*
16-2-11
*
“Nulla die sine linea.” Aquesta és la virtut que he descobert al blog que un dia em va ajudar a fer una bona amiga. Algun impuls del meu interior estira amb força les paraules amagades al cervell i fa que surtin a prendre l’aire virtual. Curiós: moltes pestanyes alhora mirant escrits poden moure l’aire si s’ajunten.
Des de sempre que porto dietari. Però, de vegades, la mà no obria la pàgina i la mirada vagava perduda al mar. Primer va ser escrit a mà, després virtual. Dos volums publicats de dietari. Però ara és el blog. El blog, per a mi, ha estat un revulsiu, un incentiu, un imperatiu de treball. “Ni un dia sense línia”, aconsellava Plini el Vell, que de vell no en va ser gaire, mort als 56 anys. Vell li deien perquè es va afillar el seu nebot Plini que, és clar, va ser el Jove. La línia podia ser escrita o llegida, però els escriptors ho solem interpretar com línia escrita.
Escrita per confiar un pensament. Per ajudar a afinar una idea que no tenia clara. Per aprendre a resumir, que és una virtut. No pas per lluir, que això és lleig. Però també per conversar, per compartir un moment i un dibuix, que és el segon motor del meu blog: el collage, fet de nou gairebé cada dia amb delit i sabent que no durarà més que un instant. No sé si tots els blogaires senten la mateixa urgència aquesta que aconsella Plini el Vell.
*
Collage d'OX
*
“Nulla die sine linea.” Aquesta és la virtut que he descobert al blog que un dia em va ajudar a fer una bona amiga. Algun impuls del meu interior estira amb força les paraules amagades al cervell i fa que surtin a prendre l’aire virtual. Curiós: moltes pestanyes alhora mirant escrits poden moure l’aire si s’ajunten.
Des de sempre que porto dietari. Però, de vegades, la mà no obria la pàgina i la mirada vagava perduda al mar. Primer va ser escrit a mà, després virtual. Dos volums publicats de dietari. Però ara és el blog. El blog, per a mi, ha estat un revulsiu, un incentiu, un imperatiu de treball. “Ni un dia sense línia”, aconsellava Plini el Vell, que de vell no en va ser gaire, mort als 56 anys. Vell li deien perquè es va afillar el seu nebot Plini que, és clar, va ser el Jove. La línia podia ser escrita o llegida, però els escriptors ho solem interpretar com línia escrita.
Escrita per confiar un pensament. Per ajudar a afinar una idea que no tenia clara. Per aprendre a resumir, que és una virtut. No pas per lluir, que això és lleig. Però també per conversar, per compartir un moment i un dibuix, que és el segon motor del meu blog: el collage, fet de nou gairebé cada dia amb delit i sabent que no durarà més que un instant. No sé si tots els blogaires senten la mateixa urgència aquesta que aconsella Plini el Vell.
*
Collage d'OX
7 comentaris:
Sí, el mateix neguit, la mateixa urgència. Que la sento com un deure, i a voltes com un deute.
Potser siga una bogeria però sovint observe la vida com si estigués escrivint-la. El meu pensament ho capta tot a base de paraules.
Olga,
T'envio unes fotos del Da Peng Wan, l'impertorbable Cosco Asphalt del teu poema "A la mateixa mola": http://fardelabanya.blogspot.com/search/label/Da%20Peng%20Wan
Felicitats per "La taronja a terra", el recomano :-)
Senyora Olga,
la mateixa necessitat que vos teniu d'escriure la tenim els qui us llegim, tan si ho manifestem com sinó.
Ja he llegit el vostre darrer poemari; m'ha agradat i no l'he trobat trist.
És un bon exercici "obligar-se" a escriure. De vegades surten coses inesperades.Una llibreta, un dietari, un llibre de viatges o de somnis, un bloc... tan se val.
Tanmateix, en el meu cas, vaig crear el bloc perquè trobava a faltar parlar de llibres. Quan tenia la llibreria m'encantava recomanar o parlar amb els clients dels que havia llegit i també fer ressenyes al bloc de la llibreria. Per això vaig fer-me un nou bloc on parlar de llibres i del que m'agrada, però al final acabo parlant gairebé sempre de llibres.
El blog és una manifestació de la vida: una crida a la qual es respon, oi?
La veritat és que has estat molt constant.
Un blog és una eina ideal per les persones que teniu moltes coses a explicar.
M'alegro que en distrutis i estem esperant a l'entrada de demà...
Publica un comentari a l'entrada