"I'M DREAMING..."

“I’M  DREAMING ...”
*
3-12-15
*

No he abandonat mai els meus somnis ni ells a mi, per això quan arriba aquest temps de Nadal, agafo les postals que he preparat a l’estiu, em poso la cançó cantada per Bing Crosby, “White Christmas” (Irving Berlin 1941), segueixo la meva llista i envio als amics el meu record i el desig de bones festes. Mai deixaré de ser la criatura que pintava angelets en fulles seques per enviar-les als amics. La criatura que espera la neu malgrat els fumuts anticiclons. Sí, hi va haver un temps que nevava.
            Sempre que la meva germana i jo somiem  casa nostra, és l’antiga, la de la foto. Mai la nova, construïda el 1976. Fa pocs dies em vaig llevar d’un somni potent que no em volia deixar: al costat hi tenia la meva mare, vestida a la moda de quan jo vaig néixer; i a l’altre la néta Gisela, de 15 anys. Anàvem a fer te. A la cuina (la vella) hi faltava un prestatge i jo preguntava on era. Al menjador, com que hi ha el mateix bufet, aquest era situat on el teníem abans, no on és ara, i allà vam deixar les begudes. La mare em venia a ajudar -¡com n’és de savi el cervell, ara que necessito i invoco la mare!-.  La néta donava alegria al moment aquell, i el somni el continuo veient.
            Dues de les meves cançons estimades són aquesta i “Over the rainbow” (Harold Arlen 1939), del mag d’Oz. Al meu proper llibre “La crisi dels 80” (aprox. per sant Jordi) s’explica el per què d’aquesta segona cançó. Vaig néixer el 36 i aquestes cançons em van bressar la infantesa dins de la casa  on fèiem  ninots de neu al jardí i al carrer.
            La música i les paraules són el pont cap a l’eternitat.
            *

            Casa nostra. Postal de l’època.

18 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Anava a escriure una banalitat sobre l'any 62. Però no. Et deixo solament un polsim de neu, per a la casa dels bons records.

Anònim ha dit...

Llegir-te, estimada Olga, és una alegria per a les "noies" Ex-libris de Sabadell!
Has sabut donar-li una nova ànima a la teva casa reconstruïda. Però s'ha de reconèixer que era un edifici preciós!
Una abraçada de part de totes,
Jacqueline

gloria abras pou ha dit...

Sembla una casa aristocràtica de Sant Petersbug. Potser ho és?
La música dels teus escrits em toca directament el cor...per això sempre em resulten massa breus.

Maria Dolors Giral ha dit...

Voldria anar en un trineu una nit d'aquelles en que el sol no s'acaba de pondre...i al meu costat hi aniria Gösta Berling... Aquest ha estat un somni meu, recorrent. Ni tan sols tindria por dels llops que aniriem allunyant llençant-los els llibres que omplirien el trineu.
Mirant aquest cel des de casa teva es pot somniar tanmateix de dia.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Mai hem de deixar el nen que tots portem ben a dins nostre. I Nadal és un moment propici per treure'l. Una abraçada.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

I l'Eternitat, Olga, és tan certa com la possibilitat de veure-la i sentir-la, la d'una persona que ha patit, que ha passat pel seu infern.

Vicent

Helena Bonals ha dit...

M'agrada molt la teva darrera frase, que de fet és un vers.

xavier pujol ha dit...

En Jordi Dorca diu que anava a escriure sobre la nevada del 62.
Ja ho faig jo:la vaig veure i viure quan tenia set anys. I cada any, des de en fa més de 50, el nen que va deixar petjades en aquella neu, pels volts de Nadal segueix esperant tornar a veure Sants i Barcelona nevat. Entremig hi ha hagut alguna nevada escadussera, però cap com aquella.
I la música... a vegades fa mal de tan endins que entra.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La memòria com a acte d'amor, i en aquesta memòria hi pot ser tothom: els vius i els morts. Al temps-del-no-temps és possible. En el somni es veu ben clar...
(ja espero llegir el llibre anunciat!)

Oliva ha dit...

LA MEVA MARE,POC AVANS DE NADAL,TENIA LA COSTUM DE PARA TAULA AMB MOLT RINGO-RANGO,I POSSAR TANS COBERT COM DIFUNTS ESTIMATS,SE SEIA A CAP DE TAULA,ENCENIA ESPELMES,I EN SILENCI CELEBRAVA LO QUE ELLA ANOMENAVA ELS NADALS DEL ANYOR...

Galionar ha dit...

Jo també em quedaria amb l'última frase, la mateixa a què es refereix l'Helena.
Quina sort, aquests somnis que vénen a omplir els buits de les pèrdues, de tant en tant!
Una abraçada, Olga!

M. Roser ha dit...

Potser no cal una nevada com la del 62, que aquí quatre volves de neu ho aturen tot...Més cap aquí n'hi ha hagut alguna que ens ha permès veure els somnis de color blanc, sense entrebancs.
Jo també m'apunto a la darrera frase d'aquest pont tant especial...
Per cert m'agrada la teva antiga casa!
Petonets, Olga.

Lola ha dit...

M'ha agradat molt de veure la casa antiga . recordo que era fantàstica. Tot el que dius del bufet i els mobles i les persones estimades.. . Quins records i quins somnis ! De fet els somnis són un misteri i a vegades venen quan els necessitem i ens acompanyen un temps. I és que Nadal és únic i trobem a faltar els éssers estimats encara que a la taula brindem per ells . Que siguis feliç Olga ! Petons !

Elfreelang ha dit...

i que puguem seguir sempre les estels dels nostres somnis .....és curiós jo sovint somio cases que mai són la meva , potser com un desig de tenir allò que mai vaig tenir....la neu com que no és freqüent per casa nostra la trobo màgica.....l'any 62 jo tenia tres anys i no ´se si conservo un record real o me'l he fabricat a partir del que explicaven les meus pares .....un bon grapat de neu prop de la cara , fred i blanc ....les cançons que dius també m'agraden molt .....les nadals del present em porten aires freds i blancs de nostàlgia d'un passat que mai tornarà .....
benvinguts somnis i benvinguda memòria.....i per cert una casa de conte !

matilde nuri i espona ha dit...

jo vaig néixer en un indret de fred on solia nevar tots els hiverns; des de la meva habitació veia els Pirineus, uns quants mesos de l'any eren blancs; sí, nevava; recordo que era bonic veure els flocs de neu caient a terra, i com s'anava fent el silenci hermètic propi d'un espai nevat; encara ara em fascina la neu, sobretot mirar-la;

els somnis no ens abandonen mai, tampoc nosaltres abandonem la seva essència; per això conservem intacta la criatura que hi ha en nosaltres; i que sigui així per sempre;

paraules i música en l'abraçada, Olga
.

Júlia ha dit...

Els somnis són molt estranys, els busquen explicacions però mai no en troben de prou convincents.

Calpurni ha dit...

Quanta raó tens, Olga. Quantes coses es poden aconseguir amb música i paraules. I quanta gent no se n'adona!
Salut i poesia!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Retinc la teva darrera frase: La música i les paraules són el pont cap a l’eternitat. En el teu cas i en base a la teva gran obra poètica i literària, per ser eterna no et caldrà ni pont. Salut!