MALA PSICOLOGIA


MALA PSICOLOGIA
*
8-5-17
*
En morir Vicenç vaig anar a l’excel·lent psicooncòloga Agustina Sirgo, que m’aconsella a Joan XXIII.
Però uns amics em recomanen ferventment apuntar-me al Grup d’acompanyament al dol que organitza l’Hospital Sociosanitari Francolí, contigu a Joan XXIII. Truco una Psicòloga del centre i m’apunto pel 8 de maig, quan comença a funcionar el grup en primera trobada. Avui mateix. EAPS, GiPSS, Obra Social “La Caixa”, Fundació Vilaniu sembla que ho patrocinen.

Abans d’arribar-hi, a dos quarts de cinc, m’entretinc a recollir flors silvestres dels descampats propers: conillets, d’un rosa pujat que floreixen a munts. Escabioses grans.

Entro a la sala i posen les cadires en cercle. Som nou persones, tot dones menys un home.
Quan el jove presentador comença a enraonar, ho fa en castellà. Pregunto si la sessió ha de ser en castellà, perquè ningú ho va esmentar, res no ho indica i tothom xerrava en català. Ell requereix el grup, i una dona diu que ella “entiende poco el catalán”. Viu aquí, és clar, i no ha cedit. El noi diu que potser faríem bilingüe... I per una, paguem tots. Com sempre i per covardia del personal organitzador i assistent.

M’aixeco i dic que ho sento molt, però el meu dol no podria ser en una llengua de fora.
No m’han preguntat ni el nom. Marxo, i respiro quan em toca l’aire fresc de la tarda.
Mala psicologia, aquesta. ¿Per què sempre els catalans hem de ser humiliats i menystinguts a casa nostra i per part de gent “nostra”? Per ser una matèria tan íntima com era aquesta, m’he sentit molt ferida. Després he pensat que som a Tarragona, la població amb menys quota de català del Principat, i menys voluntat de tenir-la. I que els psicòlegs immadurs poden causar dolor.
*


17 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Malauradament aquesta gent no ha estat a l'altura, ni lingüística ni psicològica.
No et puc dir que em sorprenguin aquestes actituds Olga. Massa vegades les hem sofert, a nivell acadèmic, sindical, laboral, lúdic...
La nostra fermesa ens salvarà.

M. Roser ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Roser ha dit...

Blogger M. Roser ha dit...
Tens tota la raó no hauríem de cedir quan es tracta de la nostra llengua...
Jo un dia vaig anar a un especialista de la Quiron i vam tenir aquest diàleg:
-Bon dia doctor.
- Me puede hablar en castellano por favor?
-Home, em sembla que a casa meva tinc dret a parlar en català!
- El castellano es idioma oficial...
- I el català també. Tu em parles en castellà i jo en català, cap problema!
- A lo mejor no la entiendo...
Ostres, amb això no hi contava i malgrat la injustícia, vaig acabar parlant en castellà, és clar, m'hi anava la salud!!!

Bona nit, Olga.

Montse ha dit...

Olga: no necessites una teràpia de dol. L'amor que portes dins és tan gran, que , només recollint les flors dels descampats i respirant aquest aire més o menys pur que tens al voltant, el teu ànim es calmarà.

O mirant el mar

O... escrivint?

Sobre això del català prefereixo no dir res (qualsevol dia em portaran a la presó, per dir massa sovint el que penso, i ara que està de moda judicialitzar la gent pel que pensa, enlloc de pel que fa) però no cal que digui res, oi?

Una abraçada!




Vicent Llémena i Jambet ha dit...

I tant que ho poden causar, mira, Olga, la psicologia és una exportadora d'ideals, si al psicòleg se li creuen els cables et pot fer ajuntar-te amb la teua millor amiga, la psicoanàlisi pel contrari fa que el pacient decidisca quina vol fer, el que passa és que una teràpia pot durar des de cinc a vint anys, però creu-me, no hi ha color i tu, jo ho sé i si Déu vol, estàs encara a temps i tot i que el nostre desig és el desig de l'Altre és l'Altre amb majúscules, molt diferent del de minúscules. I si la començares comprendries la importància que tots, i tu tens per a mi, no som simples intercanviadors d'informació tu i jo, el que he ¿? Per tu, doncs tot ha estat cosa de l'Altre o L'lnconscient Col.lectiu Universal, digues-li com vulgues, hi ha qui li diu Déu, és allò el més semblant a l'amor en el bon sentit, i tot va començar amb una topetada d'ambdós amb el mal, la manca, que en comptes d'alluntar-nos ens va unir. Quan has passa't per un anàlisi, curtament o llarga saps estimar, amar l'amistat.

Vicent Adsuara i Rollan

Salvador Macip ha dit...

Molt habitual aquesta situació, per desgràcia. Passava a la universitat sovint, per una sola persona que ho demanava, fins que un professor es va plantar i va dir que ell tenia dret a fer les classes en català. A partir d'aquí, si algú demanava que ho fessin en castellà, saltàvem tota la resta per evitar-ho. Els catalans som massa mesells, a vegades, i no sabem defensar els nostres drets. I en un tema tan personal com aquest, la teva reacció és ben lògica.

Carme Rosanas ha dit...

Aix... quines coses ens passen en aquest país!!! Per desgràcia són massa freqüents. Però en aquesta temes tan sensibles s'hauria de ser molt més curós. No es poden fer les coses tan malament. Em sap greu per la mala estona que has passat, Olga. Però has fet bé de marxar... ho hauríem de fer més sovint.

Júlia ha dit...

Pel que fa al tema del castellà, és trist que en l'actualitat passin aquesta mena de coses, pel que fa als psicòlegs, n'he trobat ben pocs de seriosos i professionals, potser és una casualitat però per motiu de la feina en vaig conèixer uns quants i no me'n refio gens. Quin país més galdós, tant cofois com n'estem de vegades!

Alfonso Robles Motos ha dit...

Olga dius paraules molt veritables, el dolor és difícil d'expressar en una llengua que no és la pròpia, tampoc on la teva intimitat no es trobi còmoda.
El dolor no el podem enganyar existirà sempre, fa cinc anys que vaig perdre a la meva estimada i aquí el tinc, en el meu interior, encara quan veig parelles grans agafats de la mà em pregunto i per què jo, per què a mi. El dolor no el vam enterrar, només potser, en un procés que sorgeix des del nostre interior el asserenems, ho fem fins i tot feliç, ens serveix, fins i tot, per mantenir la persona estimada visqui al nostre costat, fins i tot ens pot confortar.
Tens tota la raó, el dolor només s'apaivaga des del més profund dels sentiments i això difícilment ho vam aconseguir des d'una llengua que no és la nostra.
Rep els meus ànims Olga.

Galionar ha dit...

Potser al capdavall hauria estat un encert de fer cas a l'Agustina, Olga... Tot plegat molt lamentable, però crec que vas fer bé de tenir la valentia de marxar. Un psicòleg que no sap entendre els teus motius per demanar les sessions en català, no crec que sigui gaire apte per acompanyar en el dol... Ben poc hi entén, dels sentiments dels altres... Afortunadament, no tots els professionals són iguals.
Ànims, Olga, i una abraçada molt tendra!

Oliva ha dit...

ONDIA¡¡¡,QUAN VAIG PERDRE PARE I FILLA EN DEU DIES,A MI HAN VA FUNCIONAR...CLAR QUE EN EL MEU "GRUP DE DOL"TOTS ERAM CATALANO PARLANTS I LA SPICOLOGA,ENS DEIXAVA PARLAR,MES QUE PARLAR ELLA,PERO SAP GREU QUE HORES D'ARA ENCARA "FUNCIONEM"AIXI,AMB AQUEST ESTUPID BUENISMA.

Júlia ha dit...

Per als qui entreu en aquest blog:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2017/05/olga-xirinacs-81-aniversari.html

Consol ha dit...

M'he trobat amb més d'un cop amb la mateixa situació injusta. Felicitats per la teva valentia d'aixecar-se i marxar, prenc el teu gest com exemple.

Clidice ha dit...

El dol, la salut, els pensaments més íntims s'han de poder treballar en la llengua en la que parles amb l'ànima. Mal psicòleg si no va ser capaç d'entendre-ho i mala gestió si no van ser capaços de tenir en compte la necessitat de dos grups, o tres o els que calgués. Una abraçada, que no té idioma.

Helena Bonals ha dit...

Jo vaig tenir una cap així. No li donava la gana de parlar ni entendre el català. Em va explicar com es va enfrontar a una infermera a Bellvitge, i no li vaig dir que jo hauria fet igual que la infermera, parlar-li en català.

En unes eleccions europees de fa més de deu anys, feia d'apoderada. Vaig arribar i en dirigir-me a una noia de la mesa em van avisar: "en castellà, que és de sudamèrica". Jo salto i dic "¡doncs que l'aprengui, el català!". El que vaig haver dit. Un dels de la sala: "Si no fueras mujer te rompería la cara", i "Además de estúpida eres muy fea". No em van donar les actes, i van estar tota l'estona indignadíssims. Es veu que els catalans ens hem de sentir inferiors sempre, i no atrevir-nos mai a contestar. On s'és vist!

gloria abras pou ha dit...

Jo hauria fet el mateix que tu, Olga. Al marge de que la vida íntima l'hem de poder expressar en la nostra llengua, el català és la llengua de Catalunya i s'hauria de parlar de forma sistemàtica. Si hi ha grups que no la volen sentir, sempre es poden organitzar en altres idiomes, castellà, anglès, àrab, urdú...

Quan els primer 17 dies de gener vaig estar hospitalitzada, el personal mèdic sanitari sol iniciar la feina en castellà però jo sempre vaig parlar en català i, amb alegria, vaig veure que gairebé tothom era bilingüe o entenia ambdós idiomes de manera que, de vegades, una infermera peruana parlava castellà però m'entenia perfectament en català.
Des de les jerarquies s'ha d'inculcar aquesta actitud que, d'altra banda és la normal. També entenc que un pacient castellanoparlant desitji expressar-se en la seva llengua.
Tan difícil és això?

De vegades, Catalunya, sembla el món al revés.

Anònim ha dit...

Quina pena Olga, perquè per experiència sé que els grups de dol, ben fets i amb psicòleg competents van molt bé i poden evitar seqüel.les físiques que són el ressò de dols mal fets.
Però tens raó: et mereixies una mica de respecte.

Una abraçada,
Jacqueline (grup Ex-libris)