LA MEMÒRIA COM ALIMENT


*
22-2-11

*
“(...) En la nostra imaginació, els adults de la nostra infantesa continuen mantenint-se allunyats, són fonamentals, radicals, podríem dir, ja que conformen les arrels que nodreixen els exuberants sistemes ulteriors (...)”. Edmund White: “La història particular d’un noi” (Destino).

Si contemplem el contrari, és a dir, els petits de la nostra infantesa, els veurem sempre en l’edat dels jocs i, de pas, ens hi trobarem nosaltres mateixos. Però aquests adults que diu White no se m’havia ocorregut mai considerar-los com als distants que realment eren; el temor que a vegades ens produïen; el fonament i l’aliment que han significat per a nosaltres que, ara, ja som com eren ells. I aquí sí que no ens hi podem trobar, perquè ells no hi són i nosaltres els substituïm. Però els conservem tal com eren, immutables.
*
Collage d’OX

4 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Al llarg de la vida d'una persona varien segons quines percepcions: Forma part del joc.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

De vegades penso en la mainada que jugavem pel carrer i intento imaginar-los com deuen ser ara...
I de vegades en trobo algun i m'adono que, molts d'ells, són realment com havia pensat que serien. Com em deuen veure a mi els infants d'ara?
Petons,
M.Roser

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agradaven els adults que jugaven amb nosaltres, i sobretot els que ens llegien llibres sencers.

Clidice ha dit...

M'he espantat de pensar-me com una adulta de les de la meva infantesa. Però imagino que la realitat és molt tossuda i no ho puc pas evitar. Mentre no se'm fossilitzi el bon humor, però, anirem fent :)