"MAMARROS" I FONTETES


         “MAMARROS” I FONTETES
*
13-4-15
*
Els pseudo-filòsofs que en una tertúlia de tv. asseguraven que a la natura hi ha silenci, s’equivocaven. Es veu que hi van poc, als espais naturals. Només cal parar l’orella i captar remors.
   Diumenge érem a les muralles, o Passeig Arqueològic. Com que és urbà, a les remors naturals s’hi afegeixen les clàssiques de la ciutat però en sordina. Bellíssim recinte per passejar-hi en calma; per llegir; per escriure; per dibuixar; per no fer res.
   Vaig voler retratar els mamarros de la lloba capitolina, que serien més endavant els fundadors de Roma. Se’ls veu grassonets, ben nodrits, amb una mare vigilant i gelosa. En la mitologia basca, els mamarros equivalen als follets de la llar, els que fan la punyeta i existeixen a gairebé tots els països. Al nostre país i al veí, veiem que de mamarros n’hi ha d’imponents, que deixen la mamella seca.
   La fonteta romana que baixa esglaonada, fa un murmuri sedant, continu, lleu, fascinant: perquè sense proposar-t’ho et quedes a escoltar aquell so que arriba de tants segles enrere, que ens conté, que ens compta, que ens recorda que també passarem entre una agradable remor que fa aflorar el somriure.
   *
   Fotografies d’OX.

11 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Olga, des d'uns quants quilòmetres hem passejat amb tu i amb la companyia de la remor de l'aigua.
Són simpàtics aquests mamarros de la lloba.
No pas els que deixen la mamella eixuta.

Helena Bonals ha dit...

Jo també voldria passar "entre una agradable remor que fa aflorar el somriure".

novesflors ha dit...

Els murmuris de l'aigua són plaents de mena.

M. Roser ha dit...

Tens raó Olga, també crec que a la natura no sempre és silenciosa: el cant d'un ocell, el vent que bufa entre els arbres, la remor d'un rierol...
Si en deu bé vist de passavolants assedegats, aquesta fonteta...
Peonets.

Carme Rosanas ha dit...

Els diferents sons de l'aigua, són una de les meravelles de la natura... M,agraden molt.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La natura no és silenciosa, en efecte, només cal posar l'orella. Amb tot, el soroll de la natura com que és el natural no fa mal a les orelles. El que fa mal és l'altre soroll...

Joan Josep Tamburini ha dit...

L'únic lloc de la naturalesa on he "escoltat" el silenci, és al desert a l'África. I encara hi ha moments que se sent la remor del vent.

Maria Dolors Giral ha dit...

No hi ha millor música que la de la Natura. És com la d'un cos dins d'un altre.

Eduard ha dit...

Del "no fer res" solen sorgir obres molt remarcables: deixar passar el temps, ser-ne conscient de la seva mesura en unitats de segles... pot crear poemes o proses que són veritable poesia, com aquest text que ens regales.
Trobar-se això al bell mig d'una ciutat és una meravella. Però el soroll sovint ens l'emmascara.
El soroll que portem a dins, que és el pitjor dels sorolls.

matilde nuri i espona ha dit...

aquest somriure és el privilegi que compartim; avui, com sempre, intensament i callada
.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Fa poc vaig anar-hi, és un indret increïble i ple de sorolls