LA MALA BAVA ENCARA CUEJA
*
21-11-16
*
El 23-2-16, després de ser-li atorgat el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes a l’amiga escriptora Maria Antònia Oliver, vaig escriure el post L’ARREL
DEL SILENCI, on explicava els motius que bona part de la crítica de Barcelona en amunt han tingut per fer-me silenci. Però aquest article d'arrel verinosa no me'l pensava. Des de l'any 84...
Dijous
passat algú va trencar el silenci, no pas per comentar una obra o felicitar els
80 anys d’aquesta escriptora en actiu, cosa que sí que ha fet la gent de bé, però
que, per descomptat, ningú té l’obligació de fer. A algú li deu saber greu que
visqui després d’haver patit el càncer de l'hivern passat, perquè no s’entén un article com el que
us afegeixo a continuació.
No hauria de fer-me ressò
d’aquesta mala bava, però sóc dona de bona fe, i encara em sorprèn que hi pugui
haver aquesta rancúnia en contra meu. Perquè el títol m’acusa directament.
És llarg i perdoneu si
el transcric tot. Feu-ne ressò, si us plau, perquè també els joves escriptors sàpiguen
el pa que s’hi dóna, a la literatura, almenys als que intentem escriure bé.
*
“EL PREMI SANT JORDI DE 1984
Julià Guillamon – La Vanguardia, 17-11-16
Una tradició del vell
periodisme dictava que cada cop que hi havia un premi literari important, un
dels membres del jurat sortia a la palestra per explicar els arguments del
veredicte, elogiar el guanyador i posar uns quants peròs als que havien quedat
al darrere. La Vanguardia oferia sovint les seves pàgines per aquesta tasca
enutjosa que, en el cas del premi Sant Jordi de novel·la catalana, va
correspondre diverses vegades al crític Josep Faulí. Als anys vuitanta els
premis literaris estaven menys orientats, dirigits o potinejats per les
editorials i els departaments de màrqueting que no pas ara. Els escriptors s'hi
presentaven i el llibre que tenia més vots guanyava el premi. L'endemà mateix,
en Faulí en feia l'article. Hi havia reaccions irades, com és natural. L'any
1982 van donar el premi a un xicot de disset anys, Toni Pasqual, i van
bescantar, entre d'altres, Joan Francesc Mira, que havia publicat algunes
novel·les notables. El jurat va difondre una nota renyant els autors catalans
per saber-ne tan poc i fer-ho tan malament. El 1984 el premi Sant Jordi el va
guanyar Olga Xirinacs. Hi va haver tres damnificats, que Faulí va despatxar amb
aquella barreja seva de rigidesa i condescendència: Josep Maria Carandell,
Víctor Mora i Maria Antònia Oliver.
En la perspectiva de
més de tres dècades, les polèmiques del premi Sant Jordi del 1982 i del 1984
(el 1983 va guanyar Jaume Cabré de manera incontestable) s'han d'entendre
tenint en compte el context de les guerres culturals d'aquells anys. Després
del triomf de Jordi Pujol a les eleccions del 1980, es buscava enterrar la
cultura de l'antifranquisme. Josep Maria Carandell era un home del Tele/eXpres,
un diari que s'havia anat decantant progressivament cap a l'esquerra, autor de
Las comunas, una alternativa a la familia (1972) , que va ser un petit
best-seller. Maria Antònia Oliver havia participat en el Congrés de Cultura
Catalana, se sentia propera als independentistes del PSAN. Víctor Mora havia
estat militant del PSUC: a El tramvia blau explicava aventures de l'activitat
clandestina i de la lluita sindical a l'editorial Bruguera. D'un cop, es
desaven al calaix tres sectors actius de l'esquerra antifranquista. El sector
pujolista (Faulí, Triadú, Carreras) va trobar un aliat cosmopolita (Jordi
Llovet) interessat a demostrar el provincianisme de la literatura catalana.
Quantes arbitrarietats es produeixen en nom de la puresa intel·lectual i de
l'alta literatura.
Els escriptors que es
presenten a premis literaris saben (o haurien de saber) el pa que s'hi dóna. De
vegades s'hi guanya i de vegades s'hi perd, per raons difícilment
objectivables. No crec que es pugui dir que a un autor li ha ensorrat la
carrera deixar de tenir un premi. Però l'any 1984 Víctor Mora vivia un moment
dolç, acabava de publicar Mozzarella i Gorgonzola, que és un gran llibre, i
tenia una trajectòria al darrere que l'avalava: el premi Sant Jordi hauria
estat un reconeixement merescut. No el va guanyar i l'obra posterior se'n va
sentir: arraconada com a crònica política i en Víctor condemnat a ser sempre i
en tot moment el pare del Capitán Trueno.”
***
21 comentaris:
Estimada Olga: tots hem patit les males arts de persones relacionades amb la literatura, homes i dones que tenen tendències interessades que van més enllà de les seves devocions i obligacions professionals i morals. Com en altres àmbits, aquí també tenim misèria i miserables.
En el teu cas i pel bagatge que t'acompanya els odis i les enveges són molts més grans que les que patim els escriptors de poble, un fet constatable que denota dues particularitats:
- la teva grandesa com escriptora, que es demostra amb l'obra publicada i els premis obtinguts.
- la baixa qualitat dels que critiquen per vocació, per inèrcia o per ser simples peces a bellugar per part de qui els paga i mana.
Per tot plegat, dol que hi hagi persones d'aquesta mena, per bé que la seva ineptitud o dolenteria els afecta a ells més que a ningú altre.
Tal com deien els pagesos de la Fatarella quan sentien malparlar: Arri ruc i deixa dir.
Ho vaig llegir, Olga, i em va saber greu, però, com diu en Josep Gironès, a tu no et cal demostrar res. Ho tens més que demostrat a través de la teva magnífica obra.
Que els bombin!
Em vaig assabentar d'aquests desencerts quan els vas explicar al febrer d'enguany al post que tu mateixa ens recordes de l'Arrel del silenci.
És lamentable que hi hagi qui persisteixi en aquella ferida.
Olga, la teva carrera com a escriptora, i el munt de premis que has guanyat al llarg de la teva vida t'avalen de sobres.
Coincideixo amb els dos comentaris de més amunt.
Jo no he llegit a l'Oliver, com hui no heenjat olives ni anous, que són importants, clar que sí, però el pa i el vi me'l vas donar tu, Olga, gràcies a El meu cap com una llosa vaig començar a recuperar-me com a home, em vaig començar a comprendre a mi mateix, vaig comprendre a les dones, i com no també a la Dona, tu Olga em vas salvar la vida, per això jo te la devia i ens devem tots dos la nostra amistat.
Gràcies sempre, Olga.
Vicent Adsuara i Rollan
Al meu cap una llosa
quin ròssec! es veu que el ressentiment d'alguns no té límits ni aturador
penso que castigar és de covards; la virulència excessiva lligada a la poca traça a l'hora d'argumentar demostra, en general, malestar nerviós, desesperació, ofec: algú està fora de si i no troba on agafar-se
jo diria, com a resposta i plantejament: que tothom llegeixi a tots els autors, als premiats i als no premiats, em sembla la millor i potser única manera d'acabar amb aquestes baralles de carrer que no porten enlloc i que només perpetuen mals costums adquirits
tothom a llegir, i si pot ser a rellegir, tothom a gaudir de la bona literatura
una abraçada, Olga
.
Entenc el teu disgust, Olga. Però com han dit els blocaires que m'han precedit en els comentaris, no et fa falta demostrar res perquè brilles amb llum pròpia com a escriptora, com a poeta, com a persona, i els premis literaris que col·lecciones fan empal·lidir més d'un que per a ell els voldria...
Possiblement, caldria saber per quin motiu l'autor d'aquest article treu ara aquest tema per entendre'n les veritables intencions. Possiblement ha de mantenir content el seu amo si vol cobrar...
Sincerament no t'hi amoïnis gaire, Olga; som els lectors els qui podem opinar sobre la teva obra, i ja saps que ho fem, ho hem fet i ho seguirem fent.
Una abraçada, poeta!
Com tu dius, mala bava de veritat. Completament d'acord amb tots els companys.
Una abraçada forta i endavant!
No puc accedir als comentaris dels blogs: hi surten impediments. Tria una identitat queda en blanc.SOS.
Olga.
Molt estimada amiga,
n'estic convençuda: hi haurà el dia en que es posaran les coses al seu lloc i la teva escriptura brilla amb llum pròpia. Observo coses que semblen increïbles, espero el moment, si visc, d'escriure-les. Un deure per a les noves generacions. La podridura arriba tan amunt que ofega. Amb tot, tinc fe en la veritat que acaba surant.
Vaig respondre amb un comentari a l'article de La Vanguardia de seguida que el vaig llegir, ho vaig fer directament, a la web del diari, ho copio per si algú hi té interès. No cal dir que ningú no ha respost ni hi ha dit res, també ho vaig comentar al facebook i el mateix, la 'callada por respuesta':
I a Olga Xirinacs la van deixar de banda fins avui quan, segons moltes opinions, el seu llibre era el millor, literàriament parlant, a la gran autora encara li dol aquella polèmica i la mena de carnestoltes que van muntar més endavant els tres finalistes. Jo vaig ser finalista del Sant Jordi en una ocasió, no diré quina per no fer més safareig, però era una 'perfecta desconeguda', com vaig sentir una vegada al senyor Faulí a l'entorn dels concursants de l'ocasió en què va quedar desert i ni tan sols no em van publicar el llibre tot i que algú em va comentar que era millor que el guanyador, al menys, més ambiciós. Ara ja sé el pa que s'hi dóna, en els premis una mica grossos, tot i que el Sant Jordi no té el pes d'aleshores. Les enveges i prevencions en contra de l'obra de Xirinacs han arribat fins avui i un exemple revanxista d'aquells fets ha estat l'actual Premi d'Honor, un guardó discutible però que encara cueja.Ai, les capelletes.
Crec que estaria bé que més gent respongués a l'article de Guillamon, al menys que no passi desapercebut i que no ens facin passar bou per bèstia grossa.
aquí, l'enllaç a l'article:
http://www.lavanguardia.com/cultura/20161117/411925871206/el-premio-sant-jordi-de-1984.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social
El pitjor és que Guillamon és una persona del present a la qual se li suposa un cert criteri... en fi.
Els arguments jo els plantejaria més aviat a l'inrevés, durant un temps si no eres del PSUC, o, a tot estirar, dels socialistes, no tenies res a fer en el món literari i fins i tot en alguns altres móns professionals. El pitjor és que Guillamon no entra a valorar el llibre de l'Olga ni raona el que diu amb una base literària sòlida, tira la pedra i amaga la mà, com si diguéssim. Ja sabem què a l'Olga no li fa falta demostrar res però hi ha gent jove que té en compte el que diu Guillamon i que no sap com van anar les coses ni, ben segur, ha llegit cap dels quatre llibres que es mencionen. Per això crec que no es pot deixar estar com si res, tot plegat, al menys fer-ho constar al diari d'origen.
L'actitud de Guillamon em sembla indignant, fins i tot miserable. Vol ser una defensa de Víctor Mora a base de carregar-se gratuïtament l'escriptora premiada que no té res a demostrar perquè la seva obra parla per ella.
Guillamon no pot ser un crític de fiar.
Olga, jo dic molt com reivindicació: "El sud també existeix", a aquest costat sembla que només mereix reconeixement si està fet a Madrid, o a nivell andalús a Sevilla. Veig que allà el important és només el que passa a Barcelona.
Aquestes persones amb malvolences tan perdurables, en realitat són mediocres de la vida i, atacant als altres intenten tapar la seva mediocritat.
Els teus premis, els amics, la teva vàlua, els teus llibres et avalen i et fan gran.
Aquesta nit permet-me una abraçada del sud.
Polititzar l'art, fer-ne un motiu per "compensar" amb algun premi els elements afins a una suposada fidelitat o bonhomia ideològica "modèlica", és de les accions més baixes i rastreres, més letals, per a la literatura. Però n'hi ha que ho practiquen amb tot el desvergonyiment, i, a més a més, cada setmana, des de privilegiades tribunes. Tenim el país que tenim, i que tota una Olga Xirinacs no sigui reconeguda per aquesta mena de personal és per a ella una garantia de solvència artística amb totes les de la llei. Costa de creure, però és així!
En tots els camps hi han uns circuits, que si no ets dins d'ells, no existeixes, no ets ningú. El món de la "cultureta barcelonina" talla el bacallà. No et facis mala sang. ¡Ah! i els crítics literaris pontifiquen, sense haver escrit res ells. El valor de la teva literatura està per sobre de totes aquestes misèries. Una abraçada.
Mentre anava llegint l'article, que no havia llegit, anava transportant-me a un passat potser no gaire remot però que creia acabat. Quines bestieses! Quines argumentacions tan estranyes! Quin menyspreu, també, al Capitán Trueno! Però és que, a més, falta un element bàsic, elemental: contrastar els mèrits concrets de les obres ni tan sols esmentades. En fi, passo, només sóc un lector que llegeix poc i estic més interessat en la literatura que en les seues circumstàncies.
De tant en tant vaig rellegint els teus poemes, un goig inesgotable.
mentre vingui d'un crític gairebé és un honor Olga. Ningú, o gairebé, llegeix pel que diuen els crítics, que escriuen pels que, després, repetiran sense haver tastat l'obra. És un món tancat on només viuen ells. L'altre és el món dels premis, que beu de les mateixes fonts. Tots els règims, sense excepció, es perpetuen mitjançant les seves paparretes que viuen xuclant-ne la sang i, és clar, no poden permetre mai que ningú en vegi la mediocritat, altrament perdrien el racó que els permet lluir unes panxetes rodones i esplèndides. Veure com algú pretén enlairar un bon autor, una bona autora, a costa d'ensorrar-ne d'altres resulta repugnant. I, hores d'ara, ningú no dubta del teu valor com a membre destacat de la nostra literatura. És clar que, potser, et resulta un consol poc reeixit, però és el que pensem molts lectors.
Olga,
veient com la gent maltracta Jordi Pujol, no em sorprèn, sincerament, que algú com tu també rebi. S'ha de saber pensar per un mateix.
Publica un comentari a l'entrada