MUTIS
*
7-9-12
*
Grupet selecte d’escriptors entaulats davant la paella dels dijous al
Racó de Mont-ral. Xiquets, quina bona estona de xerrera i xafarderia, tal com
s’escau...
Jo, consultora del Calendari
del Pagès, vaig fer notar que era sant Zacaries. El mut Zacaries, que sempre em
fa somriure, perquè els fets bíblics es porten l’oli. L’arcàngel Gabriel va
deixar mut el pobre Zacaries, que era cosí polític de Maria, perquè no s’havia
cregut unes paraules seves (de l’àngel), Lluc 1,18-24. El va deixar mut fins
que va néixer el seu fill, Joan el Baptista que, més tard, també va quedar mut
perquè el van degollar (per desig de Salomé, ja sabeu). En el llenguatge
familiar també en diem ‘el mut’ dels que es diuen Helmut. I com que hi havia un
violinista i compositor cèlebre que es deia Helmut Zacaries, resultava perfecte
enllaçar els dos muts Zacaries. De pas, altres Helmuts, com el mut Berger (“La
caiguda dels déus”,
“Ludwig”, etc.).
Però hi ha altres muts que fan
mutis, com ara un dels meus editors, el que m’havia d’editar fins que em morís
i que s’ha esfumat del món visible però no per a tothom, perquè algunes
persones li segueixen la pista amb uns propòsits determinats.
Altres editors també han fet
mutis, m’expliquen alguns coneguts que n’han resultat damnificats. I és que la
cultura, bons lectors, fa mutis per inanició.
Davant de la paella, els
escriptors dèiem absoltes al Premi(o) Nacional de Literatura, apunyalat i
dessagnat pels propis del nostre país del ser o no ser hamletià. Per a
nosaltres, el premi també ha fet mutis, com fa mutis la llengua, mai més ben
aplicat (perdó). ¿Per què ens hauríem d’esforçar més a dir: “Parli bé el
català” “Escrigui millor el català”, etc. etc., si després els suposats
“protectors” l’embastardeixen? Ens han deixat muts, perquè les forces “mortes”
també fan mutis, vull dir que la van fent i callant mentre manen. De manera
que, amics, muts i a la gàbia, que no en sortirem per molta manifestació que es
prepari.
*
Trobada de dues cosines a casa del mut Zacaries. (Estampas
bíblicas)
10 comentaris:
Aquells que teniu la possibilitat no emmudiu, perquè emmudint ens abandoneu. Potser sí que no ens en sortirem, però no hem d'emmudir, mai.
Pot ser ben emocionant, encara que no serveixi de res. Com l'art no serveix de res. He après que l'artista en té prou amb alliberar-se, encara que no arribi a ningú.
Els mutis són molt habituals en el món editorial, encara més en els nostres temps difícils.
Per cert, recordo que un acudit una mica ximplet deia que Sant Maties i Sant Zacaries -cal llegir en castellà- eren els patrons de les treballadores del sexe.
De fet l'artista té sovint, també, una vocació comunicativa, no n'hi prou del tot amb l'alliberament, em sembla. Sobre aquest tema havia tingut en temps passats llargs i profunds debats.
Va bé, això de reunir-se uns quants escriptors. Feina una mica solitària, la nostra, i les eucaristies acostumen a deixar bon record!
Pel que fa al món de l'edició està ben fumut!
T'admiro pel valor a l'hora de dir les coses clares, Olga, i per mantenir sempre el teu sentit de l'humor. Els temps estan ben fotuts, noia, i els editors són només una petita part dels especímens que desapareixen sense deixar rastre. M'imagino que l'única manera de reaccionar és no llançar la tovallola per més que el desànim ens envaeixi i continuar escrivint, sigui per alliberar-se o per comunicar.
Una abraçada!
Fantàstics jocs de paraules. Jo conec un editor xerraire que garla per enganyar i robar. Amb el que deu no sé com surt al carrer.
San Zacaries el castigarà potser llevant-li la paraula de la que tant es vanta.
Avui he anat a la Setmana del Llibre en Català. M'han entrevistat pel programa Divendres de TV3. M'han demanat quin era el darrer llibre que havia comprat. He dit La Inundació d'Olga Xirinacs. Bé, no és el darrer que he comprat, però s`ha de fer propaganda dels amics.
He trobat a faltar moltes editorials. No en sé el motiu. Una abraçada: Joan Josep
Olga, tu ho has dit tot i ben clar que ens ha quedat. Així estan les coses, ells fan mutis, però no tots els segueixen l'exemple.
M'agrada molt la teua claretat d'idees i el joc de paraules emprat.
Totalment d'acord amb l'anàlisi, però hem de ser optimistes: viatgem cap a la independència i ja s'hi arreplegarà el qui vulgui. Aleshores, en un país fort, escriure en castellà podrà ser una opció individual, i no una adhesió a la força dominant (del mercat,de la poítica, del..."ecs, aquests provincians, quin fàstic!")
Comparteixo les paraules de Clídice. Aquesta situació em recorda molt aquelles pel·lis del Marx on sobreviure de l'art i de la cultura és una autèntica aventura.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada