CLIXÉS

CLIXÉS
          *
          Des de la meva més tendra adolescència un dels meus apartats de lectura d’entreteniment són les novel·les de misteri. En tinc una bona col·lecció. Cal distingir entre misteri, policies i altres derivacions de gènere. Excloc les excel·lents, que n’hi ha i honoren el gènere. He vist les evolucions i com uns autors copiaven els altres i, com la majoria dels nostres, també. No dic plagi sinó trets definits.
          1- Cal que el detectiu protagonista sigui gran bevedor i ell i algun altre col·lega s’emborratxin sovint fins a la cirrosi, també les dones. La paraula “borratxo/a” és imprescindible.
          2. Cal presentar una comissaria i el lector s’aprendrà cada vegada els noms dels equips, els seus costums i vides. Calcades a cada novel·la.
          3. Cal que el protagonista pensi que una cosa n’hi recorda una altra que serà decisiva, però que no li acaba de venir al cap. Aquesta desmemòria arriba fins al final revelador: ¡ ah, era allò!
          4. Cal que l’aparellament del protagonista sigui sempre dissortat, així un doble argument enllaça amb l’altre: lligar i investigar.
          5. Cal que sempre s’interrompin unes vacances o sortides d’oci, allò que se’n diu tocar la pera.
          6. Cal que l’investigador, sovint mal vestit perquè ni el sou ni el gust no donen per més, irrompi en sectors socials plens de supèrbia per poder ensenyar la placa, establir un enfrontament de mascles i finalment vèncer. Hi ha alguna femella que també surt vencedora.
          En fi, hereus de la novel·la de violència de carrer amb detectiu, d’ampla tradició nord-americana dels anys 30-40-50 i molt ben traduïda aquí, ara cal que els autors assimilin el gruix de novel·les de qualitat, les que et fan veure que, a més d’aventura, hi pot haver literatura.
          *

“El asesino del tiempo”, Lisardo Alonso.  Hachette 1953, Buenos Aires. A la coberta, manuscrit, hi diu ‘interessant’ (l’apunt és meu). 

11 comentaris:

xavier pujol ha dit...

L'assassí del temps.
Havia escoltat la frase: "matar el temps", com a sinònim de perdre'l.
Assassinar el temps és una actitud més cruel i premeditada. Esperem que no esdevingui un assassí en sèrie,

Carme Rosanas ha dit...

M'ha encantat llegir els teus clixés, tot i que aquesta mena de novel·les no són ni de bon tros les meves lectures habituals. Ho has explicat d'una manera molt divertida.

gloria abras pou ha dit...

Tampoc és el meu gènere però sortosament hi ha qui, escrigui el que escrigui, ho fa bé. Penso en Benjamin Black alter ego de l'excel·lent John Banville, un senyor del llenguatge com l'anomena la crítica anglesa -ell és irlandès-. La sèrie de Benjamin Black segueix certs clixés però el geni del creador marca la diferència. Quan escriu com a John Banville fa literatura lliure. De vegades li he trobat defectes en un i altra gènere però la seva veu narrativa és un do dels déus.
I ara recordo a Nic Pizzolato que recentment ha publicat "Galveston" una novel·la negra que brilla com si fos or.
Com no podia ser d'altra manera els clixés que marques són els comuns i essencials d'aquest tipus de novel·la que jo acostumo a llegir quan ve l'estiu.

M. Roser ha dit...

Les novel·les de misteri no són unes lectures que m'agradin especialment...Suposo que totes segueixen aquests clixés...No sé perquè m'han vingut a la memòria les pel·lícules de l'Eliot Ness tot i que són més policíaques... Potser per l'època que representen i pels llocs, on transcorre l'acció.
Caram això de matar el temps amb el poc que en tenim sempre, només falta que se'l carreguin...
Petonets Olga.

Teresa Duch ha dit...

Caram, Olga, fas una miqueta de por amb tant coneixement sobre la novel·la de misteri. Ara mateix, no sé quin detall s'hi podria afegir que no estigués contemplat en aquests punts que esmentes i, per tant, considerat còpia. Jo no n'era aficionada. Em vaig iniciar amb una trilogia molt detractada "Mil·lenium" i a partir d'aquí n'he anat llegint i, tot i que no és el meu fort, sempre en trec, sense ànim de plagi, alguna idea que després surt. Per cert, també hi ha misteri en la teva "No jugueu al cementiri" que he acabat de llegir aquests dies. Semblava innocent i l'he trobat impactant.Ràpidament l'he passat a la meva mare que sempre es queixa que no encerta les lectures. A part de les meves, és clar, que l'acostumen a fer riure molt. La majoria, vaja!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

No es poden menystenir aquestes novel·les, sempre que entretinguin els lectors amb arguments ben trenats que no acabin amb el majordom com a culpable.

matilde nuri i espona ha dit...

punt per punt!
a vegades, hi ha plagi d'idees...

el què generen els clixés és força previsible, i això no li treu força, però si atractiu; prefereixo altres gèneres
.

Helena Bonals ha dit...

Jo d'adolescent llegia molt Simenon, fins que no sé per què me'n vaig cansar. I això que recordo que m'atrapava molt, que vaig ser feliç tot i l'edat llegint-lo.

Jordi Dorca ha dit...

N'hi ha, n'hi ha.

Joan Josep Tamburini ha dit...

De pre i d'adolescent havia llegit molta novel.la policiaca i de misteri, perqué el meu pare tenia moltes. Ara de tant en tant.
Bé, que passis un estiu molt feliç a la montanya. I desprès, ja veuràs com tot anirà bé. Una abraçada.

Loreto Giralt Turón ha dit...

A mi sí que m'agraden, m'oxigenen. Un altre clixe és que els detectius acostumen a ocultar un passat fosc.