SANG

SANG
*
18-1-15
*
Deu ser perquè avui, matí de diumenge, sento de nou com assagen els tambors de la Passió. Passat Nadal, els portants dels misteris de Setmana Santa s’entrenen pels camins del port i de la Part Alta. Això recorda i continua un llarg culte a la mort cruel.
          Cert que la mort de l’Innocent compendia totes les morts cruels arreu del món. I que si ens deixéssim impressionar per cadascun d’aquests fets en particular, arribaríem al límit de la bogeria.
          Guerres contínues, atemptats i accidents. Des d’ahir que només penso en el noiet ciclista de 17 anys que moria atropellat en una carretera de les nostres comarques, cap a les 12 del migdia radiant. Sang a l’asfalt i dolor immens a casa. No en sé ni el nom, però tinc el fet clavat al cor com si fos únic a tot el món. Obsessió. Potser sí. Proximitat, potser també. Compassió, tota. Mentrestant,
sento els tambors de la mort
que assagen camí del port.
*
Esbarzer. Dibuix d’OX

10 comentaris:

Joan Josep Tamburini ha dit...

La mort, per la meva feina aquests 17 darrers anys, la tinc molt propera. Sempre serà aquell misterinquen ens espera. He vist morir tots els meus malalts amb molta placidesa. Com si fos la germana mort que li deia sant Francesc. Però, sempre ens farà respecta, perquè no sabem com és el que hi ha desprès. Una abraçada i bon diumenge.

Helena Bonals ha dit...

Estem anestesiats en la nostra mort i en la nostra percepció de la mort dels altres, perquè no ens afecti.

Enric H. March ha dit...

Els tambors no deixen de sonar mai. A voltes els sentim a prop; a voltes, a dins.

xavier pujol ha dit...

Desgraciadament constantment hem de lamentar morts joves. Accidentats que deixen un dolor immens a les famílies. També els dos joves que van deixar la vida, encallats al fang prop de Campdevànol ens han deixat un regust molt amarg, ja que potser s'haurien pogut evitar?

Carme Rosanas ha dit...

Les morts joves són especialment difícils de païr...

Entenc molt bé aquesta teva sensació... I són tantes!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La mort és indestriable de la vida. El record dels morts potser algun dia deixa de fer aquell mal violent, però hi és amb tanta força, la presència és tan clara. Des que va morir el meu pare no he deixat de recordar-lo tantes vegades al dia. Una companyia certa.

Jpmerch ha dit...

El que em fa por a mi és que un dia arribem a dir: això és llei de vida.

M. Roser ha dit...

Caram, acaba de passar Nadal i ja ens fan memòria de la Setmana Santa...Potser que ens deixin respirar una mica!
Si que fan pena tantes morts, sobretot les de gent jove...
Bona setmana, Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El soroll dels tambors, de forma compassada, amb música religiosa o lúdica, serveix per abstreure les persones de la realitat, del que tenim i del que ens espera.

Teresa Duch ha dit...

No sabia aquest efecte dels tambors que explica el Josep Gironés, però m'hi fixaré si puc sostreure'm a l'abstracció.
Diuen que la cultura occidental està renyida amb la mort, a diferència d'algunes d'orientals. Seria bo compartir-ho. Potser ells se saben consolar millor, tot i que aquestes morts que no són per llei de vida, costa d'entendre que es puguin acceptar fàcilment.