MUNTANYES I MOLINS DE VENT


MUNTANYES I MOLINS DE VENT
*
21-1-15
*

Som al cafè Metropol per escoltar el String Quartet Tarraco, on toquen quatre components de l’Orquestra de Cambra de Tarragona, entre ells Dasio Castro, violí solista. No comento les interpretacions, excel·lents, sinó les reflexions que van fer aflorar a la meva memòria profunda: la memòria viva heretada, influïda per l’educació rebuda i l’experiència clarificadora.
            Primera peça: Don Quixot, de Telemann.
           ¿Per què no he acabat de fer meu el llibre de Cervantes? ¿Per què el miro amb recel? No pas per la narració, prou entretinguda, llegida i comentada en moltes cultures, sinó perquè sempre ha estat objecte de culte castellà. Se’n feien cursos de lectura, i qui els feia era sempre militant castellà. Ideologia castellana. És a dir, s’ha enarborat El Quixot com a militància castellana-espanyola. Com a símbol. I potser ho és, literari. Però utilitzat com  arma política.
            Penso que he anat entenent aquesta actitud com una imposició, tota vegada que des de la més tendra infantesa era prohibida la llengua catalana a l’escola. No s’ensenyaven poetes catalans sinó castellans. Ni mai ens van fer conèixer la nostra literatura. Per ordre expressa dels governants des del 1714. “Sin que se note”, deien amb tota malícia. De petit no en tens consciència, naturalment. Ara, amb l’experiència i la memòria, quan escolto “El Quixot”, veig que aquestes reflexions responen a la realitat. Respecto aquesta obra, dic. No la seva utilització ideològica.
            *
            Com a peça final, els concertistes ens ofereixen la sardana de Pau Casals “Sant Martí del Canigó”, tan estimada per mi. Em deixo envoltar per la música, sense prejudicis.
            Des de la primera nota sento que aquella música és casa meva. Potser de quan  els meus avantpassats habitaven a les coves. Però segur quan construïen el romànic en les esforçades valls pirinenques. Muntanya agrest, pintura ingènua i ferma, cant gregorià que ressona en voltes, contraforts, absis i campanars. Habitatge i afermament ancestral. Com diu Jacques Brel a “El pla país”: “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort / que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” Ben cert. Com nosaltres.
            Els meus avis catalans tenien tirada a viatjar a les muntanyes del Pirineu, el català i el francès, que són un mateix país: el nostre. Els Xirinacs (Serinyacs, Surinyac, provenim d'Occitània). Les velles cançons que cantava la iaia, i les partitures heretades: nostàlgia a “Muntanyes del Canigó”, tan sentida i adolorida. A “El rossinyol”, a “Muntanyes regalades”... quan el país era un de sol i els amors, distants. Tinc àlbums de cançons populars del 1910 il·lustrats per Utrillo, que em van equilibrar, suposo, neutralitzant les influències de fora. Arrel indiscutible que, naturalment sento viva ara que escolto “Sant Martí del Canigó”.
            *
            Il·lustració d'Utrillo.
            Il·lustració de Cobos.


           

13 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Fa poc s'ha celebrat el centenari de Platero y yo. Llibre bell, bellíssim. Però imposat fins a la mèdul.la. No n'érem conscients, que ens estaven espanyolitzant, millor dit, castellanitzant. Res a dir de la bella Castella, que gairebé conec tan bé com Catalunya. És el cop de destral al cap, el que fa mal.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Helena Bonals ha dit...

M'agrada saber l'etimologia del teu cognom i d'on prové!
Jo no llegeixo res en castellà per norma general. Les altres literatures em basten. L'excepció la faré sempre amb Buero Vallejo.

novesflors ha dit...

És cert, de petits no en tenim consciència. Jo no en vaig tindre, de consciència, fins que no vaig arribar a la universitat.

xavier pujol ha dit...

"Quin greuge que no ens sigui una parla germana." Deia J.S. Papasseit.
A mi també em passa amb un tipus de "canción española" generalment de caire andalús. Ens la van endosar tant durant el franquisme, que encara que hi hagi excepcions, també molt respectables, ens la van fer avorrir.


Relatus ha dit...

Jo no vaig viure l'educació franquista però hi ha certs poemes que tb identifico amb una Espanya molt carca. Crec que hi ha suficient literatura espanyola bona com perquè els alumnes no avorreixin alguns clàssics.

Teresa Duch ha dit...

Temps passats que, és veritat, no érem conscients que ens castellanitzaven. Esperem que no tornin mai més, malgrat Wert, però hauran de passar uns quants anys abans no perdem aquests tics de relacionar una cosa amb l'altra.

M. Roser ha dit...

Ves per on, a mi mai m'havien fet llegir el "Quijote", a l'escola i és clar per iniciativa pròpia tampoc ho he fet...
Muntanyes regalades,
són les del Canigó,
elles l'estiu floreixen,
primavera i tardor...
Petonets, Olga.

...iescaig ha dit...

'sin que se note', perquè si no es faria massa evident la gravetat del cas


Eduard ha dit...

Saber d'on es ve, saber on s'és...

Res més bàsic. I necessari per saber on es va...

El Quixot és un llibre que he gaudit molt. Potser dels que més he gaudit mai, i un dels que més he rellegit. Sóc mig castellà, de fet. Però Cervantes, tergiversat, usat, manipulat, no és culpable d'haver estat mal presentat. Ell va expressar al mateix llibre la seva admiració pels catalans. I escrivia alguna catalanada. I es va fotre de l'Imperi que tant l'ha fet anar com un espantall i que, sent ell viu, el va denigrar.

Jordi Dorca ha dit...

És curiós: m'has fet pensar en el mestre Pompeu Fabra.
Injustament, Fabra ha esdevingut sinònim de "purista", "intransigent". I em sap molt greu que sigui així. Sovint hi penso.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L'esperit conqueridor i anorreador dels castellans ha estat i és present a Catalunya de mil i una formes. No ens volen de cap manera! i que ningú es pensi que si ens mostrem submisos les coses canviaran. Només cal recordar què els va passar als moriscos que feia anys que havien renunciat a la seva cultura, religió i idioma: continuaren sent marrans. I no es quedaren tranquils fins que els expulsaren del país.

jaka ha dit...

Quin concert mes maco oi? i volia anar però no vas poguer.

De passada et volia dir que els comentaris que em vas deixar al meu bloc jo no els veia es veu que hi havia alguna cosa que no funcionava be. Ara ja està arreglat... moltes gràcies. petons