FE DE VIDA

FE DE VIDA
*
25-8-17
*
Una amiga vídua de poc em diu que plora molt, i una de les seves filles li pregunta: “¿Plores per tu o pel papa?” Ella se’n queda estranyada.
He pensat molt i la resposta és complexa.
Plorem per enyorament; per la separació després de molts anys; per compassió; per un cert instint de tenir cura d’aquell que ja no tenim a les mans.
No hauríem de plorar pels nostres difunts, perquè ells sembla que no poden ja sentir cap mal. ¿I el bé? ¿Com podem saber si senten? Raó i sentiment tenen arrels profundes.
Moltes vegades hem dit, i és comprovable, que ningú es pot pensar mort: tu sempre ets allà present. Com si penses un desert: tu ets allà pensant-lo. És impossible fer un tall mental i imaginar el no-res. Impossible físicament, que és l’única manera de pensar.
Potser per aquesta mateixa raó pensem vius els nostres difunts, malgrat saber del cert que són morts. I com a vius que els pensem, així els parlem i enyorem.
De cap manera hem de creure que plorem per compassió pròpia, ni per mantenir un estat de tristesa volguda.
*
En un cert contrasentit, estic contenta: he passat revisió (les temudes revisions) i m’han dit que estic molt bé, amb anàlisis perfectes. Per celebrar-ho he anat al banc a signar una Fe de Vida que em demanaven: aquí sóc, sí senyor.
*
Imatge cedida per l’escriptor Josep Gironès.

17 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Jo crec que plorem una mica per tot plegat, com dius, però sempre, en una mesura o altra plorem per nosaltres mateixos, per l'enyorament, per la separació, per allò que ens manca. També perquè ells ja no poden veure les coses que en vida els hauria agradat veure.

Una bona noticia, la teva revisió superada amb un molt bé! Unaabraçada, Olga!

M. Roser ha dit...

Suposo que quan es perd algú molt estimat, es plora per enyorament, perquè no el tens al costat per anar fent el camí de la vida, però potser també es fa perquè un pensa que hi ha moltes coses que li hauria agradat fer en la seva companyia i ara ja no pot...Suposo que en cada cas depen de l'estat emocional de la persona...
M'alegro que tot estigui bé, al seu lloc i per molt de temps!!!
Bona nit, Olga.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Olga, si divideixes un segment infinitament per la meitat i ets sincera amb tu mateixa te n'adonaràs, científicament, que la vida és una contradicció paradoxal i teològicament que és un miracle.
Jo et podria seguir amb el fil argumental que tu portaves i explicar-te que quan algú mor i el seu ésser més volgut té una malaltia greu de la que ix, és perquè aquell ha donat "quelcom" per nosaltres, he tingut l'experiència i ho sé, ha donat la vida per nosaltres.
Però no seguiré amb el teu fil argumental, perque el que ens estàs demanant són certeses, sí, certeses que t'acosten a eixa persona que has perdut i que de ben segur en vida, fins i tot en vida retrobaràs, jo t'he de dir que en moments puntuals parle amb ell i em dóna instruccions per a tu, per a que visques el més feliç possible i que passes el dol de la manera més acompanyada, per ell.
I vaig a contar-te les certeses: Jo tinc l'experiència de dos morts en dues vides i d'una vida, la primera mort va ser al desert, jo anava sol i assedegat pel desert i moria per la calor i la manca d'aigua, i en aquest moment el Cel i la Terra s'ajuntaren fetes ferro ardent no deixant-me cap lloc, i vaig topetar-me amb el no-res, però em vaig adonar de que el no-res no és res, que la meua ànima no cabia en el no-res i vaig eixir despedit esdevenint en una xicoteta planteta en un món lluntà.
La segona va ser al dia següent, sempre ens passen en moments de mort "real", després ve la mort simbòlica, que és menys traumàtica i més espiritual i finalment i sense adonar-nos-en la simbòlica o transformació, el darrer decès, doncs en aquesta mort, que va formar part de la primera i la real, i la seua segona part i vida passada, vaig morir ofegat i soterrat en un capdell de xarxes a un port.
I de la tercera vida no tinc el record de la mort, però el més xocant és que vaig trobar la foto meua en la xarxa d'Internet, jo era un homosexual en un camp de concentració nazi i vaig morir per eixa causa, la foto la conserve i quan l'he ensenyada la gent s'ha quedat bocabadada, ara ja sóc una miqueta diferent, i he canviat físicament i ja no és sinó un record per als altres, una certesa per a mi.
Amb aquestes experiències he descobert el sentit de la meua vida, i és en primer lloc el ensenyar al món que tot missatge arriba al seu destinatari estiga en la llengua que estiga i el segon comès és defensar a homosexuals, folls, i persones handicapades de les involucions de l'amor i controlar a l'amo i a l'histèric dels seus vaivens del yin i yang.

En fi et deixe ja, i que sàpies que sé que la ciència es riurà de mi, però la ciència no és més que el gaudi de certs individus per la veritat, però aquesta no és l'important del discurs sinó la intenció.

Vicent Adsuara i Rollan

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

La tercera mort no és la simbòlica sinó la imaginària.

Rectificació.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Rectificació:

Les involucions de l'amo, no de l'amor.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Aquestes llàgrimes son una barreja de molts sentiments. Jo no sé, ni sabré què és quedarse vidu, però sé el que és perdre els pares, o un amic íntim. Desprès d'un temps t'omples de pau i els sents presents, no saps com, però el sents al teu costat.
Felicitats pels resultats de les probes. Una abraçada.

Salvador Macip ha dit...

I que en puguis signar moltes més, de fes de vida.

matilde nuri i espona ha dit...

aquest pensar que expliques, deu ser el misteri de l'existència

bona notícia, has passat revisió amb nota, i aquí ets: rebé!

gloria abras pou ha dit...

Penso en els meus morts, m'hi barallo i m'hi amistanço com quan eren vius. No sento les seves veus però els interpreto per sensacions que vibren en la meva sang. Al pare i a la mare, de vegades, els poso música, músiques diferents perquè no sempre coincidien en gustos, tanco els ulls i m'assola el dubte: I si m'escolten?
El misteri de la vida.

Contenta de que t'hagin trobat bé. Ens has d'escriure molt, encara.

Galionar ha dit...

Totes les pèrdues són doloroses, Olga; sentim dolor de trencament el dia que el nostre infant deixa la nostra habitació per dormir en una de pròpia, el sentim el primer dia que va a l'escola, o quan marxa de casa, ja no tan infant, per independitzar-se. Sentim dolor quan se'ns acaben els primers amors, i amb infinites coses més; com no hem de sentir dolor quan perdem el nostre company de vida? Sigui per tots els motius que s'esmenten en el teu post o per molts altres que podrien afegir-s'hi, és ben lícit que sigui així, i plorar si fa falta, sense voler analitzar-ne les causes... Som complexos els humans, estimada, i de vegades és més saludable deixar-nos anar sense pensar en gaires perquès...
Una gran notícia, el resultat de les teves proves! Que per molts anys puguin sortir així de bé!
Una abraçada!

xavier pujol ha dit...

Començo per dir-te que estic molt content de que els metges t'hagin trobat bé.
Les reflexions que fas sobre les persones que ens han deixat són molt encertades.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els meus morts són presència viva en el meu pensament. És aquesta la seva perennitat o n'hi ha una altra, al marge del nostre pensament? Preguntes metafísiques que ens fem des de que vam ser conscients que hi ha, inexorable, una mort física.
Fa cinc anys que el meu pare és mort. L'estimava molt i, en canvi, no he plorat. Ho havia de fer? Només sé que és amb mi tothora, que em fa companyia, que no hi ha dia que no li reconegui algun ensenyament. No el ploro, li agraeixo tot el que m'ha donat, començant per la vida.
No sé, estimada Olga, cadascú sent les coses segons cadascú, i tot està bé.

Helena Bonals ha dit...

Estic molt contenta per tu. Com vas dir l'any passat pel Dia Mundial de la Poesia, fins als 100 almenys! Continuar escrivint ens arrela a la vida.

Oliva ha dit...

ELS MEUS DIFUNTS,DINS EL MEU CORT,SON VIUS...I DEMANO,A NO SE BEN BE A QUI,QUE EL SEU IMAGINARI CALIU,M'ESCALFI FINS LA DARRERA ESPURNA DE LLUM.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Quan una persona estimada ens falta, l'enyorem a ella i recordem els moments que hem viscut plegats. Amb tot, cal pensar en la vida pròpia, que ha de continuar el seu camí.

Elfreelang ha dit...

Molt complexe imaginar-se allò que no podem imaginar ...el no-res...el silenc absolut, la no existència, plorem la tristor i el buit que ens deixen al cor els qui se'n van ....plorem per que en tenim ganes ....s¡ha de passar el dol ....després amb el tems la tristor es troca en acceptació d'allò que era inacceptable....cadascú ho viu com sap, com pot ....

d'altra banda bones noticies si estàs sana i tot va bé, la millor fe de vida és que tinguis la força de seguir escrivint i compartint allò que et plau i et desplau amb nosaltres ..ànims i força!

Teresa Duch ha dit...

Segurament plorem pels que ja no hi són, Olga, però penso que també ens podem permetre un sentiment de compassió per nosaltres mateixos en moments com aquest. No sempre podem fer el que hauríem de fer.
Enhorabona pels resultats! Jo també estic contenta per tu.