EL MEU COR

EL MEU COR
*
13 (i dimarts) -5-14
*
La poesia porta sempre moments feliços. Preparo unes paraules, obro el llibre de poemes i em trobo una exacta definició del meu cor. La va escriure Robert de Montesquieu (1885-1923), un aristòcrata refinat i, diuen, extravagant, de finals de segle a París. Si era extravagant, també devia ser molt profund, perquè va escriure aquestes paraules que copio, i que són fragments del poema sencer. Val la pena reflexionar-hi, perquè cal ser lúcid per dir: “abans de pensar, se sent bé que s’estima”; i per creure que el cor, com el cim, encara  en la mort durà la nostra flama...
                         *
“ El meu cor és un lloc tutelar i profund,
i mai no s’hi marceix o confon cap record;
en tinc de més antics que la meva memòria,
perquè abans de pensar, se sent bé que s’estima.
                                   (...)
El meu cor és un cim solitari i semblant
a les fidels muntanyes, que conserven el sol
fins quan ja s’ha allunyat, deixant el cel sense ànima,
i en la mort, encara, durà la meva flama.”
                                     ***

Fotografia Ramon Torrents –Exposició de llibres d’OX al Pati de la Diputació de Tarragona.

14 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

Ah la poesia i el seu poder. No tan sols d'evocació sinó de representant dels nostres sentiments més íntims.

xavier pujol ha dit...

Olga, aquest poema fa pensar molt, i és molt bell. Particularment m'agrada la part en que descrius la darrera llum a les muntanyes.
Estàs en plena forma!! La teva recuperació deu anar per bon camí, si fem cas d'aquella altra dita: mens sana in corpore sano.

Fita

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Poemes així revifen el cor. Gràcies per compartir-lo, Olga!

Carme ha dit...

És molt bell... jo no demano tant, no sé si en la mort durarà la meva flama... però seria bonic que fos així...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L'estimació ocupa un bon espai en la memòria de les persones, que resulta més gran a mesura de la seva generositat.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El cor és el centre de la vida, com l'amor és el centre de la vida.
Quant al plo en el quiròfan, ben normal, oi? El cor té les seves raons... Abraçades.

novesflors ha dit...

M'agrada ben especialment el primer fragment; primer estimem, després pensem. Ara, la pervivència de la meua flama després la mort no em preocupa gens ni mica.

M. Roser ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Roser ha dit...

Caram Olga, aquest senyor potser era un avantpassat teu...Que bonic trobar un poema que defineixi el teu cor!
A mi m'agrada això "del cim solitari, semblant a les fidels muntanyes"...
Un fragment preciós el de, Les Inundacions i ben real.
Petonets de capvespre.

Sílvia ha dit...

La primera estrofa em fa entendre més bé expressions com "saber de cor" o "venir al cor", en el sentit de "recordar" o "venir a la memòria".

Helena Bonals ha dit...

"i mai no s’hi marceix o confon cap record", a mi em passa el mateix.

Ramon Torrents hi era? Quin luxe!

Anònim ha dit...

Aquest Montesquieu no és el Montesquieu del segle XVIII més fred pensador. Robert, dandy retratat per Boldini, estima abans de pensar.
Bona recuperación Olga,
Jacqueline

Vicent ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Loreto Giralt Turón ha dit...

El sol és l'ànima del cel i la seva flama persisteix encara que ell no hi sigui. Bonic poema