CONTRA L'AMARGURA



CONTRA L’AMARGURA
*
Nota preliminar, amb perdó: quan he llegit el sant del dia al Calendari del Pagès, com tinc per costum, en la penombra del racó on escric i a causa de la lletra petita m’ha semblat llegir: “Sant Gabriel de la Dolorosa, pessimista”. Jo, perplexa, he rellegit i allà hi deia: passionista. Si el bon home era de la dolorosa (que en llenguatge d’un antic lampista nostre volia dir la factura), no és estrany que el meu pensament hagi traspassat a pessimista, ja que acabava de posar el títol d’amargura. Jocs mentals.
Pel que volia anar: contra l’amargura de les declaracions i actituds enverinades que cal suportar de la política ingrata, a vegades faig una petita estada a l’habitació blava, on hi ha la biblioteca dels nens. Tot de llibres de contes, fins i tot de meus, i em remeto a l’any 1936. Més endavant me n’he comprat i me n’han regalat dels que s’obren i formen cases, victorianes o no; granges; tallers del pare Noel; un arbre de Nadal que brilla a la nit si el deixes al sol de dia. Un llit on havien dormit els meus fills. Al capçal, emmarcada, una coixinera velleta plena de puntes i passacintes d’algun infant que aneu a saber com es deia i on para. A la primera lleixa petita, tots els ossets de fusta portats de viatges a Rússia; són ossets que fan accions gràcies a un pèndol mentre els gronxes suaument. Vigilant, sobre el costurer, la gran mare russa que és un guardasamovars, folrada de guata. Em vetlla el son quan faig la migdiada. Uns angelets de fusta polonesos, que després vam imitar en fullola, ben pintadets i amb trenetes de cordill.
            A la paret, els dibuixos que m’han regalat nens i nenes d’escoles diverses que han treballat el llibre “Marina/cavall de mar”. I alguna de les belles nadales que enviava l’inoblidable Miquel Plana, d’Olot. Hi ha la capsa blava amb els secrets dels enamorats. I una casa de nines gran, de les que fa Vicenç a Mont-ral, una per cada criatura. Em miren des de dalt de l’armari les tres nines antigues heretades de la viuda de Joan Llacuna. No m’agraden les nines ni m’han agradat mai, però no m’atreveixo a retirar-les en memòria de la difunta... Hi ha un fantasma de ceràmica grandet, per posar-hi espelma dins i que rigui i mogui els ulls en dia de tempesta. Un mirall ovalat de la casa vella, la que van aterrar per construir aquesta, i que ara fa els 100 anys. He de celebrar aquests cent anys d’alguna manera, i ho aniré explicant aquí. Era tan bonica, la casa modernista...
*

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Olga,
Gràcies per obrir-nos la porta de l'habitació. Llàstima que ens adverteixes que el contingut de la capsa dels enamorats és secret.
No insistirem, però si t'hi repenses...
Fita

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Celebrar, aquesta ha de ser la paraula que ens condueixi. Celebrar que estem vius i que tenim una mica de sentit comú per veure com van les coses, sense que les malvestats en facin perdre el goig de celebrar.

Eduard ha dit...

Ve't aquí com podem traure el nas a dins d'una casa centenària, d'aquelles que quan fem el badoc pels carrers ens criden l'atenció pel seu exterior especialment bell, i trobem que dins hi ha incomptables excuses més per ullprendre's.
Els escriptors, perdó, els bons escriptors com tu, fan d'aquesta possibilitat escadussera i complicada, la virtut de transformar-la en accessibilitat a riquíssims interiors.
Això es pot pagar amb el preu d'un llibre, però resulta impagable... Ep, i més si a sobre t'ho ofereixen de franc en un bloc!-p

Carme ha dit...

Contra el verí, el blau suau dels records bonics... ostres amb la capsa dels enamorats! quina curiositat, ens despertes...

Clidice ha dit...

Els records necessiten els objectes per ser rememorats. Una simbiosi imprescindible amb el pas dels anys, on tot pren una pàtina de bellesa -o d'horror- més enllà de l'aspecte que pugi tenir per aquells que no en saben llegir la clau. Em sento fascinada per l'habitació.

Salut.

Helena Bonals ha dit...

Devia ser una casa modernista bonica com la de Ramon Casas a Sant Benet. M'agradaria haver-la vist.

M. Roser ha dit...

Quina habitació tan preciosa...L'habitació dels records!
Veus, a mi les nines sempre m'han tingut el cor robat i com que de petita només n'havia tingut alguna de cartró, de gran me n'he comprat unes quantes. Fins i tot em van fer una vitrina perquè les pogués lluir, sense que la pols fes de les seves.
No he arribat a comprar-me una casa de nines, però no perquè no en tingués ganes...
Bon vespre, Olga.

Galionar ha dit...

Quina sort poder-te refugiar de tant en tant en una habitació com aquesta, per aixoplugar-te de la que ens cau a sobre des de tots cantons...! I quin privilegi, haver-la pogut emplenar de bocines de vida, de records tan bonics!
Una abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

La meva filla se sap de memòria el poema de la Marina, li agrada molt. I a ella sí que li agraden les nines, s'hi passa hores jugant-hi. L'habitació és preciosa.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

A mi tampoc no m'agraden gaire les nines, només les de drap, les més senzilletes...
El blau encomana serenitat, frecor, claredat...