LA GRAN MASIA

LA  GRAN  MASIA
*
24-10-16
*
No és una endevinalla. ¿Algú em podria dir si encara existeix aquesta masia, i en quin lloc? És magnífica, però el gran retrat que en tinc, muntat sobre cartró, no porta data ni referència a persones i lloc. Per altres retrats que hi ha a la meva caixa, la foto podria ser de cap al 1906... M’han dit que no sembla que sigui a Rubí.
            Escric coses de Rubí, ara, seguint el fil de la meva estada allà 25 estius de la meva vida. Els seus anys joves, l’avi Gustau havia seguit fonts i masies, amb grups que portaven barretina i espardenya; les fontades, en deien. Després, el pare ens portava a totes les fonts hagudes i per haver: la del Bullidor, que abastia els horts del voltant. La del Feliu, la de Can Xercavins, la del Ferré... Ens comprava una paperina d’anissos de cal ‘caramelero’ i els barrejàvem amb l’aigua de les fonts. Portàvem gots, però sabíem fer gots de fulla de canya. Quan anàvem a Can Rosés, a la tornada el pare entrava al gran pati empedrat i saludava els masovers; els preguntava si podíem beure aigua de l’aixeta, a la pica del pati. A mi em feia una vergonya infinita, però ells enraonaven una estona i llavors, a punta de vespre, tornàvem a casa.
            Em diuen que moltes masies s’han enrunat. En canvi, els records d’infantesa no s’enrunen mai, gràcies al cervell que els ha mantingut intactes. Però, on deu ser la masia, si encara existeix?
            *



10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

No et puc ajudar Olga. Tal com dius la masia és magnífica. La finestra central té un disseny que pot facilitar la seva identificació.
Als anys 90 del segle passat, jo treballava a un taller de fotomecànica, on fèiem els fotolits per a una col·lecció de llibres de la Generalitat. Crec que es deia "Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya" o alguna cosa semblant. Si creus que és per Rubí, hauries de buscar l'exemplar del Vallès.
Potser en alguna biblioteca pots trobar aquells exemplars. I aleshores fullejar i fullejar. A veure si hi ha sort.
M'ha fet gràcia això que expliques de passar vergonya. Quan érem petits (i també de grans) a vegades passem vergonya per coses mínimes.

Unknown ha dit...

Entranyables evocacions, Olga. La infantesa és aquí mateix i els seus records se'ns presenten com tràilers.
Jo sóc d'un poble de El Gironès que en realitat correspon, per nom a La Selva. Hi ha força masies però no n'identifico cap amb la del teu retrat que es veu vetusta i antiga. No et puc ajudar, doncs però, com diu Xavier Pujol, hi ha d'haver un inventari de masies. Jo vaig néixer en una de ben bonica però ja està derruïda i en el seu lloc hi han fet pisos, per cert, discrets i escaients.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Com comprendràs està molt lluny de ca meua la masia aquesta, però no els records familiars, jo me'n recorde la primera conversa que vaig tenir amb mon pare, una conversa intel·ligent, si existeix eixa paraula i si un xiquet n'és capç, jo li preguntava si em podria comprar una bicicleta i ell em deia que en tres mesos la tindria en venir els Reis Mags, jo veia eixos tres mesos com una vida sencera, jo no tindria més de tres anys.
Els records no només uueden a les persones o a l'Inconscient de les persones sinó en un magma universal, que mai no s'esborra, el veritable Déu, l'Inconscient Col·lectiu Universal, en què entren tots els habitants de l'Univers i tota la matèria i ésser.
Creu-me, res no acaba. Però és perillós escriure que res no acaba, perquè si l'ésser humà ho sabera del cert s'auto-destruiria, per a trobar la mort, la tan desitjada mort, doncs necessitem sentir-nos finits i alhora infinits.

Una abraçada, Olga, i gràcies per haver-me fet pensar una mica amb els records familiars.

Vicent Adsuara i Rollan

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ara com ara, és en el teu record. De nena també anava a fer fontades, però més aviat hi anava amb la colleta del poble, mainada que ja ens espavilàvem per camins i torrents... Ara no ens deixarien sortir de casa! Vam tenir sort.

lola ha dit...

Jo diria que és la masia de Ca n'Alzamora de Rubí. Teulada amb dues vessants, finestres gòtiques, i dovelles a la porta principal. Està situada al terme de Rubí, molt a prop del centre urbà. Era un estil de masia característica de l'època; pot ser que en sigui una altra que ja no existeix; però jo asseguraria que és la que et dic. Actualment està molt ben conservada. Hi viuen els amos. Una abraçada de LOLA.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Tens raó. Els records de l'infatesa no s'esborren mai. Jo tinc record de Córdova, de quan tenia quatre anys, que els meus pares s'extranyaven que els tingués essent tan petit.
Esti llegint "Zona marítima". El 86 jo era a l'Àfrica. Allà no més m'arribava literatura en francés. m'agrada molt. Una abraçada.

Galionar ha dit...

Qui sap, Olga, potser si tornessis a alguna d'aquelles masies de la teva infantesa no la reconeixeries pas; de vegades el record que tenim de les coses no s'assembla gaire a la seva imatge real... Potser és millor no comprovar-ho i seguir amb aquests bons records que et fan feliç.
Una abraçada, poeta!

Carme Rosanas ha dit...

M'agradaria molt poder-la reconèixer. Aniré a Rubí, el dia que tingui temps, amb la teva foto a comprovar si pot ser-ho o no. T'ho diré. Faré la foto actual... a veure. Jo no ho tinc tan clar com la lola. Es tracta de comprovar-ho.

Helena Bonals ha dit...

Jo també era molt vergonyosa, molt tímida, de petita. I també me'n recordo molt de tot ara. Però com tu amb aquesta masia, m'agradaria de conservar una foto del dibuix sobre la castanyada amb el que vaig guanyar un premi i del qual en van fer un mural enorme al pati de l'escola. Una experiència d'èxit de les que ajuden tant a la vida.

"gots de fulla de canya": no me'ls imagino, alguna vegada podries penjar-ne una foto?

Josep Gironès Descarrega ha dit...

A Pontils hi ha una masia, a tocar de la carretera, que s'hi assembla.