PERSPECTIVA AÈRIA/INTERIOR

PERSPECTIVA AÈRIA/INTERIOR
*
14-11-15
*
Com que som al mes de les ànimes, gairebé escric com una animeta. Mig mes, ja.
      He tornat de l’hospital per un ingrés d’urgència. Greu. 6 dies a la planta tranquil·la amb personal eficacíssim de què disposa el departament d’Hematologia de Joan XXIII.
      Amb els dits de la mà dreta enganxats amb esparadrap, perquè les meves venes fetes pols ja no aguanten més punxades i les infermeres imaginatives han de fer el que poden, he escrit algunes coses que potser aniré passant al blog. Ara toca cirurgia toràcica per implantar-me un port-a-cath, o catèter, o no em passarà la químio.  Marededéusenyor, que deia en Higgins.
      Una de les coses que he escrit és  sobre la perspectiva aèria en la pintura, a partir d’una escena del meu estimat Nicolas Maes (1634-1693). Em fascinen els holandesos dels s. XVII-XVIII i, sobretot, els interioristes. Per alguna cosa en diuen Segle d’Or.
      Cadascú titula com vol aquest quadre. Però porta més informació i perspectiva que molts altres paisatgistes i simbolistes. Ja en parlaré.
      Que estigueu bonets tots.
      *

      

JANETA MARIA I LA POR QUE VENIA












JANETA MARIA I LA POR QUE VENIA
-En rosa-
*
2-11-15
*
Cap a mitja tarda ja ha baixat el sol,
la Jana Maria camina, camina,
vol fer una sessió de fotografia.

Fes via, fes via, Janeta Maria,
que el sol es pondrà
i les ombres verdes et volen tocar,
surten els vampirs, el cel és morat.

Faré un bon retrat a la Marineta,
que és a casa seva, passat el bosquet,
la cleda i l’hortet.

Ja travessa el bosc, fes via, fes via,
mira que es fa fosc, Janeta Maria,
rauquen els gripaus, les branques són vives
i et toquen el coll amb les ungles fines.

¡Marina, Marina, obre de seguida!
¿Que potser et pensaves que algú et perseguia?
Entra i xerrarem, mira quina roba
m’he comprat més fina,
de roses, de dames, de bells cavallers.
Dormiràs aquí ben abrigadeta,
les portes tancades i la por al carrer.

¿I les fotos, nena? Ja m’hi poso bé.
Mira quin pastís acabo de fer.
¿I els monstres de fora?
Són a la paret, a veure si hi troben
Algun foradet.

*** Olga Xirinacs.
Reflexió: he considerat si aquesta tirada meva als petits poemes ingenus i senzills que inclouen primer la por i el confort final podien ser una regressió a la infantesa.
No és això: són el resultat del temor a allò desconegut, advers, exterior i potser interior, que em porta a crear refugis ficticis.

*

METRÒNOM LITERARI

METRÒNOM LITERARI
*
30-10-15
*
Damunt dels pianos se sol tenir un metrònom que ens marca el ritme indicat.
     Damunt del meu cap tinc un metrònom literari que em marca les síl·labes a compàs de quatre.
      Les sis hores  que em passo a l’hospital de dia escoltant el degotar del monoclonal, els sèrums corresponents i la químio cap a les meves venes, m’allarguen per molt. Va a compàs de quatre amb una lleugera pausa i tornem-hi.
      Les primeres lletres que hi poso són  ordinàries, lletges, sabudes: ca-ra-de-ruc / ca-ra-de-pop / es-ta-qui-rot, / et_ pe-go-un-cop / amb-un- es-clop /, etc. etc.
      A poc a poc em vaig afinant i provo de fer els esborranys per uns petits poemes d’infants que m’ha demanat la meva amiga Rat, bona directora d’escola que és, i que havia estat de la difunta escola “de rojos”(Rigau dixit) que portava per nom Olga Xirinacs. Epitafi, ja que s’acosta el dia dels morts.
      El metrònom-goter no em deixa divagar. “Jo-sóc-un-gran /ber-nat-pes-cai-re (em permeto les cinc per acabament pla) / i-quan-vo-lo / om-plo-tot-l’ai-re (cinc més) / m’a-gra-den-molt / els-ai-gua-molls-/, pes-co_el-di-nar-/pes-co-el-so-par,-/tro-bo_els-a-mics -/ à-necs-pe-tits-,/els-mar-ti-nets-, les-po-lles-d’ai-gua (cinc) / i-els-seus-po-llets-./Amb-u-na-po-ta (cinc)/ m’a-guan-to-dret,/ m’es-tic-molt-quiet: / quan-veig-un-peix / o_u-na-gra-no-ta, (cinc)/ faig-¡nyec-nyec-nyec!”
      Ja n’hi ha prou, per avui, de cançonetes.
*

Fragment de Musette d’una Gavota de J.S.Bach.

ZORAIDA A LA TARDA







ZORAIDA A LA TARDA
          *
24-10-15
          *
Mentre Zoraida escrivia
una magrana brillava,
l’aigua del rec mormolava,
sol de moneda escampada.
Neix un poema primer
a l’ombra del vell nesprer,
un llapis traça la duna
sobre l’horitzó proper:
la tarda es torna daurada
al paisatge i al paper.

Quan el silenci domina,
Zoraida plega les mans
i entra a casa amb la claror
que encara queda del dia.

Els llibres ja s’adormien
i ara saluden Zoraida
que amorosament se’ls mira

***
Olga Xirinacs, octubre 15
Dedicat a la poeta, dibuixant i bibliotecària Zoraida Burgos, de Tortosa,
per tants anys d’amistat.

LA MAGRANA VIOLENTA


LA MAGRANA VIOLENTA
*
21-10-15
*
La magrana va entrar a la meva consciència  a través d’un poema que ens feien recitar a col·legi i que deia: “... y arrancad uno por uno / los granos de esa granada / como dijo el gran Fernando / antes de ir a conquistarla.”
          En temps de Mario Lanza i uns quants més, se sentia cantar de forma arravatada: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...” Fantàstic.
          Guerra, sang i toros, doncs, per a la magrana, millor dit Granada.
          Perquè als horts de la infantesa ens fèiem pipes amb la coroneta de la magrana, amb uns pistils que semblaven el fum de la pipa i tot. O sigui, nosaltres, més pacífics.
          I és que ahir, en tornar de prendre una transfusió de sang que no em mereixo, sang anònima, sang de vida i no de mort, em vaig trobar a casa un plat portentós de magranes, ja badades, dignes dels millors pintors barrocs i de natures mortes. Gràcies siguin donades per la vida, per la fruita, pels horts i pels infants.

            ***

MÀ MORTA







MÀ MORTA
*
18-10-15
*
Anant pel camí de l’Horta
juguen els nens a “mà morta”.
Si la mà pica a la porta
és senyal que no és ben morta.

¡Quina por, si truca algú,
mires i no hi ha ningú!
Sóc una mà prima i groga,
que s’amaga mig somorta,
sóc freda, llarga i molt torta.

¡Ai, que t’agafo pel coll!
¿Qui truca a la meva porta?
Sóc la mà del carboner
que ve pel camí de l’Horta.

¿Però, no eres la mà morta
que diu que a tothom s’emporta?
Sí, i mastegot al primer
que tregui el nas per la porta.
***
Llibret amb vers i retalls. Olga Xirinacs, basat en l’acció infantil: “Mà morta”.

"¡CANTO PESA E CÓMO FEDE!"


*
“CANTO PESA E CÓMO FEDE!”
*
14-10-15
*
A Catalunya en particular, i a bona part del poble que sofreix el mal govern de perversitat, dedico aquests dos inoblidables dibuixos del polític, artista i ideòleg gallec Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950). Castelao sol, com ell signava.
          Tot el seu impressionant àlbum “Nós” és una aguda constatació de la vida del poble gallec, duríssima menys pels cacics. Història que ens han amagat curosament, com la nostra.
          Per això, en aquests dies agres que ens toca viure, de política social enverinada, poso dos dibuixos que porten el peu, referits a la llei: “¡Canto pesa e cómo fede!” (¡Com pesa i com fereix!) I: “- ¡ Un padrenuestriño para que Deus nos liberte da xusticia!” (¡Un parenostret perquè Déu ens alliberi de la justícia!).

*