SÓN VIUS



VIUEN
*
31-10-16
*
Penso que cal escriure o parlar dels primers i últims de mes: per fer projectes i per fer-ne balanç. Ara entrem al mes de les ànimes. Ja sé que la majoria ho ha oblidat. Però els escriptors, aquestes matèries immaterials les mantenim ben vives. No tant per creença sinó per motiu literari.
            Aquests dies el fum de torrar castanyes arriba al meu estudi gràcies a un grup d’escoltes molt actius. Des de la finestra els baixo una bossa amb els diners i ells hi posen les paperines de castanyes. Són bones i fan allargar la conversa a taula. Mantenen, també, la memòria.
            Escric coses de Rubí i m’hi aplico; vull dir que vaig amb cura, demano documentació als bons amics d’allà i en poso de la meva. No en va la iaia Lola era nascuda a Rubí d’una família coneguda, els Palet. De casada va anar a viure a Barcelona i, més endavant, a Tarragona. Des dels 11 anys vaig viure amb ella, però des del 1936 em vaig passar 25 llargs estius de la meva vida a Rubí, perquè els pares també hi feien vacances.
            La meva memòria de casa és fotogràfica. I els meus racons preferits van ser jardí, hort i bassa. Anàvem a les fonts amb una paperina d’anissos; visitàvem ermites, boscos i masies; algunes nits, els veïns trèiem cadires i fèiem tertúlia a la propera plaça de l’Aurora.
            Els avis viuen dins meu. Ja els vaig dedicar el llibre “Interior amb difunts” (Destino, Premi Josep Pla). Ara sóc jo que recupero un bocí del meu paradís perdut i em moc com una libèl·lula pels volts de la bassa ombrada pel codonyer. Faig una volada per sobre de Lola i de Gustau. Lola, molt dolça. Gustau, molt enèrgic. Sou vius.
            ***
Retrat de Dolors Palet Llugany als 17 anys.

Retrat de Gustau Xirinacs Raïmat, de Barcelona.

11 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Emoció intensa. Els teus avis són ben vius en la teva memòria, i també en la nostra de lectors. Que tinguis una bona diada de Tots Sants!

Oliva ha dit...

QUAN S'ESTIMA,QUAN EL RECORD JA ES UN BALSAM,REVIUEN.
A CASA ,COM TENIM INFLUENCIES MEXICANES,AQUEST DIES DE DIFUNTS ARMEN,AMB AJUDA DELS NETS, UN ALTAR A ELS MORTS,PERO AQUEST ANY,NO SERA POSIBLE,TINC UN NET AL HOSPITAL,RES IMPORTAN,PERO SENSA SERI TOTS... BONA CASTANYADA¡¡¡.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

M'has emocionat, Olga, i tant que són vius, potser no viuen en aquest món, però com ja et vaig dir, la vida no es crea ni es destrueix, talment com la matèria, sinó que es transforma, i estaran en algun lloc o en altra vida fent de les seues, vivint.
Ja et vaig contar el meu somni de mort, quan el Cel i la Terra s'ajuntaren fets acer al roig i jo hi vaig entrar a una mena de no-res, al mateix no-res i hi vaig eixir desdedit cap a esdevenir una planteta, no sé si som nosaltres qui es crea la vida que viurem o hi ha forces que ens la donen, però el que sí sé del cert és que jo parle amb mon pare mort, amb mon iaio i amb molts familiars que em diuen coses que només ells poden saber, i com no, la realitat les fa maaterials.
Per a mi serà sempre el dia de Tots Sants i no de Halloween, no, no m'agrada ni que els castellans envaïsquen la meua terra i que la castellanitzen ni que els anglesos facen el mateix, potser estem en el moment adient per a defensar-nos de tot això sense haver de llançar una canonada, pot ser siga així, o això espere.
Jo també tinc records de la planta baixa on vaig nàixer, una xicoteta casa on tinc la major part de la meua vida viscuda, quins temps aquells en què germà, mare i pare anàvem de la mà, tots plegats en un projecte en comú de vida, hui és igual però diferent, tinc la meua dona, germà i mare i he fet més familiars, que em complementen, però res no serà com en aquells dies.

Una abraçada i feliç dia de Tots Sants.

Vicent

Júlia ha dit...

La vida i la mort són un misteri, és cert que els morts són sovint estranyament vius a prop nostre.

Mari Català ha dit...

Sempre vius al nostre cor. Jo no tinc molts records dels meus avis. No vivíem al mateix poble, però porte dins el record del meu pare que ja fa anys va morir.
Com m'agradaria que els meus nets em recordaren amb el afecte que tu recordes als teus avis!

gloria abras pou ha dit...

Arriba un moment en què tenim més estimats absents que no pas presents. Tots viuen en el meu pensament i així serà mentre en tingui guiat per la memòria.
Tu expresses com només ho sap fer la teva veu, la d'Olga Xirinacs.

Elfreelang ha dit...

Són vius mentre els seguim recordant, pensant en ells.....la força del cor i la mirada de l'anima fa reviure i viure els morts perquè dins el nostre cor mai han deixat d'existir....
els dos surten ben retratats ( sense cap més connotació , ara que fer fotos és tan fàcil com prémer un botó...abans era feina de retratistes professionals ....suposo que per aquest motiu fer-se un retrat ni era senzill ni era espontani , s'havia de posar .....posar-hi bé esperar que el retratista estigués a punt...la llum etc tot un art)
que passis un bon dia de Tot sants !!!

xavier pujol ha dit...

Des del moment que tu dius, en present, que són vius, és que és així.
Que maca l'àvia Lola!
Jo també hi penso sovint amb els meus avis. De l'Ordal, de Reus, d'Hostafrancs i de quan Sants era un poble. Reconec que costa pensar que són vius, però des del moment que la seva sang corre per les nostres venes, com a mínim, una part important d'ells, sí que és viva.
Olga, bona diada de Tots Sants avui, i dels morts demà.

Teresa Duch ha dit...

És esperançador aquest post, Olga. Crec que això del mes de les ànimes ho havia oblidat i m'ha anat bé recordar-ho. Jo també estic amb el tema ara que s'ha mort el meu pare. El nostre record d'ells fa que siguin vius entre nosaltres.
Em sembla que hi expliques això de Rubí i de la teva iaia Lola a "La crisi dels vuitanta", no?
Un llibre entranyable (una paraula massa gastada últimament, però no en trobo cap més de més addient), que tornaré a llegir aviat.
Una abraçada, Olga!

Helena Bonals ha dit...

Cada canvi de mes, un petit cap d'any. Per fer anàlisi del passat i projectes de futur.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Em sembla que va de camí una altra obra sublim.