any, de palosantos. Sempre coincidint amb un o altre mal de coll que em feia estar al llit. Me'ls feien tastar per força, i no m'agradaven gens, per massa dolços; des de llavors sempre he associat el gust dolcenc dels xarops medicinals amb la dolçor del palosanto...
Que gaudeixis d'un octubre plàcid i agradable, Olga. Una abraçada.

Joan Josep Tamburini ha dit...

A l'interior de Poblet hi han dos palo santos, però els seus fruits encara eren verts. Per cert,a casa sempre em van dir que palo santo era l'arbre i caqui el fruit. Però els especialistes en llengua segur que en sabeu molt més (el meu pare era ingenier). Ja he acabat la meva setmaneta a Poblet. De les millors... una abraçada: Joan Josep

Olga Xirinacs ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

I un arbre preciós a la tardor, per cert. Abans no m'agradava però ara cada dia m'agrada més, em passa amb moltes coses, també a l'inrevés, és clar. Bon diumenge.

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agraden les mandarines i les taronges sobretot, és una de les millors coses de la tardor, a banda de les castanyes.

Eduard ha dit...

El palosanto em porta, efectivament, records d'infantesa. Crec que és una fruita en desús, i si bé personalemtn no m'agrada ja, no en sé exactament els motius.
Les societats maduren, i crec que en efecte aquesta societat està madura i llesta per a dur elsalt definitiu mén enllà de la infantesa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'aparició de certes fruites ens recorden el temps que som, cadascuna és il.luminada per la seva llum interna...

gloria abras pou ha dit...

Una sola vegada i quan era una nena d'encara no deu anys vaig menjar un palosanto. En recordo el sabor agradable i l'aspecte menjívol. Però no n'he menjat ni n'he buscat mai més.
La fotografia és molt bonica. I harmònica, és clar.

M. Roser ha dit...

Està bé que com a nació madurem, com els palosantos...N'has fet tota una saborosa descripció, es nota que t'agraden i està molt bé això d'endolcir-nos, que les asprós, ja venen soles...
Petonets i bona setmana, Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Faran falta molt caquis per endolcir l'aspror actual.

Jordi Dorca ha dit...

Les mandarines. Em donen força, quan n'hi ha. Figuracions meves, no en facis cabal.