CRUYFF, CRUYFF, CRUYFF...


CRUYFF, CRUYFF, CRUYFF...
*
2-4-16
*
 El nom de Cruyff, des de la seva apoteosi gloriosa els anys setanta, ha estat per a nosaltres una onomatopeia de crit d’ocell. Ens el vam fer nostre.
       Els abellerols solen arribar a finals de juliol o primers d’agost a Mont-ral. Van en grups i grallen tot volant. A vegades se’n veu algun posat a la carretera, però més sovint es posen als fils del telèfon. Són preciosos i acolorits. “Cruyff, cruyff, cruyff “ és el seu crit, i així els ho dèiem a la nostra canalla quan eren minyons: ‘mireu, ja passen els cruyffs’. Quan sentiu els abellerols a l’estiu, fixeu-vos com repeteixen aquest nom en el seu to agut, és clar. Els abellerols sempre el tindran present, al futbolista, li faran corona.
       També tenim uns espiadimonis grans que a vegades s’enlluernen a migdia amb la carrosseria del cotxe i ronden per sobre. Ràpids, irisats, preciosos. Quan jo era petita els agafava suaument per les ales, me’ls  posava al nas perquè em fessin pessigolles amb les potes i els deixava anar.
       Les libèl·lules poden acompanyar amb els seus colors i la seva transparència l’ànima de Cruyff, ara ja lliure i lleugera, però em penso que no gaire lluny de terra, per tal de poder seguir les evolucions de la pilota i escoltar tantes paraules d’amor com li han adreçat aquests dies.

       *

19 comentaris:

M. Roser ha dit...

Que bonic això que dius, que alguns ocellets refilen Cruyff, Cruyff, Cruyff...És com si li fessin un homenatge. i ell bé se'l mereix!
Les libèl·lules, segur que volaran prop de la terra on descansa, seran com petits angelets que vetllaran el seu repòs i potser també faran algun partidet, perquè gràcies a ell, al cel hauran après a jugar a futbol...
Bona nit, Olga.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Molt bonic el que dius, a més encertat, ja que la seva cara i la forma que es movia pel camp tenia molt d'ocell, la seva cara espavilada, el seu joc que et feia creure que levitaba pel terreny i per descomptat amb la pilota als peus i en la forma de fer jugar, després, al Barça, componia trinos que podien signar els propis rossinyols.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Sí, és difícil d'explicar el que vull explicar-te, però ho intentaré, mira, el que hi ha en la realitat és un miracle, podem sentir una paraula nova que no havíem sentit dir mai i de sobte l'escoltem quatre o cinc vegades al dia, és un miracle, potser aquests animals no tenien o ja tenien el seu nom a l'igual que la seua ànima volarà amb ells com havia volat durant tota l'Eternitat i hem sentit el seu nom als nostres pares des de llavors, eternament. És poesia, no és altra cosa, però suficient, no ens cal més, la vida ho és també de poesia en el més certer sentit.

Vicent

xavier pujol ha dit...

Sóc dels que m'agrada el rerefons polític del món del futbol.
El canvi de xip (de perdedors i pessimistes a guanyadors i optimistes) que va portar en Cruyff al F.C. Barcelona i la continuïtat de persones com en Guardiola, amb els anys ho hem inclòs a la política catalana, i sabem segur que les ànsies de llibertat de la nostra nació, arribaran a bon port.
Gràcies ocellets, que ens heu donat seguretat.
Disculpa Olga, potser m'he embrancat massa...

Galionar ha dit...

Quina manera tan tendra i bonica de recordar en Johan, Olga! Tinc ganes de veure passar els abellerols i escoltar-los, i fixar-me en el seu crit, tot recordant el teu post.
Una abraçada!

Oliva ha dit...

...I EL PENSAMENT DE TOTS ELS "CULERS",EMPANYENT EL SEU RECORD FINS L'ETERNITAT.

gloria abras pou ha dit...

Quina bogeria va despertar aquest home! Bo és que els ocells el cantin. Jo no entenc un borrall de futbol però respecto la unanimitat dels seus admiradors. Tu el converteixes en poesia alada.

Carme Rosanas ha dit...

M'hi fixaré amb els abellerols, quina gràcia que m'ha fet!

Un bon record, ben tendre.

novesflors ha dit...

Una poètica aportació als molts homenatges que ja se li han fet.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Per això li deien l'holandés volador...
Aquí a Barcelona, i això que estic tocant al Tibidabo i es veuen força ocells, encara no n'he vist cap d'abellerol. Tindrè d'anar a la serra de Prades. Una abraçada.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

I quina gran capacitat d'observació que tens!, la mateixa que després transformes en literatura poètica.

Anna Tp ha dit...

Estimada Olga


Llegir-te sempre és un plaer reconfortant!
Veure el traspàs de persones sempre és dur i quan han estat un referent social, perquè malgrat no sóc futbolera, el futbol a més d´un esport, és un fet social, encara ens toca més d´aprop a tots.
Només una poeta com tu podia donar "ales poètiques" a algú que va volar sempre damunt la tendra gespa d´un camp de futbol.
M´afegeixo als amics blogaires en parar compte en escoltar els abellerols!!

Que passis un molt bon dia per l´estimada Tarraco!!
Amb gran afecte
Anna

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un text amb idees ben originals... La sensibilitat i la cultura multipliquen la nostra vida.

matilde nuri i espona ha dit...

un home carismàtic i líder, intel·ligent: l'apreciava; el recordo al Muntanyà jugant a cartes amb els seus amics;

és sempre curiós l'idioma dels ocells
i el sentit poètic de les coses
.

Helena Bonals ha dit...

Entre el terra que toca la pilota i el cel de quan vola, és una bona imatge d'on es troba ara Cruyff, que tu tan bé expliques.

Ernesto L. Abeytia ha dit...

Hola y buenos días! Soy un estudiante de la universidad estatal de Arizona y me gustaría hacerle una entrevista a Usted como parte de un proyecto para mí clase “La literatura y cultura de España” en cuando estamos leyendo Luis Goytisolo y Mercè Rodoreda, escritores Catalanes. Si está bien, quisiera enviarle unas preguntas. Muchísimas gracias!

Ernesto L. Abeytia ha dit...

Mí correo electronico es ernesto.abeytia @ asu.edu

Maria Dolors Giral ha dit...

No hi pots fer més. La poesia et vessa.

Montse ha dit...

Una persona, si més no, carismàtica. Per mi. Que no em va agradar el futbol fins que va arribar en Guardiola... que descansi en pau, que, pel que sembla, ha fet moltíssima feina (i ben feta) amb el futbol, amb l'herència de la qual sembla que està vivint el Barça (això jo no ho sé, ho he sentit a totes les ràdios, aquests dies, i a totes les teles)...

Avui estic especialment bel·ligerant, Olga. Sort d'allò que "la música amansa les feres"... doncs per mi, també seria vàlid allò altre ( i això si que m'ho acabo d'inventar) "la poesia calma les neurones". No és poètica, la frase, ni pretenc que ho sigui, però és l'efecte que em causa la (teva) poesia. Gràcies!