DING DONG

DING DONG

*

Dia de santa Calamanda: gorra, guants i una bufanda.

*

En el somieig del matí, ha pujat del fons de la memòria, clara com la llum, una càndida cançoneta que havia cantat en cor feia una pila d’anys i que m’agrada especialment. La dèiem en forma de cànon i resultava força, però s’ha d’afinar i ritmar molt. És aquesta:

“Oh dolces campanes, les del meu campanar, / colomes del cel blau, de vol serè i suau / que sou reclam de pau i llum. / Vosaltres sou la veu de ma infantesa, neu que es fon: / dong, ding dong, ding dong, ding dong. / Dringueu ben fort, desperteu el prat que dorm el greu / son del fred i de la neu.”



La infantesa com la neu que es fon. Com aquella neu d’abans que sempre va buscar Villon i que tantes vegades busquem tots sense poder-nos respondre. Perquè la neu hi és, i la cançó, i els joves, i els amors del poeta, però, ¿on?



I ja és ben trist que, en comptes de caure neu, s’hagi hagut de calar fos als boscos de l’Albiol, sota Mont-ral, Serra de Prades. ¡En ple hivern! Tant de patir els estius, i ara té, a cremar boscos falta gent. I és que les neus d’abans són molt lluny.

*

Dibuix d’OX


10 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo la cantava a la coral de l'escola, aquesta cançó, i recordo molt "de ma infantesa, neu que es fon": per a mi és això, la infantesa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Aquesta cançó la teníem al cançoner de les noies guies... I la cantàvem, i tant! Però de tot això fa molt de temps...

El porquet ha dit...

Jo no l'he sentida mai aquesta cançó. Ara m'he quedat amb ganes de sentir-ne la melodia.

Els meus padrins sempre m'han dit que allà al Mig Segre, on viuen, abans hi nevava molt més del que no ho fa pas ara. Sembla que les neus ja se'ns fonen abans de tocar terra.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Vaig fer el noviciat a Sant martí de Sesgueioles, al costat de Calaf. Santa Calamanda és la patrona de Calaf. Mai havia sentit anomenar aquesta santa. El cert és que a Calaf aquests dies fa un fret que pela i sol estar tot gebrat. Una abraçada: Joan Josep

Isabel Baixeras ha dit...

M'ha agradat recordar aquest cànon. Nits fredes en refugis de muntanya. Amistat. Felicitat.

Galionar ha dit...

Sí que ha estat ben paradoxal això de l'incendi enmig de l'onada de fred i les mevades! En aquest cas tenia la seva base científica, però, i els meteoròlegs ja havien advertit que podia passar...
També a mi la cançó m'ha dut records molt agradables. La neu treu de nosaltres l'infant que portem dins i aquest s'alegra del paisatge blanc.
Una abraçada càlida, Olga!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Això del foc de l'Albiol és tràgic, per bé que al produir-se en el temps que estem resulta còmic.

manel ha dit...

Que el bnosc cremi sempre es una tragedia.¿La neu?.Enguany ni veure-la.

Clidice ha dit...

Una santa de Calaf, on es gebraren les paraules en un dia de mercat. És ben curiós que en nevar la gent se saluda i somriu. Potser perquè hi ha un lligam entre la neu i la infantesa?

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

No coneixia la cançó...
Olga la neu es fon , però de la infantesa sempre en conservem el caliu...
Un caliu molt diferent del que deixaran les brases d'aquest incendi, que amb aquests fred, es fa difícil d'imaginar.
Petons,