ENYORANÇA

ENYORANÇA

L’ovelleta em vetlla
i el seu nom és Flor,
és suau i lleugera
i guarda el meu son.
És silenciosa,
ve de la muntanya,
de les aigües clares
i les verdes prades.
Filla de Taüll,
aquí veu el mar
i enyora les flors
que va pasturar.
Ella i jo volem
retornar a les valls,
on l’aire és més net
i els somnis més alts.
***
Cap al final de les nostres vides, no és que ens estovem, però precisament per pal·liar la duresa dels últims anys contemplem les companyies tendres, les que sempre hi són, les que ens porten records dels llocs que havíem estimat.


14 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Quin poema més tendre t'ha quedat per a l'ovelleta de Taüll. Els altres companys, el mussolet, la cabreta i el porquet senglar també en volen un.
Si res no es torça per setmana santa tenim previst anar a la Vall de Boí a retrobar els "somnis més alts". Si veiem els parents de l'ovelleta els donarem records.

Consol ha dit...

És un recurs que ens reconforta i que fa el prodigi de retornar a viure els bons moments, aquells que hem de guardar amb zel perquè ningú ens els pugui prendre.

gloria abras pou ha dit...

...i nostàlgia.És el que desprenen les paraules, sempre tan encertades, i el ritme d'aquest poema tendríssim.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Sí, sempre, Olga, tenim una ovelleta al nostre costat que ens guia i ens protegeix i sempre és qui menys ho esperem, mai no la descobrim com a tal, de vegades es disfressa de llop.

Vicent Adsuara i Rollan

Galionar ha dit...

Olga, potser l'ovelleta et recorda que s'acosta el temps de tornar a Caldes de Boí i t'està demanant que també te l'emportis de vacances... Si t'envien un correu des del balneari per tornar-hi, digues-los que sí!
Una abraçada, poeta!

matilde nuri i espona ha dit...

i encara bé, sort dels somnis alts!

avui, dos homes bastant rebregats m'han mirat i, penso, s'han confós de persona; no ho sé, parlaven engargussat i no se'ls entenia gaire, era una imatge bastant decadent, feia temps que no havia vist una cosa semblant; i potser és que la vida ens prepara per a cada moment, sigui a l'edat que sigui, segons d'on venim i com hem fet el camí,
tot suma: és gust llegir aquest poema

salut, Olga
.

M. Roser ha dit...

També em sento una mica com l'ovelleta, que enyora les flors i l'aire sa de les muntanyes...
Encara que de tan en tan, pasturar vora la mar també em compensa. Un poema molt entranyable!
Tens raó, amb els anys tendim a recordar aquelles petites coses que un dia ens van donar moments de felicitat, perquè les volem reviure...
Bona nit, Olga.

Mari Català ha dit...

Tot allò que ens done bons moments de felicitat cal conservar-ho. Ovelletes, fotos, records...

Joan Josep Tamburini ha dit...

Tens raó. Vellesa i infància es toquen. Per això la gent gran oblidem el que acabem de fer i recordem coses de quan teniem quatre anys. Una abraçada.

Carme Rosanas ha dit...

Un poema molt dolç, tan com l'ovelleta! És sempre un plaer llegir-te, Olga. Espero que encara pogueu tornar totes dues cap a la muntanya enyorada...

Alfonso Robles Motos ha dit...

Bonic i emocionant poema Olga. Que cor d'amics més tendres tens. Els nostres orígens o aquells llocs que han deixat empremta en el nostre cor sempre es mantenen aquí, en la nostra ànima, per donar-nos forces i motius per seguir somiant, per seguir desitjant l'arribada d'un matí, per tornar en un instant i seguir gaudint allò que va ser .

Josep Gironès Descarrega ha dit...

A la vellesa i en tot moment totes les persones desitgem una mica d'escalfor personal i un entorn plàcid. Tot plegat ha de ser plaent com aquest poema teu.

Oliva ha dit...

RECORDS D'INFANTESA?...TAN SI VAL,LA DOLÇOR D'UN AMIC AMB ANIMA ANIMAL...UN BON BASTO PER ELS DARRERS ANYS.

Helena Bonals ha dit...

Són els vels d'empatia que cobreixen les roques de duresa de la vida, tan necessaris.