JARDINS PENSATS
*
19-11-13
*
Cada vegada més els antics
jardins em són refugi del pensament fatigat. El que se m’acosta no m’agrada i
sé que ho hauré de passar per força.
Quan la vida es torna lenta perquè li pesen el present i el futur.
Llavors
tanco els ulls i penso els jardins. Jardins que no he tingut, almenys aquests,
tan bells i extensos. Retallo figures i objectes a joc i els vaig disposant com
un creador amb ínfima joguina de paper, tan fràgil. La petita intervenció fa
que siguin una mica meus, i me’ls miro amb un somriure. Si una vegada van
expulsar cruelment del paradís els seus primers habitants, és veritat que
després cadascú, des del seu remot interior i gràcies a la memòria primitiva i
fonda, ha procurat construir-se un paradís al seu gust.
¿Per
què, a mesura que em faig gran em refugio en la infantesa? ¿Què deu
ser dels que no han tingut una infantesa feliç? ¿On es refugien?
*
Meitat
de collage a partir del Palazzo Pitti, de Florència.
15 comentaris:
Crec que sempre podem refugiar-nos en algun recer interior que ens construïm i al qual només nosaltres tenim accés, tant si té relació amb la infantesa com si no. La possibilitat del recer interior és meravellosa i cal gaudir-la.
Els que no han tingut una infantesa del tot feliç també es refugien en jardins imaginaris on aprendre a jugar i somriure. Crec que és difícil trobar una infantesa sense cap record feliç on agafar-se.
Tots tenim algun refugi en el que amagar-nos o amagar els nostres millors moments i de vegades tornem a visitar-los per a continuar endavant.
Sempre hi ha un recer interior, jo també ho penso.
Però em sembla molt bonic refugiar-se en jardins imaginats... per què no? Un jardí és un lloc bonic i plàcid...
Vols dir que els records no són sovint selectius i, a vegades, inventats? Als qui no han tingut gaire infantesa també els deu passar.
Bona, la pregunta sobre la felicitat a la infantesa, una etapa en la qual moltes persones vivíem amb molt poca cosa, però d'aquesta poca cosa ens n'alegràvem molt.
Segur que els temps infeliços de la infantesa tenen també el seu jardí.
Jo estic enamorada de la meva infantesa, com Sebastian Flyte.
Jo ja vaig aprendre a construir-me paradisos en la meva infantesa. Recordar i explicar-me les pel·lícules, descobrir fascinada que saber llegir m'acompanyaria sempre. Temo, com tu, el temps que se m'acosta i confio en la raó però també en la imaginació amiga.
Salutacions, Olga.
Jo crec que tendim a idealitzar la infantesa. I si no ha sigut bona idealitzem els moments que ho han sigut. I si no trobem recer en la infantesa, el busquem en la joventut, la maduresa o qualsevol etapa de la vida. El que importa és haver destriat els moments feliços i agafar-nos-hi fort.
Una abraçada!
En els monestirs hi ha els claustres, amb el seu jardí interior. És una imatge d'aquesta estança interna en la qual trobem refugi perquè ens permet connectar-nos amb l'ésser que som de debò.
No ho sé. Miro de respondre. Potser en els jardins dels altres, m'amagaria. Imitar la llum dels altres. Sempre. La llum no perduda. Orbs, sense jardí.
Els jardins, el paradís... quina reflexió més fantàstica, Olga. La emoció que descrius la comparteixo, i sé que anirà a més. Però, és tan dolça...
L'emoció, perdó.
Perquè TOTHOM necessita un lloc on refugiar-se
Publica un comentari a l'entrada