GAITERS I CENDRES



GAITES I CENDRES
*
1-3-17
*
Dies de cendra són aquests d’economia lenta, descendent i mortal.
Dies de cendra són els moments polítics que vivim.
L’Església no vol cendres, però les diposita al front dels pecadors.
¿Són pecadors tots els que ara encara es fan posar cendra al front?
¿Hi va algú, a fer-se’n posar?

Les cendres vegetals, com les de l’olivera, que es fan servir avui, tenen un alt contingut en potassi, calci i magnesi. Més valdria repartir-les sobre l’amanida.
Ahir, dimarts, vaig veure passar en comitiva pel mig del mercadet el seguici amb el bisbe, el batlle, les vídues ploroses del Carnestoltes i els ministrers tocant flautes i gaites. M’agrada la gaita i el gaiter que la toca. Tinc dos pseudònims on sóc Lo Gayter de... segons el lloc.

La gaita els governs ja ens la toquen cada dia. La cendra que l’escampi el mestral, el llevant, el ponent, el llebeig, el garbí, el fogony o el vent que li bufi a cadascú. Fora mals averanys. Somrigueu com ho fan els esquelets dels rics.
*
1- calavera rica
2- gaiters de Graus (Osca)
3- Edimburg: el gaiter Everett O'Sullivan i jo.      

13 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Estàs molt bonica en eixa fotografia, Olga.

Vicent Adsuara i Rollan

novesflors ha dit...

Que guapeta que estàs, Olga, amb el gaiter. Sí que hi ha gent que encara va a posar-se la cendra al front. Com tu, jo tampoc no vull cendres, vull somriures. "Doña Cuaresma" no m'agrada gens.

xavier pujol ha dit...

El sac de gemecs que es deia més antigament.
Ja hem gemegat prou! Tinc ganes que els gemecs els facin els que estan massa acostumats a riure's dels altres.
Aleshores a nosaltres ens tocarà ballar d'alegria. Si convé amb música de gaites escoceses, com la que ens presentes a la foto.
Bon dia de la sardina Olga.

Júlia ha dit...

Preciosa foto, jo crec que sac de gemecs encara es diu, al menys els músics de veritat ho diuen així i no és ben be una gaita, tot i que de gaites n'hi ha de molt diferents. Fins i tot crec que hi havia un grup de cançó infantil que es deia el Sac de Gemecs, ui, de tot fa anys.

gloria abras pou ha dit...

Recordo la cerimònia de la cendra i tota la grisor de la cuaresma. La meva mare no era gents beata i sí molt creient. Durant tota la cuaresma, els divendres, no es menjava carn. Els àpats eren sobris però ho eren cada dia feiner i el record m'omple d'una sensació que no és nostàlgia però té el poder d'envoltar-me d'aquella ja llunyana atmosfera.
I si, Olga. Que bonica i elegant estàs al costat de lo gaiter.

Mari Català ha dit...

Jo també recorde, encara que era molt petita quan ens posaven la cendra i ens deien:"Polvo eres y en polvo te convertirás".
Ja de més gran ho canviàvem per la lletra d'una cançó de La Trinca: "como la patata del polvo nacemos y a él regresamos siempre que podemos. Era més divertit.

M. Roser ha dit...

Ai no ho sé pas dubto que els esquelets somriguin, siguin dels rics o dels pobres...M'agrada el so de la gaita, és com si la música plorés! Però no m'agrada que em toquin la "gaita"...
Bona nit, Olga.

Galionar ha dit...

Coincideixo amb Mari; en els meus records de menuda hi va quedar gravat aquell terrorífic "Polvo eres y en polvo te convertirás". A mi em feia molta por i creia que el rostre se m'aniria convertint en una calavera espantosa; arribava a casa i em fregava el front fins a fer-me mal, a les nits tenia malsons terribles... I aquelles creus amb el Crist tan ple de nafres i de crostes a sobre de les quals ens obligaven a fer un petó, i després les inacabables sessions de vetlla per Setmana Santa amb l'església plena de ciris que marejaven amb l'olor, i aquell depriment llenç de color lila per amagar les boniques figures de la paret de l'altar... Ja ens la van tocar ben bé la gaita, ja, també llavors...

Alfonso Robles Motos ha dit...

Quan vaig començar de mestre encara es portava als nens de l'escola a que els posessin la cendra aquest dimecres, avui m'ha sorprès, de cop, quan dues dones parlaven en una consulta de metge d'algú a qui li havien posat cendra per a tot el any, i jo que pensava que ja no es feia això de la cendra.
Molt elegants el gaiter i tu a la foto.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No et facis posar cendra, diu un vers de Joan Maragall. No és per anar en contra de l'Església més cendrosa sinó a favor de la vida que, en efecte, ens torna cendra. És a dir: ja ho farà la mort. No cal que l'avancem.

Joan Josep Tamburini ha dit...

La cendra ens recorda que som febles. Un simbol de que tot passa. Un cop a l'any no crec que faci mal recordar-ho. Una abraçada.

Montse ha dit...

A mi també m'havien posat cendra, hi anàvem amb el col·legi, tot i que no era de monges. Eren "altres temps", però em sembla que hi ha temps de cendra que ens volen tornar a encolomar, tocant-nos la gaita constantment, amb cara de gos i ensenyant les dents, bàsicament. Ens ho estan posant fatal! Tant de bo no torni, el temps de les cendres!

Olga, estàs guapíssima, al costat del gaiter. El color del "traje" t'afavoreix!!!

I l'esquelet somrient fa patxoca.

Els gaiters de Graus fan una mica la impressió d'això que dic: ens volen fer tornar a aquesta època fosca i cendrosa... anem amb compte!

Helena Bonals ha dit...

Em fa pensar això que dius de la cendra i la política, i que els polítics toquen la gaita. Una cosa és trista, l'altra empipadora.