*
20-9-12
*
Primer de tot el pa: que no falti a taula, a casa, al forn. Simbòlic, saborós, necessari, multiforme. A Mont-ral no hi ha botigues, s’ha de sortir del poble per comprar qualsevol cosa. Però hi ha un forn important amb botiga petita. Ofereix el pa en la daurada benedicció de cada dia. S’hi couen també coques delicioses, salades i dolces, i les famoses magdalenes, presents a moltes botigues de les nostres comarques. Lloc càlid i nutrici, de converses i somriures, aquest. Com tot aquí, acabant setembre tanca excepte els caps de setmana; es reclou en ell mateix, cor ardent d’un hivern dur. Dissabte comprarem les últimes coques d’espinacs i direm adéu.
Al Racó de Mont-ral hi anem sovint a dinar. Al setembre plau acostar-se a les brases, tribuna que domina el local, convoca a taula i atreu la mirada mentre es conversa de la inevitable, aquí, acció del temps: “no plou, fa mestral, mireu quina boira.” La boira, espessa, puja de la Serra del Pou i de La Mussara i aïlla El Racó, elevat i obert a tots els vents de la rosa. Hi ha cuina saborosa, aquí. Excel•lent escudella que fa la Maria i gustosíssima brasa. “No cal que posis pa, Joan”, diem. “¡I tant, que sí! ¿que seria una taula sense pa?”, i ve la cistella, i en mengem. Jo me’l suco al vi negre, combrego amb les dues espècies. A vegades Joan ens porta pa sucat amb vi bullit i sucre pel damunt. Aquí som criatures de nou. Els comensals parlem entre nosaltres i ens passem el diari del dia. Avui direm adéu fins l’estiu vinent.
Són refugis càlids. Durant el suau hivern vora mar pensarem l’aspre hivern de muntanya, on hi haurà aquests dos cors, sempre oberts als bàsics i riquíssims productes de la terra.
*
Fotos d’OX
10 comentaris:
És molt càlida també la manera de descriure aquests dos llocs.
Preciosa i afectuosa descripció dels dos llocs, Olga!
Un plaer de llegir-te... i em fas venir moltes ganes de menjar coca, dolça, salada, o simplement de pa... mmmmm que bones són les coques!
L'olor del pa i de la llenya cremant-se, qui no ho ha viscut no sap, amb exactitud, la definició de llar.
Com que al nostre poble no ens arriba el pa de Mont-ral, ens hem animat a fer-lo nosaltres. Amb l'ajuda d'una màquina màgica (d'Alemanya havia de venir!) la marmoteta ja ha preparat pa de panses, de nous, de xocolata... i ens els menjarem a la vora de l'estufa de llenya.
La marmota de Cauterets
Com especímen de ciutat, el caliu del foc l'he viscut a l'escultisme, de nen, i portant als meus alumnes a la muntanya. Tot queda llunyà, però a l'hora molt a prop. Una abraçada: Joan Josep
Ei! A casa ja fa temps que som consumidors del pa (i les magdalenes) de Mont-Ral. Pa d'espelta, únic.
Quina sana enveja que em feu. I a València continua fent calor.
Em venen ganes d'e posar les mans davant de la llar de foc, per sentir la seva escalforeta...
I entrar dins del forn per flairar l'olor del pa acabat de fer...
Petons de bona nit.
La teva descripció és més bonica que l'atmosfera i els objectes descrits. És com mirar un quadro i quedar bocabadat.
Bona tornada, Olga. Aviat tornarem a gaudir de les teves cròniques tarragonines.
Constatem que al Raco de Mont-ral es menja molt bé, amb una matèria primera bona i el menjar ben elaborat, a més d'uns servei amable.
Publica un comentari a l'entrada