SETEMBRE CÀLID

*

17, i sant Ferriol, el del concertino i el flabiol, que fa la cançó. Ens llevem dins la boira espessa i tèbia: no es veu res, silenci total, flotem.

      Se m’ocorre fer el retrat de part dels tupins de la casa. Els relaciono amb els colors, la utilitat i la història. També perquè he visitat el blog de EN BLAU, una experta en bella ceràmica, artista creadora.

      La ceràmica relacionada amb el foc i els aliments: tupina, llard, oli, mel, beguda... Un gerro que em va regalar un antic pretendent; tupinets trobats en restes de velles masies enrunades; càntirs nous i recipients de licor no tan vells. El foc va coure els estris i els estris (no tots) el menjar.

      ¿Heu llegit Prudenci Bertrana, un dels millors escriptors que hem tingut? Bon exercici, a fe. Dins del llibre “Proses bàrbares”  hi ha un relat de les “Masies tràgiques”. Un bon prosista ha de saber encomanar el clima. Jo no voldria que cap d’aquests tupins provingués d’una masia tràgica com ell les descriu. En tenim moltes pels camins que fem. La Mussara mateix n’és un gran exemple. Aquí no passa com a França, que sap tenir cura del seu territori. Tot al voltant de Mont-ral és ple de ruïnes, d’històries perdudes, totes amb nom i cognoms. Un escriptor per força ha de saber recrear la vida que hi va haver un dia. Josep Gironès, de La Fatarella, ho ha fet en diversos llibres i amb mestria i domini del territori.

      El color dels tupins és de terra encesa, de fruita madura com pertoca al setembre. Alguns conserven restes fumades. ¿Quines mans els van fer servir? Ara són només companyia i els escriptors els retornem la vida.

*

 

8 comentaris:

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Que bonic, el text i els tupins. Cadascun la seva història i la d'històries que hauran escoltat a la vora del foc, i rondalles...
Segurament algun d'ells deu ser fet a la Selva del camp, els tupins de la Selva eren molt apreciats.
Gràcies per esmentar el blog En Blau i fer-me tants elogis.

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

He posat un enllaç al Facebook, si el vols veure:

http://www.facebook.com/camilla.perezsalva.9

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La ceràmica, aquesta que anomenem d'utilitat, encomana una calidesa còsmica. I és així perquè respon a una mixtura de terra i foc i conté aire quan està buida i líquids i sòlids quan està plena...
Vénen ganes d'acaronar les peces que mostres a les fotografies.

M. Roser ha dit...

Sembla que tens un bon reguitzell de tupins...Jo tinc molts càntirs.
Les coses de ceràmica m'agraden molt,
trobo que és un material molt noble, i els artesans el modelen amb les mans des de temps antics...
Bona nit.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Bona col·lecció de tupins i de records! Tot forma part de la micro història que condiciona la història amb majúscules, la qual cal tenir present per tal de no repetir les pàgines més tràgiques.
Gràcies per la floreta.

Helena Bonals ha dit...

La ceràmica dura segles, a més de ser molt estètica. El que és més modern envelleix malament generalment. Bellesa contra progrés, sempre igual.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Fer ceràmica és una de les meves il.lusions que marxaré sense poder acomplir. A casa tenim un grapat de cantirs molt diferents. Una abraçada: Joan Josep

Loreto Giralt Turón ha dit...

El meu sogre feia ceràmica i a la meva filla també li comença a agradar, la cermàmica és fràgil i alhora forta, una bona combinació. Per cert, la meva filla està treballant el poema "Marina" a classe, ja se'l sap de memòria i li agrada molt. La seva mestra ha penjat al suro de classe unes làmines precioses sobre la petita Marina i el cranc. Gràcies per escriure'l.