GASTEM, QUÈ CARAI

*
30-novembre-1-desembre-10

*
Temps de canvi, amb bona fe, que deien la gent de gorra i espardenya.

Temps de canvi, sí, i de gastar-se els euros ben de gust, que la gent força contenta que està i vessa xampany a torrentades, això és bo. Alegria, que la vida és curta.

Ara entrarem als grans magatzems, que per això els tenim, i són com el rebedor de casa, amb estores, llums, comoditats, atencions i regals pel pare i per la mare. És una dita, això, també. Perquè avui dia els pares i mares es multipliquen i no saps si has de parar taula per 20 o per 50, pels nadons, pels separats-amics, etc. Els més refistolats van a dinar o sopar al restaurant dels elegits, com el que sortia a la tele, on ja sabeu que esmorzen determinats periodistes frikis. Altres famílies fan servir càtering, que també queda bé i no t’esforces.

Als magatzems de menjar per restauració, els que cuinem a casa omplirem de fetges d’ànec o d’oca, de garrinet de llet, de colls d’ànec farcits, de bou llescadet per fer carpaccios, de raviolis de tófona... tira, tu, que a Barcelona ha sonat dues vegades i la bossa és bona, fa el refrany. No tant la de Tarragona, com vaig fer constar fa pocs dies, però alegrets sí que en som, perquè amb cada pressupost la ballem. Tanta indústria i tan magrets...

A gastar, que almenys no sentim remordiments de consciència, perquè en aquests dies tot és permès. I jo vull un gerro de Lalique, aquest vidre que els francesos treballen meravellosament. M’hi desaré els llapis i tot el que em sembli.

Mira, si convé omplo el gerro aquest primer amb xampany, de la Viuda, del Perignon, del Sansfaiçon o del que sigui, després ja hi posaré els llapis i escriuré amb renovada eufòria.
*
Collage postal d’OX

5 comentaris:

El porquet ha dit...

Jo sóc nascut la nit de Nadal. Quan era menut i s'acostaven aquestes dates em transformava en un vailet nerviós i il·lusionat per les llums, les festes, els dinars i, sobretot, els regals.

Vaig anar creixent i vaig entrar a l'època més típicament rebel. Vaig capgirar com un mitjó els meus sentiments i afinitats cap aquestes dates.

Ara, que potser ja he deixat enrere certes rebel·lies (espero que no totes) no trec el fetge per la boca al parlar d'aquestes festes, tampoc he recuperat la il·lusió innocent de temps pretèrits, però què coi, m'agrada reunir-me a la taula amb els meus pares i germà, cosins i tiets, quan poden venir aquests darrers. Em fa il·lusió i ho espero.

I encara que només sigui per això, diré amb la boca petita que m'agrada el Nadal... ni que sigui perquè una nit de ja fa unes dècades, vaig ser un regalet per als meus pares!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Vivim i bebem, gastem i megem, que s'ha de fer bullir l'olla del consumisme.
Pobrets que som, a sobre ens carreguem de greix i d'andròmines.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És espontani, regalar alguna cosa per Nadal, encara que se sigui tan poc consumista com jo...
Regalar, no tirar la casa per la finestra, que això és el que ens ha dut on ens ha dut.

Clidice ha dit...

No cal patir, la crisi ens posarà a tots a "puesto".

Arare ha dit...

A mi m'argada cuinar l'escudella i la carn d'olla i el pollastre rostit, tal com el feia la meva àvia, després la meva mare, i ara em toca a mi... no m'agrada, per aquestes dates, anar al restaurant (i mai no m'han deixat canviar el menú), ens agrada fer cagar el tió (que normalment caga quatre llaminadures, que els regals els porten els Reis) i ens agrada cantar, després dels àpats, perquè ens reunim tots i - encara que soni a fals, no ho és- ens estimem.

per això em continua agradant el Nadal (al mateix temps que m'emociona pensar el aquells que no hi són, que cada vegada són més)