LA PUPUT I EL
CARDENAL
*
8-4-16
*
No tot ha de ser
Panamà, Suïssa, Andorra, Caimán... No.
Allà, al tercer pis d’un palau d’una ciutat l’Estat de la qual no vull
recordar, hi viu Tarsicio Bertone, cardenal que havia estat en altre temps
Secretari de l’Estat aquell. L’home d’església, fidel als seus principis
(¿quins, els seus o els de l’Església de qui se serveix?) s’ha fet remodelar el
seu luxós habitatge de 700 m2 .
amb els fons de les donacions fetes a l’Hospital de Pediatria Bambino Gesù. Ja
ho diu l’evangeli: no hi ha res secret. És clar que nosaltres ja sabíem d’un
altre cardenal, Rouco, que amb fons públics té un fabulós àtic a lloc
privilegiat de Madrid. Bertone addueix
que també hi viuen tres monges i un secretari. Rouco, que no és a Roma, només
té dues monges i un secretari.
*
Les puputs, tan
gracioses elles, anuncien el bon temps. Ara festegen, parrupegen i s’empaiten
pels arbres. De petita tenia, i conservo, un joc de cartronets que ensenyava a
conèixer els ocells en vers i en castellà. Un nen recitava: “put-put, canta la
abubilla, / negrezuela y amarilla.” Tu havies de mostrar la carta corresponent.
M’agrada més la
cançó que ens ensenyava la iaia Lola. Pregunta i resposta:
“Puput, ¿d’on
véns?
“De Roma.
“¿Què portes?
“Corona.
“¿Què cerques?
“Muller.
“Fes tres salts
i veste’n bé.”
I la persona
gran feia fer tres saltets a la criatura.
La puput, com
que ve de Roma, ha portat la notícia d’aquell Estat que no vull recordar.
*
Imatges
d’Internet.
15 comentaris:
També m'estimo més les cançons infantils de la puput, que les noves que ens arriben d'aquell estat que no recordes.
Males noves, al contrari de la "bona nova", que és el que pertocaria fer a qui predica l'evangeli.
La puput és més innocent i més acolorida que un mal cardenal, sigui de Roma o de Madrid. O de més a prop, que algun també hi ha que viu en palau.
Una abraçada Olga.
Aquest cap de setmana passat he vist de ben a propet una bellíssima puput. No me n'he sortit de fotografiar-la, però. Saltironava ran de camí un bon tros davant nostre i quan ens hi apropa em una mica massa pel seu gust, saltironava més enllà. Pel meu mòbil, era massa lluny. Per ella érem massa a prop. La vam gaudir igualment.
He tingut la sort, de no veure de prop cap cardenal. Segurament no l'hagués trobat ni bonic ni interessant. I molt menys els seus pisos? No tindran perdò d'aquest seu déu que prediquen. N'estic convençuda.
Una abraçada
El dia que la gent entengui que la religió és un negoci i l'església una de les empreses que el gestionen la nostra civilització haurà avançat molt.
uns i altres, en aquelles altes esferes seves, són daltònics, tenen la mà trencada cap enrrere i van coixos del peu per on ballen; alhora que part i jutges i presoners d'ells mateixos, amb una tendència malaltissa a alliçonar i fer discursos; desastre total!
estic d'acord amb la Carme, no tindran perdó; i, si vols que t'ho digui ben clar, ja es poden confitar tots els metres quadrats de luxe i tots els gests de fatxenda i poca-solta que exhibeixen sense vergonya i sense fre; el dia que es faci pública una biografia feliç d'aquesta gent, potser canviaré d'opinió; fins aleshores, només veig llàstima i desfeta
.
Com Cervantes, Olga, i a la mateixa alçada! Aquests cardenals són de l'època de la inquisició més salvatge, o dels papes Borgia. Gran vergonya per a l'Església.
De vegades, Olga, per a trobar muller un home ha de partir cap a Roma.
És la condició humana, difícil de canviar, sí de modelar, però la forma romandrà sempre a sota, fent mal.
Vicent
Estimada Olga:
Sembla que un cop més la natura ens dóna lliçons d´humilitat, en aquest cas: un puput, una cançó molt adient i ocorrent.
Una abraçada
Anna
Cardenals pecadors, perquè això que fan sí que és un pecat, i gros, el seny ho diu clarament sigues de la religió que sigues o si no n'ets de cap.
Em quedo amb l'entranyable cançó infantil de la puput, que cantava la iaia Lola...La puput porta una corona de plomes molt elegant...Visca la innocència!
Bona nit, Olga.
No t'amoines, Olga, ja m'agradaria a mi que la realitat que fora la única fora la esquizofrènico-histèrica, però hi ha quatre realitats més, i persones que hi viuen com en la que he anomenat, la meua faena és amb tota humilitat fer el que he fet amb tu, fer una catarsi que salve al món, no, no és el mateix guarir a un ésser que al món, però jo vull creure que en el món yin, en el món femení no hi ha fronteres de quantitat, com les del món yang.
Potser em diràs boig, superb, il·lús, t'ho admet, però aquesta és la meua aposta i il·lusió.
Vicent
Hi han coses que em fan tanta vergonya que ni en vull parlar. Aquests senyors em recorden a Judes. Utlitzar Jesús per enriquir-se. Una abraçada.
No cal ser mal pensats, la moda dels àtics dels cardenals és per estar més a prop de Déu, gairebé toquen el cel amb les mans.
Les puputs tenen certes peculiaritats, quan era petit, uns nens entremaliats van convèncer a un altre més innocent que posés una puput a la boca del sac de farina de la mare. Podeu imaginar com va quedar la farina i com es va posar la mare.
Jo no penso en Judes com fa Joan Josep Tamburini. Judes em sembla un bon xicot al costat d'aquests esbirros vestits de morat. Judas es va penjar empès pel remordiment. Aquets tenen cotxes luxosos, xofer, vil·les a Lago di Garda i els esmentats apartaments de 700 metres quadrats. No creuen en cap déu. La figura de Jesús ha estat l'excusa per enfilar-se al carro del poder eclesiàstic que és un poder polític.
Jesús, certa o no la seva existència, anava descalç. La seva imatge, la seva doctrina són aliens a qui es diuen els seus representats a la terra.
De la puput quasi ni n'he parlat. Em fa riure el seu nom en català.
Un petó, Olga.
És tan vergonyós tot plegat, totes les notícies que ens arriben d'arreu del món, i sempre amb la corrupció com a nexe comú, que farem ben fet de desconnectar de tot plegat per una estona i centrar-nos només en les delícies que ens regala la natura, sortosament encara de franc. Fem-ho, ni que sigui per salut mental.
Una abraçada, Olga.
Olga, tu ets molt més fina i elegant, en expressar que n'estàs fins al capdamunt! T'admiro! (però això ja ho sabies,)
Avui en Francesc Puigcarbó parlava, al seu blog, de la sobreinformació que ens desinforma més que no pas ens informa. Més que desinformació, el que ens passa és que ens en diuen tantes de seguides, i tan grosses, que les nostres pobres neurones no donen l'abast.
I a mi, que sóc molt primària, m'agafa un "oi" i exploto!
Publica un comentari a l'entrada