TARDOR PROFUNDA

TARDOR PROFUNDA

*

10-10-15

*

Entre ocells, mestrals i boires, han madurat a les cireretes d’arboç al jardí boscós de Mont-ral. La casa va quedar en silenci, fosca, i la nostra empremta s’ha anat diluint. Ho enyoro però sé que l’hivern allà ens seria feréstec.

          Ara Vicenç ha baixat les cireretes que el sol ha fet madurar i que potser el pit-roig i les mallerengues picaven. Bon profit els facin, petits meus. Espereu-me, per si puc veure-us l’estiu vinent. I conversar amb el tudó que viu al pi.

          Altres arbres, altres boscos, s’obren ara al meu voltant i dins meu: el lent degotar dels tractaments de quimio i potser la conversa amb algú que comparteix el silenci vençut de la sala.

          Des de més lluny, però no gaire, la rellevant escriptora i interessant bloguera Júlia Costa, escriu uns bellíssims poemes, en el seu últim llibre “Les fràgils paraules” (ushuaia 2015); del poema “El meu indret”,  que encapçala el llibre, en copio l’últim fragment, on em trobo tan bé que també el faria meu:

          “ (...)

          Hi ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,

          un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,

          amarat d’humitats i d’espurnes de sol,

          on l’herba de matí m’hi ha teixit un llençol,

          i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.”

          ***

          Fotografia d’OX.

LA VIDA DEMANA ESPAI

LA VIDA DEMANA ESPAI

*

7-9-15

*

La vida sempre demana espai, encara que sigui petit.

Així l’herba menuda creix entre les rajoles o les llambordes de la ciutat.

Un estol de pardals busca menjar als parterres i una tórtora intenta beure aigua de la basseta però té el coll curt i no hi arriba.

Una finestreta s’obre espai entre construccions de segles.

Dues torretes florides animen l’aridesa de les pedres.

Entre, sota i sobre dels arcs medievals tapiats, aneu a saber quantes formes de vida s’hi han refugiat, en el temps.

Són els porxos del Carrer de la Merceria, i la finestreta és sobre les escales de la catedral. Les escales on va morir tanta gent a la guerra de la Independència. ¿Per quantes i per quines independències hem de morir?

Jo només demano vida.

* 

Foto Vicenç Roca.

EFECTES DE FESTA MAJOR

          EFECTES DE FESTA MAJOR

          *

          24-9-15

          *

          Si hagués de definir la festa major de Tarragona ho faria amb dues paraules: soroll i borratxera. Tota la ciutat un immens i ininterromput soroll. Tota la ciutat un bar continu amb barres portàtils i els grups electrogens corresponents (contaminació i soroll).

          Però ara vull mostrar un efecte sense soroll ni beguda (és un dir). Fa poc matins ens vam trobar el nano de l’oca amb una titola vistosa. “Sembla d’un moro”, deien els uns. “No la traieu”, suplicaven els altres als de la brigada de neteja. Va ser el retrat del dia. No cal dir que, més o menys aconseguida, també en vaig fer una foto.

          A més, a falta d’altre lloc per beure, i com que no arriben a la bassa, els coloms del veïnat han pres el costum de beure al bec del nano. I fan cua. L’aigua va molt escassa. El vi i la cervesa es veu que no. I la mamadeta que no falti, que aquí es fa la mamadeta, amb xartrès i tot.

          *

BOSC DE TARDOR

 BOSC DE TARDOR

Al bosc de tardor

hi ha aurons com un sol,

els brucs rosa i  malva

i el vent que es refreda

per sobre els ramats

que van a la cleda.

Ja és fosc al camí,

                                                                                                            collim la bromosa:

                                                                                                            faldilles de plata

                                                                                                            i fils de la lluna

                                                                                                            a punt de sortir.

Refrecs de senglars,

guineus que vigilen,

a dalt dels Motllats

els corbs ja somien.

A casa m’esperen

voreta del foc,

que torren llardons,

la llesca ben ampla

i vi dels racons.

... i ve el son tan dolç...

A fora remuguen

senglars i tuixons,

¿tuixons i coixins?

El fred pica fora,

però jo sóc dins.

*

Olga Xirinacs, setembre 15

Aquest és un llibret de roba i paper que, entre altres, ha entretingut la meva paciència a Mont-ral i a Tarragona. És dedicat a tots aquells amics blogaires de tan bona voluntat que han tingut la paciència d'esperar la meva tornada.
He escrit versets senzills, de bosc, també per a nens, però tots amb la intenció de retornar a un interior càlid quan l'exterior es torna amenaçant.
De salut, estic en període de proves, ja aniré informant. Una gran abraçada. Olga

PAUSA

PAUSA

*

7-5-15

*

Quan un blogaire fa una pausa indefinida en el seu blog, sento una mena de tristoreta perquè es trenca una conversa, sovintejada o espaiada, però conversa al cap i a la fi.

          Ara faig una pausa. Dimarts dia 9 marxem a muntanya, on les comunicacions –almenys per a mi- sempre són difícils. Caldes de Boí i Mont-ral. Escriuré a mà, ja m’he preparat els blocs. I llapis de diferents intensitats per dibuixar petites coses.

          Però al meu horitzó hi ha una operació tardoral que ja em volien practicar ara, però a la que m’he resistit per fugir a muntanya. En les meves vetlles, entre pensaments incerts, em consola i conforta pensar que passo la mà sobre l’herba d’un prat o d’un marge florit; només això ja em calma.

          Llegiré, prendré les aigües, potser intentaré pujar al Camí dels Enamorats per veure el riu de sant Nicolau com s’estimba brugent. L’estiu passat no podia, per l’operació del genoll i per la neumònia. Prendrem cafè al vell jardí, a l’ombra de Sant Climent de Taüll i olorarem les roses antigues que té la mestressa.

          No us oblideu de fer l’aigua de flors i fulles oloroses i posar-la a la serena la nit de sant Joan: al matí us hi renteu la cara i tot l’any sereu bonics.

          Adéu.

          * 

          Retaule de les dames de juny. Collage d'OX

CLIXÉS

CLIXÉS

          *

          Des de la meva més tendra adolescència un dels meus apartats de lectura d’entreteniment són les novel·les de misteri. En tinc una bona col·lecció. Cal distingir entre misteri, policies i altres derivacions de gènere. Excloc les excel·lents, que n’hi ha i honoren el gènere. He vist les evolucions i com uns autors copiaven els altres i, com la majoria dels nostres, també. No dic plagi sinó trets definits.

          1- Cal que el detectiu protagonista sigui gran bevedor i ell i algun altre col·lega s’emborratxin sovint fins a la cirrosi, també les dones. La paraula “borratxo/a” és imprescindible.

          2. Cal presentar una comissaria i el lector s’aprendrà cada vegada els noms dels equips, els seus costums i vides. Calcades a cada novel·la.

          3. Cal que el protagonista pensi que una cosa n’hi recorda una altra que serà decisiva, però que no li acaba de venir al cap. Aquesta desmemòria arriba fins al final revelador: ¡ ah, era allò!

          4. Cal que l’aparellament del protagonista sigui sempre dissortat, així un doble argument enllaça amb l’altre: lligar i investigar.

          5. Cal que sempre s’interrompin unes vacances o sortides d’oci, allò que se’n diu tocar la pera.

          6. Cal que l’investigador, sovint mal vestit perquè ni el sou ni el gust no donen per més, irrompi en sectors socials plens de supèrbia per poder ensenyar la placa, establir un enfrontament de mascles i finalment vèncer. Hi ha alguna femella que també surt vencedora.

          En fi, hereus de la novel·la de violència de carrer amb detectiu, d’ampla tradició nord-americana dels anys 30-40-50 i molt ben traduïda aquí, ara cal que els autors assimilin el gruix de novel·les de qualitat, les que et fan veure que, a més d’aventura, hi pot haver literatura.

          *

“El asesino del tiempo”, Lisardo Alonso.  Hachette 1953, Buenos Aires. A la coberta, manuscrit, hi diu ‘interessant’ (l’apunt és meu). 

FOC, FOC...

FOC, FOC...

*

28-5-15

*

Maig s’acaba i fa dos dies hem tingut dos incendis ben a prop de la ciutat i de Repsol. Dels piròmans no se sap res. Són invisibles.

¡Des de fa anys! ens hem cansat de dir, repetir, fotografiar i enviar als diaris imatge de les restes de poda i fogueres que hi ha pels preciosos boscos de la Serra de Prades, que algú ben segur cremarà abans no arribi a ser declarada Parc Natural. Criminals. Desídia de la gent, de les administracions, i mala fe dels propietaris de boscos que deixen les restes de poda a punt pels piròmans. Aquests, així que ensumen el vent, corren ràpids a calar el seu foc i bavegen de gust. La prevenció brilla per la seva absència, i això fa desesperar les persones que estimem els boscos.

De restes de foguera en trobem pel més profund del bosc. De restes de poda, des que és moda arrasar els boscos indiscriminadament per fer-ne estelles, n’hi ha la mare que...

És inútil que jo ara aporti dues fotos que no són res en comparació de les infraccions que es cometen per aquests boscos nostres tan amenaçats. Els breus del diari ja ho diuen, ja: “restos de poda”. Les restes de poda secs cremen com la pólvora, com aquests, com tants que ningú eliminarà, només el foc.

*

Fotos d’OX a la Serra de Prades.