DIA DE CREUS

DIA DE CREUS
*
3-4-15
*
A la tarda, la Plaça del Rei (a la fotografia) s’omplirà de creus negres i marrons ben envernissades que, a ritme de tambor i timbal, recordaran la mort durant llarguíssimes hores. La ciutat, d’uns anys ençà, se’ns ha tornat eixordadora, això que de la processó del divendres en diuen del Silenci. Costums foranes enlluernen esperits sorollosos.
          Per sort, el cel oposa creus blanques d’una suavitat vaporosa i ens les va traçant com si ens persignés. El deixant dels avions està considerat en la categoria de núvol.
          M’agrada pensar que iris i boires són el respir lleuger dels que per fi són lliures de la creu i del dolor.
          *
          Fotografia de Vicenç Roca

          

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La creu és un signe universal. Els antics hi veien la verticalitat encreuant-se amb l'horitzontalitat, la trobada entre el cel i la terra...

xavier pujol ha dit...

Per sort, els avions que han deixat les seves esteles al cel, s'han posat d'acord i s'han creuat en diferents altituds.
Després de la creu ve la resurrecció. Diuen.
Bona Pasqua Olga.

jaka ha dit...

Un post que es un poema, tractanse de tu no potser d'altra manera.

Petons

Galionar ha dit...

Per sort, el cel s'ha confabulat amb els elements per enviar-nos el missatge que la mort no és tan tètrica, terrible, espaordidora com ens volen fer creure totes aquestes creus negres, els cristos plens de crostes i tots aquests timbals. Per sort, les creus blanques del cel ens concilien amb la vida i amb la serenitat del seu final.
Vaig passar molta por de petita, durant la Setmana Santa, pels costums del moment i el fanatisme de les monges. M'agradaria que mai més ningú s'hi hagués de trobar.
Una abraçada, poeta!

Carme Rosanas ha dit...

Que bonica aquesta creu vaporosa amb categoria de núvol...

Joan Josep Tamburini ha dit...

Estem en una societat que fuig del silenci com de la pesta. Les creus del cel ens recorden que la creu no és el final. Que desprès hi ha la resurrecció. A la nit sempre segueix l'alba. Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

El contrast i la semblança alhora entre unes creus i les altres és molt ben trobat.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Prefereixi les creus blanques. Les altres són tenebroses i mentideres.

gloria abras pou ha dit...

Sempre he trobat macabre aquesta commemoració de la mort de Crist. Els natzarens, les seves creus i l'apagada llum dels ciris sembla una benvinguda a la mort.
No m'han preparat per aquests rituals que, tanmateix, em perseguiran sempre.
Salut Olga!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La Setmana Santa actual, com a celebració religiosa és una successió de processons i tamborrades que ben poca cosa tenen a veure amb la introspecció i el recolliment.