L’OCA QUE VOLIA VEURE AQUELL SOL
*
11.11.14
*
L’oca de la basseta de davant de casa cada dia veu sortir el sol,
encarada a l’est. El dia 9 de novembre més que mai. Volia saludar el sol ixent
d’un matí que no era com cap altre, però el nen de marbre, tossut, la retenia.
Molta gent volíem veure la claror d’aquell dia. Es van fer milions de
fotografies a tot arreu de Catalunya. A la nostra no hi ha gent. El gest del
nen i l’oca indiquen moviment detingut, en paradoxa de marbre. Hi ha un títol
de Pemán, “El vol immòbil”, que representa aquest gest en aus dissecades.
Aquest voler arrencar amb força i veure’s detingut per un artista, un caçador o
un taxidermista.
Aquests dies de tardor m’emocionen les migracions d’aus en vol perfecte,
rapidíssim, cap al sud amb destí que ignoro. Poderoses. Lliures, seguint el seu
guia en formació geomètrica.
El nen de marbre porta el senyal groc al coll. Ell i l’oca ens recordaran
sempre aquesta immensa volada que vam fer el gest d’emprendre.
*
Fotografia de Vicenç Roca
15 comentaris:
Una volada immensa i una immensa lliçó.
Un bon començament de volada, molt bonica, com les aus migratòries de tardor. Amb començar no n'hi ha prou, ara, ens toca seguir...
Vola au.
Au! Vola.
Volem cap a la primavera.
Una volada, que ens ha de portar ben amunt, al cim de les llibertats...
Bon vespre Olga.
Hem de seguir perquè el camí no és fàcil.
immensa i emocionant volada,
ara ja tenim per sempre un record plaent
.
El 9-N un dia diferent, sí, que resta en la memòria col.lectiva.
També a nosaltres ens agrada observar el vol de les aus que aquests dies van cap a sud, és un espectacle meravellós i llegit ara en clau simbòlica, encara més!
Un vol que no té res a veure amb el dels coloms i el fer-losvolar.
Apa, aquí queda, metàfora en pedra d'un dia per a la Història!
Volem congelar dies com aquests en la nostra memòria. I mai en la Història havíem tingut tants mitjans per fer-ho. Però fa milers d'anys que tenim les paraules. I gent privilegiada per ordenar-les com tu fas.
VOLEM,VOLEM...QUE TENIM QUE ARRIBAR A 2.500.000...COM A MINIM¡¡¡
Potser algun dia l'oca iniciarà el seu vol (encara que siga de marbre).
Salut i poesia!
Des de la seva privilegiada talaia, la nostra escriptora de referència observa com es mouen persones i animals, i també com es mouen alguns afers de país que ara sembla que aniran de pressa per arribar a la nostra particular Ítaca.
Primer comença un ocell, i després el segueixen tots els altres en estol. Això deia un poema que va llegir la Sílvia Bel el divendres 7, segurament per referir-se al que estava a punt de passar.
Volen les teves paraules, volen a l'infinit, Olga.
Això ja ningú pot aturar-ho
Publica un comentari a l'entrada