PAS DE PRIMAVERA

PAS DE PRIMAVERA

*

23-3-15

*

Pas alegre, sabatilla airosa nova de trinca, feliç d’aixafar els millors espinacs i les ufanes roses amb plena consciència, així és el nostre pas sobre aquesta primavera. Aquesta i moltes d’altres, però ara som en aquest moment precís.

          M’ha agradat llegir el periodista Carles Ribera, al Punt/Avui, quan parla del santoral. Diu que el tenim atapeït de sants i santes que més no n’hi cabrien. I és veritat, perquè ja he dit alguna vegada que tinc al faristol el Calendari dels Pagesos per saber sants, llunes, collites i altres amenitats. Ningú com el pagès per lligar la terra i el cel.

          Alhora fa notar que, en el frenesí per omplir els dies, ja en tenim de sobrers i amb escreix: dies de l’aigua, del càncer, de les síndromes diverses, del pare, de la mare, dels donants, i ens informa que a més del dia de la poesia, l’entrada de la primavera va ser també el dia de la felicitat. Gràcies, Carles.

          Em pregunto si fan un nou calendari laic i si em cabrà al faristol. No abandonaré sant Càndid, ni Melitó, ni Medir. Només vull veure si el sant del dia lliga amb la dedicatòria laica i fer alguna composició nova, algun poemet d’aquells de circumstàncies per poder omplir un post.

          *

          Collage d’OX

           

AMANCI I VENANCI

ESCRIURE EN L’ECLIPSI

*

20-3-15

*

Amanci i Venanci surten a mirar l’eclipsi. Amanci mira el cel que es va enfosquint, absort en el prodigi. Venanci, mentrestant, escriu les impressions que el fet li dicta.

          Venanci considera el verb eclipsar i en busca tots els significats. Troba que són molts, referits a persones, càrrecs, béns, objectes, ideals, projectes, promeses, amors. Es detura per sospirar mentre el cel pren un to indefinit que tant pot ser de l’eclipsi com de la boira. Tot és relatiu, es repeteix Venanci, que tendeix a filosofar, és a dir, a perdre temps en elucubracions genials aportades per un cervell observador com el seu.

          Amanci es despulla per vestir-se de la llum portentosa que ofereix l’eclipsi en les seves gradacions fins arribar a la línia mínima de claror cadavèrica. Quan l’eclipsi hagi passat, li semblarà que reneix amb innocència recuperada.

          Amanci i Venanci tornen de mirar l’eclipsi i, un cop al llit, jugaran amb els significats i la innocència..

          *

          Amanci i Venanci. Collage d’OX.

TRESORETS DE DIUMENGE

TRESORETS DE DIUMENGE

*

15-3-15

*

Mig mes de març. Airet de quaresma i prediccions de calor africana (ja tirem cap al sud en comptes de cap al nord, mal senyal). La Part Alta sempre ofereix plaer a la mirada que el busca. La finestreta alegre l’he capturada en ple barri jueu, carrer d’en Talavera, 3.

          La dama ben plantada és d’una pintura d’Andrea del Sarto (Florència 1486-1531). L’he volguda abstreure de la composició general, que és el naixement de la Mare de Déu. La mare, Anna, seu al llit. Davant hi ha aquesta dona que porta una safata. Són vuit dones que atenen la partera, dos homes en molt últim terme i uns angelets que papallonegen pel voltant. La dona ens mira com si digués: ¿què hi veniu a tafanejar, aquí? I és clar, que tafanegem, si aquests pintors ofereixen tants detalls d’interès... fins i tot en primer terme les sabatilles d’Anna, ben col·locades. Però la dama de la safata té el posat sever. Sever i jo diria que modern per ser del temps de del Sarto (el fill del sastre, vol dir). Ja donava aire a les seves composicions, llibertat de color, volada. A mi, aquesta dona em recorda alguna encarregada de serveis socials, o una governanta de casa bona, sempre amb posat desconfiat.

          Avui he comprat dos volums més d’aquesta vella col·lecció que és la Pinacoteca de los Genios: del Sarto i Sisley. En vaig comprant des de temps immemorial, i totes fan la mateixa olor de resclosit, les venguin en llibreria o a l’aire lliure, com en el mercadet del Pla de la Catedral, aquí. Són molt útils perquè porten les biografies, la crítica i la valoració en el temps actual. A aquesta dama li convindria sortir una mica a la finestra florida i potser es tornaria més amable amb els que la mirem.

*

"¡ JA S'ACOSTEN...!"

“¡JA S’ACOSTEN...!”

*

10-3-15

*

És dimarts i em passejo pel “mercadillo”, a deixar-me portar pel sol tebi i per les paraules acolorides dels venedors. Em convé perquè m’he disgustat i surto a esbravar-me. Una parada  amb tendal fosc és atesa per un noi morè amb turbant fals i molt bon humor. Riu i no calla; explica la seva vida amb força gràcia, que si ha sortit de l’armari, que si això que si allò: “¡Comprad, comprad, dice el Señor...!”, va repetint entremig. Les dones riuen, fan veure que s’esgarrifen del que diu, i jo l’escolto, quieta al final de la parada. Li compro una peça i m’informa del següent: “ en menys de cinc anys tindrem els jihadistes aquí” “En tan poc temps?”, pregunto. “I que no sigui menys i tot. Corea del Nord els volia eliminar en un any, però les potències s’hi van oposar. Des de llavors van creixent...” “I gent que hi va a apuntar-s’hi...” afegeixo. “Doncs s’acosten, s’acosten.” Més val que em mori abans”, concloc. “Dona, esperi’s que arribin per morir-se, tampoc cal que ho avanci...” He arribat a casa que somreia i tot.

*

“Dona amb pistola”, de Julio Romero de Torres. 1925

EMOCIONS AMB ESQUERRA

EMOCIONS AMB ESQUERRA

*

7-3-15

*

“La mar, la mar que sempre recomença...” diu Paul Valéry i jo sempre ho repeteixo. Doncs avui, al ”migdia just”, que continua el poeta, Esquerra Republicana de Tarragona ha atorgat el seu premi Montserrat Bertran a aquesta dona que us escriu. Montserrat Bertran va ser mestra i mestra de mestres, en temps difícils, de patiments, exilis i represàlies. Va morir el 1967, i una vegada més el mar, que mai no cessa, ens porta el seu record, les amistat i els obsequis. “No us canseu mai”, ve a dir el mar, “recomenceu sempre”. Un excel·lent lema de vida.

          Hi ha hagut parlaments, recitat de poemes, emocions llargues, els amics de l'ànima, una actuació per part del violinista Dasio Castro, de qui vaig parlar un dia. I aquest esplèndid pom de flors que acompanya la nineta de vori, un dels símbols de la Tarraco romana. La nina de vori, preciosa, articulada, va ser trobada a la tomba d’una nena. Li van posar la companya de jocs a la tomba, i ara tots recordem la nena romana i ens planyem de la seva mort tot admirant la seva joguina estimada.

          Agraïments i somriures, bons desigs pels dies que vindran. He dit que el meu Mestratge en Gai Saber pels Jocs de Barcelona me’l va donar Ventura Gassol, un polític i poeta enardit, Conseller de Cultura i abrandat republicà. Recordeu “Les tombes flamejants” i feu-la vostra: no li ha passat el temps.

          *

EM PENSAVA...

EM PENSAVA...

*

7-3-15

*

- Em pensava que ja havia arribat la primavera... -, diu la Tecleta, despistada, mirant el rellotge.

- Ja que ets aquí, vine, que celebrarem el dia de la dona.

- ¿I el de l’home?

- Va, torna on eres, Tecleta, que d’homes no n’hi ha.

*

Postal-collage d’OX

LA MAR, L'OBLIT I EL VENT

LA MAR, L’OBLIT I EL VENT

*

1-3-15

*

Acabo de girar el full del Calendari del Pagesos i em presenta març, amb un gravat de bens i pastors. “Març ventós...” diu el refrany: fos dos hiverns que tenim vent sense parar, des de la tardor. Els refranys també són víctimes del canvi climàtic. “El temps se’n va, el temps se’n va, senyora... / no és pas el temps, nosaltres ens n’anem”, constata el lúcid Ronsard, perquè els poetes som precisament els notaris dels dies.

“Olga Xirinacs, oblidada”, fa un titular de Presència avui dia 1, p.29, signat per la periodista Carina Filella, i destaca: “no pot desprendre’s de la manta d’oblit que la cobreix en el circuits culturals del país”. Benvolguda Carina, gràcies. Tu m’has acompanyat sempre i saps potser millor que jo què va passant en aquest temps que avui constato, perquè entrem al primer de març, i potser alguns no volien deixar febrer i altres ja voldrien ser al maig. Carina, que vas comptar els libres que realment he escrit, mentre eren exposats al pati de la Diputació perquè t’ho vaig demanar. Carina, testimoni fidel, atent, discret i precís, gràcies. El temps ha fet possible aquest article.

Però entrem al mes de la primavera, el caminem, o en cos o en esperit, i per això vaig fent postals collage, unes que parlen del temps que fuig i altres dels paisatges caminats, dues sèries que m’agraden. Mentrestant contemplo el mar, que no fuig mai sinó que torna, com deia aquell altre poeta, Valèry: “La mar, la mar que sempre recomença...” Nosaltres no recomencem, però la mar sí, i ens ho ve a dir de cara. Poetes... ¿què en farem, d’aquesta raça?

*

Postal collage sèries Tempus Fugit