PARADISOS PERDUTS


PARADISOS PERDUTS

*

30-9-12

*

¿Qui no ha perdut un paradís?

      Sense voler-ho ni tenir-ne cap culpa, venim al món havent perdut el gran paradís, l’original, aquell que només va habitar la primera parella de la Humanitat un poc temps, com si hi haguessin anat de vacances i prou. Els descendents patim la venjança refinada que és la vida, amb resultat de mort. Paraula de Déu.

      Resulta que de petits paradisos n’hi ha: fiscals, amorosos, paisatgístics. Però són fràgils i temporals i només a l’abast d’uns privilegiats. La resta, les passa magres, suburbials i afamades.

      Per sort, un Marx irònic fa reflexions sobre aquestes i altres coses i, agut i incisiu, ens incita a somriure per pal·liar un tant els efectes de la venjança original. Però això he emmarcat la seva figura, I el Paradís Perdut a terra, sense que Milton tampoc en tingui cap culpa, perquè ell també va sofrir la venjança original i refinada. Com tots nosaltres.

      Hem perdut setembre, ja. ¿El tornarem a viure?

*

Collage postal d’OX.

6 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El paradís de la infantesa és el que més persones han perdut, crec.
Però espero que sigui possible de viure més setembres, Olga.

esborrall ha dit...

Tot el que comença acaba algun dia, sortosament. La sort esdevé especialment quan allò que un dia és ens martirtzar o ens avorreix.
D'aquesta manera mai perdem res, perquè res posseïm, més enllà del nostre pensament...I el que pensem, també acabarà algun en què començarem a oblidar.

Carme ha dit...

Els paradisos sempre són efímers, com dius i a vegades inaccessibles.

Només podem intentar preservar els nostres petits paradisos interiors... a vegades, ni aquests ens funcionen.

Bona setmana, Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Dissabte vam poder redescobrir el paradís que porta la pluja, el preludi d'un altre en forma de bolets.

El porquet ha dit...

De paradisos n'anem ben magres. Llavors, tal volta, hem de jugar les nostres cartes millor que ningú i fer de racons, a ulls profans banals, petits reductes irreductibles de paradisíaca essència. Potser el paradís només l'aconseguim lluitant, cada dia, per convertir indrets monòtons en estampes dignes de llibres de fotografia o memòries de triomfadors.

M. Roser ha dit...

Hem perdut el paradís del setembre, però hem retrobat el de l'octubre, el mes del meu primer crit de llibertat!!!(una que ja va néixer independentista)
Bona nit Olga.