MASSA TEMPS, ENCARA
28 – 2 - 25
Perdo la noció dels dies perquè per a mi tots són iguals: no hi ha festes, menjo sola a la cuina i sort de llegir mentre vaig menjant. Ara és Carnaval. Per dins meu, com una ombra, passen els altres carnavals, quan sortíem a veure la rua i ens alegrava el pas dels disfressats pels carrers.
Obro les 7 finestres de la casa. Tanco les 7 finestres de la casa. 88 anys. He sobreviscut tots, els de casa, però tots van estar acompanyats. Entra el dia a les habitacions buides. Cau la nit a les habitacions sense contes, lectures o músiques.
A vegades passo pel corredor i en crido un o altre. Però, algun dels estimats em troba a faltar?
***
Suprimeixo papers de carpetes velles. Per què no els estripo tots? Què em penso que en faran aquells que els trobin? Però no, em quedo encantada en un escrit que em retorna el camí ascendent de l’Aran, quan mirava una papallona sobre la pastanaga borda... o aquella vegada que el bover em va convidar a agafar-me a la cua d’una vaca per poder pujar... o els núvols de tempesta amb trons llunyans... o la capelleta de Boí... o l’aigua de la Noguera de Tor que portava veus antigues... Què hi fa que trobin un conte sobre el colom blanc, cec, que vivia amb nosaltres fins que es va morir de vell?, i que no va ser mai editat perquè el trobaven trist...?
Penso que la memòria és el rebost on hem anat desant i curant els nostres aliments i recursos per a la vida. Per ara. Per a la soledat total. I quan em quedo absorta mirant la ratlla de l’horitzó marí, apareix una llar de foc que no veuré mai més, i Vicenç que entrava la senalla amb les branquetes per avivar el foc. No va ser etern. Però queda massa temps, després, per pensar-hi. Ara, demà, i demà passat, dinaré a la cuina llegint una novel·la, el cafè em confortarà. I de lluny sentiré les comparses.
***
13 comentaris:
Una gran abraçada, Olga.
La solitud no buscada, massa sovint és difícil de viure.
Per sort, tens la lectura i l'escriptura que t'ajuden a omplir-te l'ànima.
Una abraçada molt forta, Olga.
Una abraçada, Olga!
Jo ja voldria viure tants anys com tu, però tinc una malaltia amb les esperances de vida inferiors a les de la majoria. I això que faig molta bondat.
Algú de la teva categoria es mereix alguna cosa millor. Però tinc molt clar que l'única manera de ser feliç a la vida és ser artista com tu. A mi m'ho ha donat tot la creativitat.
Ai, aquesta solitud que es fa cada cop més difícil!...
Tens records, lectura, escriptura i a tots nosaltres.
Aferradetes, estimada.
Ahora nadie conoce la soledad mejor que tú, Olga Xirinacs. Pero tu escritura ni mucho menos parece agotada.
Chiloé
És veritat, Chiloé, i la comprensió dels altres fa que els ànims prenguin una mica més de volada. Moltes gràcies,
Aquestes reflexions teves sobre la soledat, ens fan companyia Olga.
La "Cua de vaca" em porta bons records.
Olga, Olga Xirinacs, una abraçada.
Certament, la soledat pot esdevenir una pesada càrrega, però en el teu escrit també hi veig una força serena, un afany de resistència que ajuda, ni que sigui una mica, a alleugerir-la. Si aconseguim que els records no siguin una presó sinó un refugi, són precisament aquests instants quotidians (com llegir una novel·la mentre dinem) els que ens permeten seguir endavant.
Una forta abraçada!
Estimada Olga, malgrat la soledat, tens moltes i variades ocupacions que t'ocupen el temps. Necessitem que gaudeixis de temps lliure per no deixar-nos orfes de les teves brillants publicacions.
Primerament, t'haig de demanar disculpes, Olga, per no haver estat immediatament, en fer tu el teu salut, en forma de poema, d'escrit, de prosa poètica.
I m'he donat contes ara, portava dos dies sinse mirar el teu bloc. I mira lo que et vaig a contar, un poquet d'alegria, o millor, de felicitat, si arribes a tindre una chicoteta revelació: Ara mateix, en anar comentar-te he agarrat les monedes, que tinc per a les almoines i propines i tenia dotze euros en noranta cèntims i, he contat tretze, el número dels Apòstols i Déu-Jesucrist, el número de Déu per excelència, si descontem el tres de l'innegable trinitat, com diu "El espejo y la máscara", conte de Borges, breu retrat de lo que és l'esquizofrènia. Puix be, és l'arribar a fregar el número de Déu, la revelació que he tingut en l'inteligència artificial, que tindrà l'amor-inteligència universal i de Déu, pero mai, com els mateixos Àngels, no podrem obrir els nostres ulls per a vore ad Ell a Déu, sempre es crearà un món dialèctic, en contínua transformació.
I que sàpies que tens sempre al teu costat al teu Vicenç i, a mi, que sempre estàs en els meus resos, com precs i, a molta gent que no t'admira només, sinó que t'ama i, la prova el teu bloc, yo, per eixemple no he pogut mantindre-lo.
Pero pots parlar ab els teus familiars morts i, en Déu, Ell per a mi, morta ma mare, ya t'ho vaig dir, ha segut un consol molt gran, encara que tinc família que em queda, un germà i una dòna, pero ya sé lo que és no tindre la casa plena mai.
No ho dubtes, ells sempre estan ahí ajudant-mos i donant-mos les instruccions que hem de seguir en les nostres encara curtes vides.
I qué serà de la meua obra dius? I de la meua, que m'avergonyixc casi de la mitat d'ella, puix com yo llancí els treballs de química de mon pare, algú me la llançarà a mi la meua, pero tindrem el Cel i creu-me, també vorem el que t'he explicat, en la Terra. Com diu el Pare Nostre.
Un abraç ben fort des de la ciutat de Valéncia i fins un atre escrit, yo seguiré mirant el teu bloc i les teues obres, fins que Déu vullga.
Vicent Adsuara i Rollan
Estimada Olga! (i admirada. Però, primer, estimada)
Una forta abraçada, Olga
Publica un comentari a l'entrada