TARDOR, ¿HO PODREM RESISTIR?


*


TARDOR, ¿HO PODREM RESISTIR?

*

21-9-12

*

Avui comença la tardor tradicional. És també dia cap-i-cua i, a més, sant Jonàs, el que va viure tres dies al ventre de la balena dedicat a estudis interiors; com que era indigest, com tots els profetes, la balena el va escopir a la platja, viu. ¿Ho podrem resistir?

Celebro la tardor. Des de dilluns som dins de la boira, i avui espessa i mandrosament plujosa. Sento el clop-clop de les gotes d’aigua sobre la llosa còncava de sota la finestra. Un altre compàs de dia. Placidesa.

Per continuar o acabar la sèrie d’objectes càlids a Mont-ral, avui dedico el post a la fusta. Noble ofici, el de fuster, exercit pel líder cristià fins als seus 30 anys, si fa no fa. Pobres mans i peus, clavats precisament a la fusta.

Recordem aquella dita d’infants: “Sant Josep era fuster / jo també./ Va fer un banc / jo també...”, i així fins caure en l’última parada, on et comparen amb un porc. Aquest de la fotografia és el banc de fuster del meu sogre. Peça magnífica, contundent, pesant, que vam fer transportar aquí dalt des de Tarragona, on algú la desava. Vicenç pare tenia un taller al carrer de la Merceria, que desemboca a les escales de la catedral. Havien fet allà peces notables: fusteria de nobles cases, arcs de festa per adornar el carrer... La guerra tot ho va trastocar i l’home, en acabar la revolta, va fer de treballador de confiança a la casa Muller, la que feia o fa el vi pontifici, d’aquí el títol nobiliari. Les grans empreses vinícoles de Tarragona ara només són record nostàlgic d’olor vermella i blanca. Al costat del banc hi veureu una portadora, símbol de verema, peus i mans vermells, també.

Uns quants dels ribots que el fuster conservava, ara són a prestatges diversos de la casa. Ribot de múltiples significats: cognom, si, però també “passar el ribot”. Aquesta era una expressió que es va fer servir molt quan ens laminaven una rere l’altra les propostes d’Estatut. Passada de ribot i cada vegada s’aprimava més fins perdre tota consistència. El ribot avui es ven fins i tot a les cases d’antiquaris. Té un valor. Però el ribotatge continuat que sofreix el poble de Catalunya a cada pas que intenta donar, ens converteix en transparents fins a la desaparició. Al magnífic llibre-catàleg “L’expressió permanent”, sobre l’obra de Sefa Ferré, de Reus, i bellament escrit per Eugeni Perea, de Riudoms, diu Sefa: “La vida és una immensa fatalitat per passar després a no sé què.” Coincideix amb la meva definició: “La vida és una venjança refinada amb resultat de mort.” Si a sobre, mentre vivim, ens passen el ribot sense detura, ¿HO PODREM RESISTIR?

*

Fotos D’OX a Mont-ral.


9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo he vist el meu pare passant el ribot, ja sé el que és. I tant que ho podrem resistir. Sempre ho hem fet. Anar a contracorrent és sempre millor que ser convencionalment feliç, però només si n'ets digne.

Maria Dolors Giral ha dit...

El meu marit, que df'afició era fuster tenia una bona col·lecció de ribots que jo conservo. Com tu dius, s'han tornat una mena de "memento mori". Entre tant visca la vida.
Jo vaig tenir com a professor de literatura i gramàtica,Josep Mª Cases de Müller, poeta i propietari dels vins. Un dia t'explicaré una tonteria d'adolescents, amb ell de protagonista passiu.

Carme ha dit...

Altres coses potser no, però resistents en som bastant... espero que resistirem una vegada més.

Joan Josep Tamburini ha dit...

A mi m'agrada la tardor. En realitat m'agraden totes les estacions. Totes tenen alguna cosa d'entranyables. A l'Àfrica que tansols teniem la de plujes i la seca, les trobava a faltar. Una abraçada: Joan Josep

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Preciosos els ribots, i com altres eines, els anys els han anat polint de manera que s'han convertit en peces de disseny immillorable, essencials, bellíssimes.
Vaig fer una sèrie, fa anys, en ceràmica, inspirada en els ribots.

GLÒRIA ha dit...

Lluís, el meu avi matern, era fuster. Com lamento no haver-lo conegut!. havia fet la guerra a Filipines.Certes paraules de l'ofici les vaig aprendre de la mare que el recordava tan sovint, entre les quals filaberquí i també ribot.L'avi va tornar de Filipines i es va establir. Junt amb la fusteria tenia barberia. Quan al poble hi havia un mort, l'avi corria a fer-li la caixa i a la nit, la mare clavava els claus daurats del folra. Escenes que no he vist però que recordo.
Sempre gràcies, Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Catalunya, situada a l'Orient de la península, té molt d'oriental i, per tant, ben facultats de resistència.

M. Roser ha dit...

Sempre m'ha agradat l'olor que sento a l'entrar en una fusteria, olor d'arbres, olor de bosc...
Les coses de fusta donen calidesa...

Amb tot el que hem resistit fins ara i no hem defallit, vol dir que encara ens queden forces...

Bona nit Olga

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El ribot només pot passar per sobre de cossos consistents, com el nostre, que ho és fisicament i moral.
No ens doblegaran!