RESURRECCIÓ
*
23-2-14
*
De camí a
Mont-roig del Camp diumenge al matí. Observo una resurrecció floral encapçalada
pels ametllers, de floració esperada, delicada i bellíssima, contrast entre
escorça fosca i pètals delicats en blanc i rosa. Però tot, en el territori, és
un jardí sense interrupció. Aquest és lloc de jardineria, planter,
arboricultura, tota l’extensió de terreny amb grans contenidors de palmeres
variades, oliveres, fruiters, exemplars decoratius destinats a jardins i
ornamentació en general. Tarongers i mimoses brillant al sol, i els esplèndids
garrofers propis del Camp, de fruit tan apreciat en la indústria alimentària.
Però cal fer atenció als talussos i
marges de carretera: arbustos florits també en blanc i rosa, els petits geranis
silvestres humils i temorosos, les menudes i brillants calèndules i lletsons,
cobrint de groc gloriós tot el llarg del camí banda i banda, juntament amb els
caps blancs i bosses de pastor. I als camps, extensions de ravenissa blanca que
fan la il·lusió d’una intensa nevada, amb l’esclat ocasional d’un verd detonant
que correspon a les lleteresses més tendres.
S’acaba febrer, però les flors no
ens han abandonat: hi són sempre si les sabem veure, per a goig nostre. I avui
algun senyal de resurrecció s’alçava de la terra cap a l’aire més blau que el
de Miró. Potser sigui la quinta essència, aquell esperit que diuen que s’eleva
per sobre de terra, foc, mar i aire. I tot a causa de les flors.
*
La Masia (Mont-roig), de Joan Miró.
13 comentaris:
M'agrada el teu post, i encara m'agrada més aquesta darrera frase: I tot a causa de les flors.
Les flors no ens abandonen mai... en tots els temps hi ha flors, i això és com un miracle immens que ens acompanya sempre. Sempre meravellats de flors.
Miró acostumava a pintar amb colors primaris. Colors que la natura ens ofereix barrejats i ell sabia destriar.
Fita
"I tot a causa de les flors" No els ho tindrem en compte, tret de per agrair-los-ho
M'agrada comprovar que hem coïncidit les dues (un cop més) en haver-nos impressionat pel mateix, el mateix dia. Déu te guard, bandera blanca!
Al camp s'hi poden veure flors al llarg de gairebé tot l'any. No són tan ufanoses com les de jardineria, però tenen una bellesa humil que alegra els ànims.
Un bonic indret aquest que descrius
hi he fet estada un parell de vegades a la Torre de l'Hereu, on sempre hi he vist onejar la senyera coronant la part més alta de la casa. Tot i ser un lloc més aviat de secà, hi ha força variació d'arbres i flors pròpies del clima, que fan del paisatge un lloc que transmet molta calma...
Bon vespre, Olga.
Les flors són poderoses. De les poquesº coses que sempre, sempre, ens deixen meravellats.
T'ha quedat molt líric, amb molta força. Jo encara no he vist cap arbre florit aquest any, com no sigui en les imatges dels blocs.
Quines imatges les que descrius, Olga! M'agrada dir sovint (en defensa pròpia i de tots els que escrivim) que una imatge val més que mil paraules, però mil paraules et poden fer somniar l'inimaginable. No les he comptat, però no n'has necessitat tantes aquí.
És el miracle de la vida, la dansa de la vida, bellesa en estat pur...
Des de els finestrals de la capella veig la falda de Collcerola. Aquí fa uns dies que els cireres bords ens regalen les seves flors roses. La vida continua. Jo, de moment, tan sols les veig amb un ull, però molt millor que fa uns dies. Una abraçada.
La flor és la promesa del fruit, en definitiva. és l'encarnació tan fràgil del foc de solstici que vam usar per conjurar la vida a retornar.
Tan bella descripció que fas em remet al poema que vaig fer en l'observació d'un preludi de la primavera passada, on talussos i ametllers es combinen:
L’ametller del terraplè
L’ametller que s’aboca al terraplè
amb les arrels marcades com venes
estrènues a la pell seca del talús,
ha florit amb la mateixa ufanor
que els ametllers de més endins,
els que s’assenten còmodament
sobre marges o esteses planes.
O com el meu ametller, que em rep
joiosament enlairat damunt la tanca.
Vigilant del jardí aspre a l’hivern,
ell, que vaig salvar fa uns estius
de la sequera que en va matar altres,
deixa anar l’aroma subtil de les flors
tan minses sobre la terra somorta.
Potser demà la mestralada que diuen
que tornarà a bufar des de ponent
Arrencarà els pètals encara tendres
i despullarà en part les seves branques.
Tant hi fa, si aguanta la capsada,
si no cau l’arbre valent del terraplè,
deixeu que les flors es despullin.
Potser minvarà l’esplet, els fruits
més escassos seran, tanmateix,
més saborosos i potser preuats.
Tot just ha nascut aquest febrer
i l’any ja ens crema a les butxaques.
sempre em sorprèn veure que l'ametller treu flors abans que fulles, és com voler i poder alterar l'ordre establert, una petita rebel·lió suau
el miracle de les flors és que totes són boniques
com les paraules d'aquesta entrada, una delícia
.
Publica un comentari a l'entrada