MASSA TEMPS, ENCARA

 

MASSA TEMPS, ENCARA

28 – 2 - 25

Perdo la noció dels dies perquè per a mi tots són iguals: no hi ha festes, menjo sola a la cuina i sort de llegir mentre vaig menjant. Ara és Carnaval. Per dins meu, com una ombra, passen els altres carnavals, quan sortíem a veure la rua i ens alegrava el pas dels disfressats pels carrers.

Obro les 7 finestres de la casa. Tanco les 7 finestres de la casa. 88 anys. He sobreviscut tots, els de casa, però tots van estar acompanyats. Entra el dia a les habitacions buides. Cau la nit a les habitacions sense contes, lectures o músiques.

A vegades passo pel corredor i en crido un o altre. Però, algun dels estimats em troba a faltar?

***

Suprimeixo papers de carpetes velles. Per què no els estripo tots? Què em penso que en faran aquells que els trobin? Però no, em quedo encantada en un escrit que em retorna el camí ascendent de l’Aran, quan mirava una papallona sobre la pastanaga borda... o aquella vegada que el bover em va convidar a agafar-me a la cua d’una vaca per poder pujar... o els núvols de tempesta amb trons llunyans... o la capelleta de Boí... o l’aigua de la Noguera de Tor que portava veus antigues... Què hi fa que trobin un conte sobre el colom blanc, cec, que vivia amb nosaltres fins que es va morir de vell?, i que no va ser mai editat perquè el trobaven trist...?

Penso que la memòria és el rebost on hem anat desant i curant els nostres aliments i recursos per a la vida. Per ara. Per a la soledat total. I quan em quedo absorta mirant la ratlla de l’horitzó marí, apareix una llar de foc que no veuré mai més, i Vicenç que entrava la senalla amb les branquetes per avivar el foc. No va ser etern. Però queda massa temps, després, per pensar-hi. Ara, demà, i demà passat, dinaré a la cuina llegint una novel·la, el cafè em confortarà. I de lluny sentiré les comparses.

***