¿D’ON VENIA LA MÀ?
*
7-11-13
*
“(...)Esto, de haber sido posible, es lo que hubiera preferido: volver
atrás, regresar a aquella región vaga y sin memoria de donde había venido al
mundo.
“¿Desde qué oscuro fondo brotaban en él aquellos pensamientos? Intentaba
forzar sus recuerdos, para recuperar conocimiento de dónde, tranquilo e
inconsciente, entre nubes de limbo, le había tomado la mano de Dios,
arrojándole al tiempo y a la vida.(...)”
Luis Cernuda. “Ocnos”, 1942.
*
Una bona dona, menuda, humil, generosa i amable, em va sospirar una
tarda: “¡És trista, la vellesa!”
Una altra dona menuda i enèrgica em va aconsellar un vespre: “¡Planta
cara!”
Des de jove tinc present el consell escrit d’un científic estimat: Teilhard de
Chardin. Semblava que em mirés a mi quan definia que les malalties i les xacres
són “passivitats de disminució.” I tant, que sí: les patim passivament.
I ens entristeixen, com constatava la primera anciana. I provem de
plantar-hi cara, com aconsellava la segona.
Però potser el desig més gran és l’impossible que escrivia Cernuda:
aquest suau tornar enrere, quan vivíem tranquils i sense memòria. ¿Per què la
mà pertorbadora ens va haver de llançar al temps i a la vida?
*
Pintura d'OX: Regió sense memòria.
15 comentaris:
Doncs per conèixer l'amor, per exemple. L'única raó per viure.
Hi ha dies que ho sento com Cernuda. L'opció de l'Helena em sembla una bona resposta.
Segurament Helena té raó.
Com la resta de parroquians abraço la resposta i raonament de l'Helena, però no sé si per ferma creença o per fugir de la desesperança.
Tots coincidim amb l'Helena. I les xacres són menys xacres quan tenim algú que ens estima i ens agafa la mà. Una abraçada: Joan Josep
Tots hem nascut per algun motiu, n'estic convençuda, però potser no sabrem mai per quin. De totes maneres, sempre cal plantar cara.
No, la covardia no és bona. Efectivament cap plantar cara però això mai no pot ser un consell Prou que ho sabem com ens hem de comportar però quan et toca, per aquest mateix fet t'afebleixes i és més difícil fer el valent. Sí que ajuda saber-te acompanyat i compadit.
Hem nascut per atzar i també trobar o no l'amor en el moment precís respon a l'atzar i a les circumstàncies, a les portes de la vellesa pura i dura no vull ser vanitosa. Potser la vida no té cap sentit, a més, cadascú parla per la seva experiència, segons on caus potser hauries volgut no néixer i tot. La vida no és ni un bé ni un mal, és un fet indefugible.
Ja que som aquí, però, fem el que poguem per fer el bé, ajudar la resta, més que res la gent propera i mirar de passar sense fer nosa ni gaire soroll, sense queixar-nos amb excés. En el fons, encara que no ho volguem reconèixer, som al món dels ben peixats.
Això de plantar cara, per a mi, és teoria construïda en els anys de les bones anyades i en circumstàncies més o menys favorables.
A la vida, tot té un inici, una plenitud i una decadència, unes etapes que cal viure el millor que es pugui. Ja ens agradaria que tot fos plenitud, però la natura i el temps marquen una altra cosa.
Potser no va ser la mà de Déu sinó la del Dimoni...
Hola,
Cal plantar cara, d'acord, però a què, a qui? Potser a tots aquells que pretenen controlar 'el relat'? Perque aquest sembla ser el motiu de la majoria de lluites actuals.
Els gestors del control mediàtic tenen les eines adients per fer molt de mal.
Potser per això celebro propostes com la de fer el café de mig matí, en companyia. I no tant per conjurar records, el tedi o el cansament, sinó per creure que és possible viure en pau, malgrat la cridòria o la confusió generalitzada que s'entesta en voler governar els nostres dies, fins a extrems insospitats.
Més d'una vegada he imaginat aquest café olorós, és a dir, real.
Una abraçada
Matilde Nuri i Espona
També estic amb l'Helena...
Però les dues dones menudes tenen raó, les xacres, com dius tu, ens entristeixen, però també els hi hem de plantar cara, perquè cercar l'impossible, no és pas possible...
Bon nit, Olga.
Jo no sé res de res, però els qui en saben diuen que per fer-nos evolucionar espiritualment i per fer evolucionar espiritualment la humanitat i arribar, com volia l'estimat Teilhard de Chardin, a esdevenir, conjuntament, el Crist Còsmic...
Heu vist la pel.lícula "El fin es mi principio"?
Em fa l'efecte que aquí cadascú té la seva part de raó i - per tant- la seva part de veritat. Estic molt amb la Júlia, que hi toca sempre moltíssim (ep, que no vull desmerèixer cap comentari, que consti) quan diu això que hem nascut en un indret, però podríem haver nascut en un altre lloc i ja no seríem les mateixes persones, encara que les nostres cèl·lules fossin les mateixes. (I ara potser he dit una bestiesa, però ja m'enteneu).
I també estic amb ella quan diu: ja que som aquí, intentem passar-ho el més bé possible (o el menys malament possible).
De vegades, plantar cara pot voler dir deixar anar un "mecagun" i quedar-se més tranquil, però segons a què o a qui haguem de plantar cara, potser amb un "mecagun" (i fins i tot amb un cop de puny a la taula) no n'hi ha prou i no ens serveix de res.
A qui o a què ens enfrontem? (i aquí me'n vaig al comentari de la Mati)...
A una persona? A un estat? Auna malaltia incontrolable? A una guerra? A un projecte literari?
Tot depèn, depèn, depèn.
I l'amor és una de les raons per viure, però no l'únic. Si us referiu a l'amor de parella, ep! L'AMOR, així, en general, és una altra història... s'estima de moltes maneres i som estimats, també, de moltes maneres. I de segons quines maneres, val més que no ens estimin tant.
I perdoneu el rollo!
Una abraçada, Olga (i companyia!)
Publica un comentari a l'entrada