LA MÀNIGA D'UN JERSEI DE LLANA

10 / 11 – 2 – 12


LA MÀNIGA D’UN JERSEI DE LLANA

*

Segueixes l’erràtica cursa d’una estrella perduda en pols galàctica i ets a punt de perdre’t tu també en la incertesa de la immensitat inconcreta. Passa quan contemples el cel i l’amplies a través del telescopi. Sents temor, una por ancestral i primitiva.

Però detures els ulls als quadres determinats de la màniga d’un jersei recolzat al braç d’una butaca, vora teu. Hi ha algú, doncs, l’espai no és buit. Et calmes.

La primera situació et pot portar a la consideració del caos general i, per extensió, del caos al teu interior, també. Llavors és quan apareix la tendència de deixar-ho córrer tot davant de la impossibilitat de dominar-ho, de posar-hi un ordre mínim, com qui endreça un armari, un calaix, un fitxer. Perquè mai podràs arribar a conèixer el caos on vivim, que sols intueixes però que cap manual explica: d’aquí es genera la indiferència i la por vers allò desconegut i la sensació de ser no-res, sense marge de llibertat possible.

En canvi, quan – alhora- abastes allò concret, que és el teixit a quadres de la màniga del jersei de llana, trobes una realitat on pots descansar; una realitat semblant a la teva encara que portis màniga de cotó i no de llana. Resulta reconfortant, perquè el braç que es repenja a la butaca assenyala les teves pròpies dimensions, i així et permet sentir-te contingut entre iguals; i entre iguals és possible fer camí i tenir la sensació d’intervenir en el conjunt sense perdre’t. És un dels principis de la sociabilitat.

*
Cap al tard. Dibuix d'OX

9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

A mi em fa basarda de pensar, de saber segur que en algun lloc de l'univers hi ha vida com aquí, però que és impossible que ells puguin arribar fins aquí, ni nosaltres anar fins a ells.

M. Roser ha dit...

Ho he trobat interessant això que la màniga d'un jersei de llana, pugui ser el punt de referència en que ens fixem, per organitzar una mica el caos on estem summergits...

Joan Guasch ha dit...

La màniga del jersei potser posa límits temporals a l'entropia a la qual tendeix el cosmos, però si entres dins la màniga i vas baixant graons, al final trobaràs la immensitat de l'espai buit.

Galionar ha dit...

Suposo que la seguretat necessària per sostenir la pròpia autoestima a recer de les pors, la trobem en allò més proper, en el que tenim més a l'abast, en allò en què ens podem reconèixer. La contemplació del cel i la seva immensitat de vegades ens produeix un vertigen molt difícil d'explicar i la sensació de no ser res, per pura comparança. I no obstant això, quin plaer indescriptible mirar i pensar l'espai infinit...!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una declaració d'amor a "l'altre", l'única certesa enmig del caos: l'amor, l'amistat, la fraternitat, la companyonia.

el pensador ha dit...

Toc, Toc... Bona tarda. Avui és dissabte, ah! que ja ho sabies? Ja, però, potser el que no saps és que demà diumenge fem un #esmorzarblocaire a la #FMB i he pensat que havia de venir a dir-t'ho perquè estic segur que no te'l voldràs perdre. Serà a les 10 del matí i després anirem plegats a dir la nostra davant del TSJC amb #escolaencatalà

Vindràs, oi? Què no saps on és? Cap problema, aquí tens l'enllaç a l'esdeveniment al facebook, on no només hi tens l'adreça, sinó que a més t'hi podràs apuntar. Fins demà a la Fàbrica Moritz Barcelona
Ronda de Sant Antoni, 39, 08011 Barcelona

http://www.facebook.com/events/270364776365427/

jaka ha dit...

Olga que no dius res del homenatge?
va...

Olga Xirinacs ha dit...

A El Pensador. Els amigs blogaires saben que no tinc per costum respondre els comentaris, però que els agraeixo infinit. Llavors els faig comentaris a ells.
Però a l'esmorzar Moritz... Sóc a Tarragona, Pensador, i ahir teníem el sopar Assemblea d'Òmnium Cultural, amb la Muriel Casals inclosa, i no deus llegir el meu blog, però estic convalescent...
De totes maneres, gràcies, però no m'ho retreguis, sisplau.

el pensador ha dit...

Bon dia, Olga

Res de retrets, ans al contrari, gràcies pel comentari. La veritat és que últimament no em prodigo gaire pel que fa a passejar pels blocs i per tant certament desconeixia la teva convalescència. Amb la meva companya, Montse Assens (Brisalls de Mar), ens vam llençar una mica duts per un esdeveniment casual a engrescar-nos en aquest #esmorzarblocaire.

Tot i essent conscient del handicap de la distància, vaig considerar adient convidar-t'hi.

Un desig de milloria.