13-10-16
*
Estimats lectors,
a partir de primers del 17 Arola Editors em publicarà una novel·la que es titula (per ara) "Reencarnacions miserables".
Durant la gestació de la novel·la han aparegut algunes qüestions que recullo a part i que fan pensar. Les podem exposar en reunions, trobades, etc. Les he repartit en tres posts, el d'avui és el primer, i les poso a la vostra consideració.
*
QUESTIONS QUE
PLANTEJA EL CONCEPTE DE REENCARNACIÓ
1 – L’ànima que
surt d’un cos, ¿immediatament entra en un altre o no?
2 - ¿Per què les
ànimes no recorden el seu camí per cossos anteriors?
3 - ¿De què
serveix el pas d’un cos a l’altre si no en se’n guarda memòria?
4 - ¿L’ànima té
sexe? El seu nom és femení...
5 - ¿Quan entra
l’ànima al cos?
6 – ¿Les dones
tenen ànima?
7 - Si una dona
no té ànima, ¿pot acollir bessons mascle i femella?
7-1- Problema afegit si no és una
cosa ni l’altra.
*
Continuarà.
15 comentaris:
Si ja costa creure en Déu, i mira que n'hi ha de biografies, evangelis, etc. i en el cas de la "nostra" religió ens el representen clavat a la creu, o observant-nos des del cel, entre núvols mentre li creixen les barbes i la cabellera, com hem de creure en l'ànima, que no l'hem vista mai representada, ni biografiada?
Això sí, a vegades l'ànima fa mal, però tot i així no sabem on s'amaga.
No me l'imagino canviant d'un cos a l'altre.
De la pregunta de si la dona té ànima, només puc contestar: si en té o no, és igual que l'home, que tampoc sabem si en té o no.
Tot i amb això Olga, m'agradarà saber el teu parer, als altres posts i el llibre que faràs sobre aquest tema.
M'he tornat molt descreguda però esperaré la novel·la amb candeletes.
Per contestar aquestes preguntes primer s'ha de creure que l'ànima és una cosa tangible i per tant amb presència pròpia més enllà de la de nostra. No és el meu cas, per a mi l'ànima és allò que ens defineix com humans (sense distinció de sexe, evidentment) a cadascú de nosaltres i no una "cosa" que salti d'un cos a un altre, ni que tingui memòria, ni sexe, etc
Content, Olga, de poder llegir un altre llibre teu.
Segur que llavors, havent-lo ben llegit, podré contestar algunes d'aquestes preguntes. M'interessa, en particular, la pregunta sobre el record i el no-record de les altres vides.
Gràcies.
Jo no crec que l'ànima,en el cas d'existir, passe de un cos a un altre. Això si, jo en una altra vida, si és que hi ha més de una, vaig ser peu, sinó, com s'explica que m'agraden tant les sabates? Espere impacient la teua novel·la per si trobe la resposta.
Vaja, jo també sóc bastant descreguda, no crec en la reencarnació, però llegiré la teua novel·la quan estiga disponible per al públic.
Tu et riuràs, Olga, però la meua primera mort, la mort real, que és la imaginària normalment dita, la vaig tenir als huit anys, jo tenia febre i vaig somniar que anava per un desert, vaig morir quan el cel i la terra esdevenien en una placa infinita d'acer al roig i es juntaven, jo no desapareixia sinó que esdevenia en no-res, era un segon només en el no-res, però un segon inaguantable, i de seguida vaig rebotar d'allà i vaig esdevenir una planta d'un bosc ignot o llunyà.
Només et conte el somni, espere que la meua mort simbòlica, la que la gent diu real siga menys traumàtica, la imaginària va ser d'allò més plaent.
Vicent
Perdó, he dit imaginària i volia dir simbòlica. Però tant fa...
Vicent
Caram Olga, avui ens ho has posat una mica difícil...D'entrada jo no crec en la reencarnació, no m'agradaria anar passant de vida en vida!!!
Penso que si l'home té ànima, la dona també, que ja ens prenen prou coses...
Felicitats per aquest nou llibre, que ben segur és d'allò més interessant!
Bona nit, Olga.
És difícil el que planteges. D'entrada el concepta d'ànima és més grec (platónic) que cristià. Encara que els cristians ens l'hem fet nostre. L'home com el coneixe'm deixa d'existir amb la mort. Desprès ja és questió de fe. Jo crec que passem a unir-nos a allò que denominem divinitat. No sé si ho he envolicat encara més. Una abraçada.
M'alegro molt del nou llibre. El llegirem a veure si descobrim algun misteri inesperat. Intriga que parli d'aquest tema.
M'ha sobtat que només preguntessis si les dones tenen ànima? I els homes, en tenen?
Jo crec que sí, que en tenim, tots, altra cosa és saber si segueixen vivint més enllà del nostre cos, a mi se'm fa molt estrany, però ves a saber. A mi no m,agradaria tampoc anar passant de vida en vida i espero que no sigui veritat. Amb un cop en aquest món , ja en tinc de sobres. Potser m'agradaria si hi haguessin altres mons més interessants i justos que aquest, però això ja és demanar massa.
Intel·ligents preguntes. M'espero els següents posts.
D'entrada, felicitacions per la propera publicació del teu treball literari més recent.
Quant a les qüestions que planteges sobre l'ànima sí que fan pensar...
Ara sí que ens ho has complicat! No sé què dir.
La meva enhorabona per una nova novel·la. Fas preguntes molt interessants, inquietants de totes totes. Després de pensar-hi una estona goso respondre: quan l'ànima surt d'un cos, me l'imagino en una sala d'espera. Potser li encarreguen una altra missió de seguida o potser no. Si accepta la missió de tornar a la vida, cal que esborri la memòria de la vida anterior. La vida és renúncia, no? L'ànima té dues opcions: una, estar-se en aquesta mena de llimbs on no sent res; l'altra, és acceptar tornar a la vida on podrà sentir dolor, plaer, odi, amor... Això és més divertit que el no-res. L'ànima no té sexe. I tant els homes com les dones en tenen, de la mateixa manera que pensen o s'emocien, encara que ho expressin de formes ben diferents. El misteri és on rau, l'ànima. I per més que hi he pensat no sabria què contestar respecte a l'instant d'entrada de l'ànima en el cos. Ja li donaré alguna volta més.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada