EL CAMÍ DE NORA

 

    EL CAMÍ DE NORA

Aquell va ser un mal any. Febrer cobria la ciutat d’una capa grisa i freda que encongia cossos i ànimes. Tant hi feia que la gent busqués l’escalfor vora els brasers de terregada, de les estufes elèctriques, de la calefacció els més afortunats i d’un foc de llenya en un bidó els més pobres.

Les hostilitats polítiques i les notícies de guerra imminent feien tremolar els cors: 1936. Es llegien diaris, s’escoltava la ràdio, es preparava la insurrecció, es reunien els grups clandestins o protegits, a la llum escassa de les restriccions i dels presagis més foscos.

***

Nora va arribar de lluny, de freds països nòrdics. Jove i malalta, es va instal·lar a la ciutat amb la seva família per millorar la salut. «Pel bon clima», li van aconsellar. Va tenir sis fills. Sis angelets, sis fades menudes, sis clavells per corona.

En la suau tebiesa de la casa els nens berenaven a la saleta d’estar, vora la taula i alguns a la seva trona. Joguines, llibres de contes, llapis de colors i acostar-se a la mainadera per dir-li a l’orella qui s’havia portat bé, o havia plorat o s’havia barallat a col·legi. «No feu soroll», els deia la mainadera posant-se l’index davant dels llavis. «Acabeu-vos el berenar i dibuixarem un conte entre tots, jo us n’ensenyaré». «La mare descansa».

Aquell «la mare descansa» dit en veu baixa era el que solien sentir els nens i caminaven de puntetes, com feien les petites fades i els nanets que seguien Peter Pan, el que sempre va ser nen.

***

Un dia d’aquell fosc i fred mes, els nens de la casa, les fades i els àngels es van vestir de blau i blanc i algú els va donar pomets de flors perquè les portessin a la mare. Nora, la mare jove, havia mort. Els petits callaven. «Per què no obre els ulls, la mare?» Passaven d’una mà a l’altra de ties i mainaderes, silenciosos, estranyats. Els més petits s’abraçaven als seus ninots de peluix, els que consolaven les seves petites penes. Ara les veus fluixes, els murmuris i ls llàgrimes els feien intuir una pena més gran. Anaven deixant els seus pomets sobre el llit.

***

¿Qui va dir que ella ja no podria sentir més els seus petitons? A Nora, tan delicada i pàl·lida, la van vestir de seda blanca amb un preciós ram de lliris entre els braços. En l’aire suraven lleus pensaments que es posaven sobre el coixí com ales de papallona. Que besaven el seu front i descansaven a les seves mans..

Els nens li parlaven amb pensaments tan lleugers com polsim d’or. Quan Nora es va elevar cap a un cel amable de núvols tous, portava amb ella les paraules dels seus nens. Alhora els explicava les meravelles del seu viatge: «ara passo a poc a poc pel planeta on viu el Petit Príncep, aquell nen que té cura de les seves roses i escombra cap a les estrelles.» «Uns àngels de colors em somriuen i m’asseguren que tindran cura de tots vosaltres...» «La Lluna em diu que té cançons noves per als vostres somnis.»

***

Els fills de Nora van créixer i, amb al seu pare, van marxar de la ciutat per anar a viure a un país llunyà.

A Nora la van deixar descansant en una fosca cripta, molt a la vora del mar. Una cova tenebrosa sense sol.

Els esperits dels difunts no són subjectes a temps com els vius. Un compositor de belles peces romàntiques va escriure: «Dorm, amor meu sota eixa llosa ton somni etern, / que aquí no hi ha per qui hi reposa estiu ni hivern.»

Així era, a Nora li semblava que estava somiant en un lloc desconegut. Però el seu esperit sensible ja es podia desplaçar a través de firmaments extensos. Per això, a poc a poc, molt a poc a poc, va voler conèixer els voltants d’allà on havia estat dipositada.

El lloc era una cova amagada, a poques passes del mar. Era un cementiri marí. Constava de dues criptes excavades a la roca i tancades per una reixa. El lloc va ser destinat des de temps antics a contenir les sepultures de gent estrangera que havia mort a la ciutat. Les sepultures cobrien les parets dels dos recintes. Al lloc més acostat a la reixa de la primera cripta, una làpida blanca amb clavells i lliris esculpits portava gravat el nom de Nora.

Des d’allà escoltava les ones, en atac continu contra les roques aspres. I el grallar de les gavines en els seus vols propers. Al camí hi havia poques veus, però amb els anys hi va haver canvis: es van edificar xalets, dissenyar jardins i sovint hi transitaven cotxes. La ciutat s’havia acostat al mar.

Nora, viatgera ja dels espais celestes, vetllava el seu cos dipositat en la nit humida i fragorosa de les coves marines. L’udol dels mussols i el furgar el terra dels animals nocturns tot al voltant, entre llentiscles i pins retorts, li hauria fet cert temor, però ella ja no en podia tenir, de por.

« No m’agrada aquest lloc, estimats meus». «La foscor tancada m’ofega». «Qui reposa al meu costat?» «¡Que lluny de la meva terra m’heu deixat, abandonada entre gent estranya...!» Quan tornava en tardes lluminoses de ponent encesos, acaronava el seu cos que es consumia en la soledat, aquells ulls dolços, la pell que tan suau va ser... «Per què no em vau prendre amb vosaltres?» «Jo poso estrelles als vostres ullets de son, però el meu somriure s’ha perdut en aquesta cova llunyana...» Després s’enlairava cap a les altes torres i es perdia entre nebuloses i cometes.

***

Els anys passaven. Un preciós Setembre, quan hibiscos, buganvíl·lies i bignònies florien sumptuosos, va arribar gent a obrir la primera cripta per accedir al lloc. Eren dues dones que dubtaven si avançar o no, a causa de la foscor del recinte, que s’enfondia entre roques fins una cavitat oberta més enllà de les sepultures. En un primer moment les dones es van mirar, inquietes, perquè el lloc feia impressió. Allà no hi havia llum. Però havien portat llanternes perquè estaven determinades a explorar el territori com fos.

Olga i Sofia van llegir els noms gravats a cada sepultura. Gent molt antiga, pocs recents. Obriren les carteres per consultar els documents que portaven. L’una duia el llibre registre on hi havia consignats els noms de les persones allà dipositades.

Olga va arribar a la primera sepultura, a tocar de la reixa, i enfocà la llanterna per veure què hi deia. Un preciós relleu de flors blanques contenia el nom de Nora. 1936. La dona es va sorprendre. Nora havia mort el 1936. En morir tenia 36 anys. Olga havia nascut el 1936... l’any es repetia. Es va aturar una estona, pensant. Perquè Olga s’havia proposat escriure un llibre sobre aquest recinte i el paisatge que el voltava. Seria un llarg treball.

Va sortir per agafar una branqueta de bignònia i la va posar a la sepultura de Nora. Era la seva primera visita. Les dues dones meditaven els seus pensaments en silenci mentre tornaven a la ciutat.

***

Intrigada per la feredat del recinte. Olga va estudiar documents que la van conduir a conèixer la personalitat de Nora. Ella era noruega. Esposa del Cònsol de Cuba a la ciutat. ¿Com hauria estat aquella dona? ¿La van oblidar aquí?

Una crida molt dèbil, enllaçada amb l’escuma de les ones que s’estavellaven allà a tocar, semblava que ressonés a l’oïda d’Olga: «Sola, estic sola, però no tinguis por, tinc els meus nens i ells no m’han oblidat». ¿Quina mena de família devia tenir Nora? ¿On seria? Mentrestant, els dies s’obrien amb l’estrella del matí i el migdia escampava la seva plata en un mar resplendent, amansit als peus de la ciutat.

Olga va escriure una novel·la que parlava del lloc i guanyà un premi literari important. El nom i la sepultura de Nora van quedar consignats per sempre al llibre. Olga havia escoltat la veu de la jove difunta, la recollí i li donà afecte. Després, la reixa de la cripta es va tornar a tancar i les gavines alçaren el seu vol blanc com per vetllar els oblidats al mar.

***

Van passar anys, guerres, generacions. El pensament d’Olga a vegades s’envolava amb el de Nora tal com s’enlairen fades, silfs o potser l’espurna fugaç d’un cometa portant missatges de l’univers al petit recinte marí amb la seva làpida de lliris immarcessibles.

Un dia, molt recent, va arribar a la bústia d’Olga una carta llunyana d’algú que la volia conèixer. ¿Per a què?, es va preguntar Olga. La resposta era sorprenent: qui escrivia la carta era un besnét de Nora. Nora. La veu de Nora ressonava en l’univers.

¡¡¡Un besnét de Nora Holmboe, resident a Florida, va tenir a les mans un llibre d’Olga Xirinacs que parlava de la seva besàvia!!! ¿Com era possible, allò?

El llibre era escrit en català, que ell no entenia. Cosa insòlita, el va trobar a Holanda en castellà. ¿Qui ha dit que els cometes volen rectes? Ni els àngels, ni les fades, ni els esperits ni els pensaments.

***

La trobada escrita de Santiago Gabino a Olga Xirinacs va ser motiu de gran alegria. Cartes, històries, fotografies, vídeos, articles periodístics, fins i tot programes de ràdio... des d’on els habitants de la ciutat van poder admirar la figura dolça i somrient de Nora, dels seus parents i del déu Mercuri que va portar a les seves ales la primera resposta familiar per a Nora.

«NORA, DESPRÉS DE LLARGS ANYS DE FOSCOR I SILENCI, EM VAIG FER ECO DE LA TEVA VEU I ET VAIG PORTAR PEL MÓN DINS DEL MEU LLIBRE. PER AQUEST LLIBRE MEU SANTI T’HA TROBAT. PER TU HE CONEGUT SANTI. LES ENERGIES ESTEL·LARS ENS HAN REUNIT EN L’AMISTAT.»

Olga Xirinacs

10 de Març de 2025