¿RIUS O PLORES?


¿RIUS O PLORES?
*
17/18-1-16
*
¿Què ens porta avui el cel? ¿Llàgrimes o somriures?
El primer cop d’ull és de somriure admirat i contingut: '¡mira!'
“Al cel bassetes, aigua per les barraquetes”, diuen. I aquí tot un plegat de variacions segons els llocs; potser tantes variacions com bassetes hi ha al cel d’avui, tarda de sant Antoni.
Hem vist diversos cels amb bassetes, a vegades tots coberts d’aquests altocumulus sempre sorprenents. Però com els d’ara, disposats en ventall cap a ponent, que la natura esplèndida ha dotat d’un delicat toc d’or, potser cap. És clar que quan són tots vermells no tenen parió, però llavors és un cel massa apassionat, potser.
Penso que aquestes delicades bassetes  flonges han eixugat més d’una llàgrima, o l’han deturat si ja brollava.
Ells ulls s’hi han encantat, s’hi han deixat anar, no hi han gosat jugar per no desfer la formació perfecta. I, contemplant contemplant, s’han trobat lliscant  en un vespre que ja era blau fosc: les ovelletes amb els seus flocs de llana ja pasturaven més lluny. Se les ha emportat sant Antoni, amb el bàcul, el porquet i un gosset que li ha deixat sant Roc perquè avui l’abat feia el sant.
*
fotografies V. Roca


20 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quina meravella...
Abraçades, estimada Olga.

Unknown ha dit...

Aigua de perles, Olga.
Un petó.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, sí,ben bé com dius, deixar-hi anar els ulls... i gaudir-ne tant com puguem.
Sovint aquests espectacles de la natura ens fan badar i ens fan somriure.

novesflors ha dit...

A mi també m'agrada deixar anar els ulls, encara que -me n'adone- de vegades no trobe temps, em falta temps per a moltes coses, fins i tot per badar.

Galionar ha dit...

Ahir també em vaig topar de sobte amb aquest cel, a Vilafranca, quan vaig pujar al terrat a buscar la roba. I també vaig perdre la noció del temps tot contemplant-lo...
Somriures? Llàgrimes? Tot alhora, potser. Perquè de l'emoció, a voltes, també se n'escapa alguna llàgrima tot i el somriure.
Una abraçada, poeta!

... i escaig ha dit...

bonic de debò, el cel i les paraules que li dediques
tot sigui dir per deturar llàgrimes i riure
per molts anys, tan bellament com avui
.

xavier pujol ha dit...

"Ells ulls s’hi han encantat, s’hi han deixat anar"... per la teva prosa, Olga.

A Sants també va arribar aquest cel tan espectacular. La nuvolada anava des de Montjuïc a Collserola.
Riure o plorar? Tant de bo que puguem fer totes dues coses. Riure d'alegria i plorar d'emoció.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo tinc molta fe a Dionís o a Sant Antoni, aquell sant que feia festes a les nostres ciutats i que no arreglava res amb trellat, sinó amb rauxa.


Una abraçada des del barri de Russafa de la ciutat de València.

Vicent

Calpurni ha dit...

La vida ens porta llàgrimes o somriures, segons els vents que bufen, com als núvols la seua forma.
Salut i poesia, Olga!

M. Roser ha dit...

Quina pena, jo al natural no l'he vist aquest cel...Quant han fet el temps, n'he quedat enamorada...Nosaltres dèiem, "quan al cel hi ha bassetes, a la terra hi ha pastetes"...Però aquestes eren molt curioses, jo no n'havia vist mai d'iguals. Aquest any la meteorologia és ben original i ja aniria bé que caiguessin unes quantes llàgrimes, encara que siguin d'emoció...

Aquest any a Madrid, no ha estat la festa de Sant Antoni...Ha estat la festa dels animals; voleu dir que no en fem un gra massa???
Petonets Olga.

Joan Josep Tamburini ha dit...

DE petit m'agradava estirar-me a terra i contemplar els nuvols. Mi passava hores. Ara, des de casa, al llevar-me les veix sobre el mar. Jo des de la falda del Tbidabo i tú des de el balcó del Mediterrani. No hi han dos dies que siguin iguals. Una abraçada.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Gràcies, Olga, un gest en el teu text m'ha tornat a salvar, i és que ens salvem dia a dia uns a altres, no és només un acte de "supermans".

Gràcies.

Vicent Adsuara i Rollan

Júlia ha dit...

Els espectacles que ens ofereix el cel sempre són diferents i ens sorprenen, sovint recordo que vaig llegir com Rusiñol i els seus amics aplaudien les bones postes de sol i és que de vegades hi ha motius per aplaudir aquest espectacles celestials tan diversos, els núvols sempre seran un misteri per més que ens expliquin que és un misteri explicable.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Malgrat que els núvols no van portar aigua, poder veure'ls va ser un bon espectacle.

Helena Bonals ha dit...

Les llàgrimes també s'evaporen. I la bellesa d'una posta de sol hi ajuda.

Unknown ha dit...

Preciosas nubes son como algodónes de azúcar . Como podría contactar con usted ? Soy poeta de Tarragona .
Acabo de escribir un libro . Natalia

Teresa Duch ha dit...

Aigua per les cunetes, diuen al meu lloc, Olga.
Trobo a faltar una foto aquí, però. Una altra casa molt bonica damunt del Balcó: el teu recer, el teu castell.

Eduard ha dit...

Quina sort viure abocada a aquest balcó tan ple d'art involuntari que la teva mirada privilegiada transforma en veritable art!

Anònim ha dit...

Olga, el teu post em recorda el teu llibre "El Maestro de Nubes"! Preciosa Bretanya, llibre preciós.
I la foto em recorda una àvia que deia "Quand les nuages font le pain, la pluie est pour demain" (Quan el núvols amassen el pà, la pluja és per demà"
Una abraçada de les Ex-libris de Sabadell, estimada Olga,
Jacqueline

cantireta ha dit...

Núvols... com els sentiments que passen pels rostres.

Quina meravella de post. Conhorta. Ploro, tampoc jo sé si és de goig o de dolor en saber que tot és efímer.

Una abraçada llarga i tendra, Padrina.