RES MÉS

8-2-12

*

RES MÉS

*

És l’hora del berenar dels nens. Els nens tornen del col·legi i salten sobre un tou de fulles seques que el mestral ha arrecerat a una paret. Un vaixell blanc, petit, brilla al sol com iceberg perdut; o com una ànima ancorada. La meva mirada sobre el mar és trista perquè penso en el final de la tarda, en l’aïllament dels solitaris i en les converses que ja no em busquen. El paisatge conserva figures, poques, autònomes amb els seus pensaments. Jo autònoma també amb els meus petits recursos que s’apaguen. La tarda a la casa dels nens serà càlida i a les cuines miraran anuncis de mares felices que preparen begudes de cacau i subministren les racions amb la providència convencional que mana la publicitat. Tots feliços. No sé, els mariners del petit vaixell blanc, que ara ja preparen el sopar, si pensaran en casa seva; casa seva potser una cabana de fusta en un delta llunyà i criatures pescant descalces al fang. No ho sé. Els nens de les cases on berenen cacau potser faran els deures i se sentiran només una mica tristos per l’obligació, però sense saber que estan tristos, només emmurriats. Tristos se’n sentiran quan creixin i puguin veure tot aquest conjunt de barcos, fulles seques, nois que passegen gossos, jubilats amb bufanda, plàstics que volen amb el vent i cases rosa. Ja ho hauran tingut tot, com Déu al final de la creació, avorrit perquè no podia fer res més.

*


Nit calma. Dibuix d'OX

11 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Deliciós. Que t'arriben els meus aplaudiments i un somriure lluminós per a les vesprades tristes d'aquesta mirada decadent.
Una abraçada
Salut i Terra

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Amb tota la seva saviesa, Dickens no ho hauria sabut fer millor. Art pur.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Em deixes admirada un cop més, Olga. Abraçada!

Pilar ha dit...

Jo trobo molta bellesa dins d'aquesta calma que descrius. Penso que la tristesa és una altra cosa...Mé trista, sense vaixells, ni fulles,ni cacaus...La tristesa no veu, ni sent, ni mira, ni descriu.

Lapsus calami ha dit...

O potser s'adonaran que mai no han tingut res.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La foscor de la tarda convida a la melangia, alhora que a pensar que en poques hores tornarà a sortir el sol.

Xavier Aliaga ha dit...

Preciós, Olga. Precís, tendre i melangiós. Vaig a compartir-lo.

M. Roser ha dit...

Quina descripció més preciosa d'un capvespre ple de coses tendres i entranyables...penso que no cal pas res més per arrodonir-lo.
Els infants, de vegades també estan trists, penso que la tristesa no es cosa de l'edat, sinó dels sentiments que et provoquen algunes situacions...
Una abraçada,

manel ha dit...

chapeau!

Montse ha dit...

Ens prenem una tassa de cacau calentet mentre xerrem del vaixell blanc?
Qui hi deu haver, navegant-hi?

Està sol? (o sola)

Participa en una regata i espera guanyar?

O és un vell mariner que solca la mar per pur plaer?...

GLÒRIA ha dit...

Un conte massa breu que explica la tristesa del capvespre i, més que la tristesa, l'enyor de tornar a ser un infant i arribar a casa per prendre un got de llet i cacau ben calent. Un dia em faré gran i, potser estaré trist. Tan de bo sàpiga escriure contes bells i breus com el teu. Renuncio al dibuix que hauria de conformar-me amb tenir-lo al pensament. Però que fos el teu.
Olga, has tornat com sempre i més bé.