ALEGRIA DE VIURE I D'ESCRIURE

ALEGRIA DE VIURE I D’ESCRIURE

*

26-4-15

*

Mentre al món passen desgràcies i sembla que tot s’ensorri, la vida continua, i les vides petites aprenen moltes coses i fan somriures que ens alegren el cor.

Per això avui us ofereixo la tendra carona dels Bastoners –p3- de l’Escola Ribatallada de Sabadell.

I veurem quina traça han tingut a reproduir i retallar els rodolins que els vaig enviar amb el nom de cada un. Una bona feina, Bastoners, una abraçada.

*

-Dedicat als infants que han mort al terratrèmol del Nepal i a les guerres del món-

*

Fotografies de l’Escola Ribatallada.

15 anys

15 anys

*

24-4-15

*

¡La ‘Marmottinne’ fa 15 anys!

15 anys que l’estimem tant i que no voldríem que s’acabessin mai.

*

Postal d’OX

SAGRARI VERD

SAGRARI VERD

*

20-4-15

*

Van morir al moment que vivien l’esperança i que els ulls encara se’ls enfosquien més a causa del terror. Just llavors, quan alçaven les mans i el cos ja s’enfonsava. A poc a poc baixaven per entrar al paradís del silenci, on els corrents marins gronxen llits d’algues; on hi ha àmfores de vi; on van brillar un dia monedes d’or i plata; on algun eixam  de mabres s’apartava per deixar-los pas.

A l’òpera “Sadko”, de Rimsky Korsàkov, on el pescador Sadko atrapava peixos d’or, es diu que el mar és un “sagrari verd, profund i gerd.” Veritat: aquests morts recents del canal de Sicília, i tantíssims d’altres ofegats a causa de l’ambició dels homes, són els cossos custodiats en el sagrari verd, perquè un sagrari guarda cossos consagrats. Consagrats per tant de dolor i per tanta crueltat humana.

*

Mar: l'absurd. Foto d'OX

OUS

OUS

*

19-4-15

*

L’ANC produeix urticària a molts, però ara només parlo  d’un.  Em refereixo a un veí de la nostra escala, un anònim conegut.

De tant en tant, mentre dura el procés, l’ANC instal·la en llocs diversos un petit tendal atès per voluntaris que donen prospectes i treballen per captar nous adherits.

Per dues vegades, distants en el temps, han instal·lat el tendal al Passeig de les Palmeres. No tenen megafonia ni molesten. Però sí que empipen un veí que els tira ous des del seu balcó d’un pis elevat de la casa, on viu, a l’extrem est. La primera vegada tenia el tendal més a mà, en línia. Ahir era sota del nostre balcó, i va haver de tirar els ous amb més força per encertar la lona, situada al xamfrà de la casa, més a ponent.

Per molt que s’amagués, ja el van identificar la primera vegada. ¿Vol dir això que l’ANC  no tornarà a posar el tendal al Passeig per por dels ous? Suggereixo que la propera vegada llancin un ganxo amb corda i cistell, per tal que els ous arribin sencers a destinació. En el cas que siguin frescos. ¿O bé guarda l’home una caixa d’ous podrits per tirar als catalans?

*

Charlot i l’ou. Postal-collage d’OX.

"MAMARROS" I FONTETES

         “MAMARROS” I FONTETES

*

13-4-15

*

Els pseudo-filòsofs que en una tertúlia de tv. asseguraven que a la natura hi ha silenci, s’equivocaven. Es veu que hi van poc, als espais naturals. Només cal parar l’orella i captar remors.

   Diumenge érem a les muralles, o Passeig Arqueològic. Com que és urbà, a les remors naturals s’hi afegeixen les clàssiques de la ciutat però en sordina. Bellíssim recinte per passejar-hi en calma; per llegir; per escriure; per dibuixar; per no fer res.

   Vaig voler retratar els mamarros de la lloba capitolina, que serien més endavant els fundadors de Roma. Se’ls veu grassonets, ben nodrits, amb una mare vigilant i gelosa. En la mitologia basca, els mamarros equivalen als follets de la llar, els que fan la punyeta i existeixen a gairebé tots els països. Al nostre país i al veí, veiem que de mamarros n’hi ha d’imponents, que deixen la mamella seca.

   La fonteta romana que baixa esglaonada, fa un murmuri sedant, continu, lleu, fascinant: perquè sense proposar-t’ho et quedes a escoltar aquell so que arriba de tants segles enrere, que ens conté, que ens compta, que ens recorda que també passarem entre una agradable remor que fa aflorar el somriure.

   *

   Fotografies d’OX.

BANY ROMÀ

BANY ROMÀ

*

5-4-15

*

Aquesta banyera romana custodia per dos lleons presideix el baptisteri fosc i solemne de la catedral de Tarragona. Primera capella a la dreta. ¿Quin romà prenia aigües perfumades i olis d’olor en aquesta banyera? El seu nom no el sé, però el meu sí: vitralls i lleonets són testimonis que em van batejar aquí i em van dir Olga Elena Maria.

          A la placa frontal es pot llegir: “Nisi quis renait fuerit ex acqua et Spiritu Sancto non potest intruire in regnum Dei”. Aquest temps de Pasqua/primavera és símbol de fecunditat de persones i terra, vides noves, renaixements, alegria del viure, foc nou, saba vigorosa, vegetació  que esclata, aigua d’abril que els refranys demanen.

          Qui no segueixi doctrina no queda pas exclòs d’aquest regne que sembla sectari sense ser-ho: la vida és per a tothom, com l’aigua que fa bona la collita. Espero que els angoixats també trobin un nou alè quan els acariciï el sol d’aquesta primavera.

          *

          Fotografia de Vicenç Roca

          

DIA DE CREUS

DIA DE CREUS

*

3-4-15

*

A la tarda, la Plaça del Rei (a la fotografia) s’omplirà de creus negres i marrons ben envernissades que, a ritme de tambor i timbal, recordaran la mort durant llarguíssimes hores. La ciutat, d’uns anys ençà, se’ns ha tornat eixordadora, això que de la processó del divendres en diuen del Silenci. Costums foranes enlluernen esperits sorollosos.

          Per sort, el cel oposa creus blanques d’una suavitat vaporosa i ens les va traçant com si ens persignés. El deixant dels avions està considerat en la categoria de núvol.

          M’agrada pensar que iris i boires són el respir lleuger dels que per fi són lliures de la creu i del dolor.

          *

          Fotografia de Vicenç Roca