"POLVO ENAMORADO"

“POLVO ENAMORADO”
*
2-11-16
*
El sonet de Quevedo s’acaba així: ”(...) Serán ceniza, mas tendran sentido. /
Polvo serán, mas polvo enamorado.”
            Així vull les meves cendres, quan algú les dipositi o escampi al costat dels ocellets que han mort abans que jo. I jo seré com ells, que volaven lleugers i un dia la vida cruel els va abatre a terra. ¿Vida mal dissenyada? No ho sé. Però com que Joan de la Creu diu que en la tardor de les nostres vides serem examinats d’amor, les meves cendres seran enamorades.
            Es parla molt de cendra aquests dies. I la institució que hauria de callar, és la que pontifica per no dir altra cosa vulgar. Hipocresia és haver cremat tants infeliços a la pena cruel de foguera per les seves idees i esventar les seves cendres. Ara manen que les cendres es recullin als columbaris. Els pares dominics, amb aquell furor als ulls, han excel·lit en atendre denúncies i torturar la pobra gent. I beneir exèrcits, ells mateixos lloant el sant Senyor dels exèrcits, fent cadàvers que es cremaven, anònims, o es podrien soterrats vora els camins. Supèrbia de l’Església oficial. Exhibeixen tantes relíquies dins d’ornaments de plata, or i pedres, i diuen que no es poden conservar a casa les restes funeràries. “Exemplum dedi vobis, vos ita faciatis”. Crist deia això, però no sé si serà possible seguir-lo, perquè ell no va deixar restes, oh paradoxa.
            Avui, dia de difunts, havia d’escriure aquestes línies. Que tots els difunts tinguin la pau i lleugeresa que es mereixen.
            *
Collage d’OX

14 comentaris:

Galionar ha dit...

Avui dia això de "polvo enamorado" segur que tindria unes altres connotacions... :-))
Estic preocupada amb aquesta llei de l'Església. Les cendres del pare descansen des de fa 10 anys en un bell indret d'una muntanya estimada i la mare vol que quan arribi el moment portem les seves al mateix lloc, per estar junts... Caldrà escollir entre la voluntat i la prohibició, tot i que crec tenir-ho molt clar...

Joan Josep Tamburini ha dit...

És una prohibició que no entenc. A Cambrils, al jardí del monument de S.J.B. de La Salle hi han les cendres d'un amic meu, que va deixar la congregació. Va morir molt jove del cor i va demanar reposar les seves cendres allà. La seva dona i jo ho varem fer.
A vegades semble que ens volem complicar la vida inutilment.

Carme Rosanas ha dit...

Que fins i tot les cendres siguin d'amor o enamorades en sembla un bonic objectiu a assolir. Ja que la mort arribarà un dia o altre que ens agafi plens d'amor.

Pel que fa a les prohibicions sobre les cendres... tens raó que són uns hipòcrites i també penso que molt poca gent en farà cas... que s'ho facin!

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo m'atrevisc a fer una oració i un prec pels difunts que estan en ca seua amb una urna, perquè aquest estament polític-religiós els ha apartat.
Una oració per tots ells i un prec per a que arriben, com qualsevol pedra, animal, planta o persona al Cel de la normalitat. Al Cel de la bondat.

I jo crec que no està mal planificat sinó les nostres acciòns, les dels que volem amb la consciència endegar el que la Inconsciència divina va fer temps ha de nosaltres, i és una errada, nosaltres veiem les plante, les pedres i els animals que són infeliços perquè estan adscrits al darwinisme més que nosaltres, però com ho veuen ells? No són en la seua inconsciència molt més feliços des de dins que nosaltres els veiem des de fora amb les nostres teories i superestructures? Doncs jo crec que sí.
Déu és Inconscient, i hem de recobrar eixe Inconscient que vam perdre, no apartant la consciència, però no donan-li la importància que no té.


Una abraçada, Olga i feliç hages passat els dia de Tots Sants.

Vicent Adsuara i Rollan

xavier pujol ha dit...

Sembla que els que tant prediquen, no prenen exemple de les paraules caritatives del Mestre.
Quina cara devien fer els inquisidors quan llegien el cinquè manament, que els prohibia matar?

Pau pels que reposen, i pau per a nosaltres quan (d'aquí a moooooolts anys) ens toqui fer-ho.

Júlia ha dit...

No ens deixen ni morir tranquils, què hi farem, no entenc que ara un Papa que sembla 'modern' considerant el context surti amb aquest estirabot. Sobre el conegut i meravellós sonet que menciones, quan estudiava i era molt jove ens el va fer llegir i comentar el professor Tusón, del qual totes estàvem enamorades i que després es va catalanitzar a fons. Fa molts anys algú em va dir que no s'havia intentat traduir al català i vaig gosar fer-ho, vana pretensió la meva, per cert, aquí el teniu:


Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.


Quevedo, traducció de J. Costa

Enric H. March ha dit...

Ni morts ens deixen tranquils! Hi ho diuen ells, que han bastit un panteó de sants que ja el voldria la més pagana de les religions.

gloria abras pou ha dit...

Magnífic i ple de força el teu escrit, Olga.
Res no podem esperar de l'església.
Jo m'espero barrejada amb la terra sota un llorer
que guardo sempre a la memòria.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ho dius tan bé, estimada amiga. L'Església oficial, com precises, no l'església comunitat de cristians, no acaba de trobar el seu lloc al món actual. Els ho diem ben dit, però no escolten. Jesús ja va denunciar les jerarquies del seu temps. El van crucificar.

matilde nuri i espona ha dit...

preciós, Olga

a vegades sembla ben bé que fem esforços per complicar les coses
quan, de natural, solen ser bastant més senzilles i directes i boniques

els que viuen 'amb aquell furor als ulls...' difícilment trobaran pau i lleugeresa enlloc; ni en donaran mai a cap persona;

cadascú la seva opció
.


August Garcia ha dit...

Sempre he trobat que aquest sonet de Quevedo tenia un final espaterrant, molt potent, que diríem avui. Si les cendres són pols enamorada és que l'amor ha estat tan intens que ens ha cremat fins al moll dels ossos.
I sobre la prohibició de l'Església (oficial) ja fa anys que, com a creient, he deixat d'escoltar les "santes" paraules d'alguns que plens d'odi, prejudicis i… un munt de coses més, no tenen per a mi cap autoritat moral. Que cadascú faci el que bonament cregui i… Via fora!

Helena Bonals ha dit...

M'agrada molt això del "polvo enamorado". Jo també ho vull ser.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Qui té dines i poder, d'alguna forma anòmala els ha aconseguit.
L'Església, que és l'empresa més vella del món, sap com mantenir el poder i aconseguir diners, malgrat que sigui a costelles de la pobra i bona gent.

Calpurni ha dit...

Tens raó, Olga: tanta hipocresia! I tanta gent enganyada! Com ben dius, que cadascú faça el que vulga.