AMICS, RIUS, MAR

AMICS, RIUS, MAR
*
27-11-14
*
Com que encara som al mes de les ànimes, sento cuejar els esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes que ofereixen els seus serveis a preus rebentats perquè novembre s’acaba.
Amb els dies de pluja forta (pocs, per cert), aquests éssers són arrossegats a mar des de la catedral com a punt més elevat, en ràpida escombrada per les nombroses baixades en forma de torrent fins al mar. Al desembre ha de quedar tot net perquè són una altra mena d’esperits els que arriben.
Ahir vaig retratar el mar al matí perquè donava fe del cercle que es forma amb les aigües que baixen de la ciutat. Avui ha passat el mateix. Els éssers marins se sorprenen de la variada quantitat de parracs i cossos albuminosos que els arriben. Amb els prismàtics se’n pot captar algun moviment; de nit faran fosforescències. I llavors la gent amb memòria es recolza al Balcó i diu o pensa allò: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es el morir.” Ho deia el malenconiós Jorge Manrique.
Però com que ahir escoltava les disquisicions d’un psicòleg i d’un ‘coach’ per definir la felicitat, recomano més aviat la lectura d’Epicur quan diu: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.” Ja ho sabeu, amics.(1) Adéu tristesa.
*
(1) Sóc de l’opinió de la filòloga Carme Junyent: no desdoblar mai els gèneres.

* Foto d’OX.

14 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Amics i amigues al mateix nivell, doncs. Jo tampoc desdoblo mai els gèneres.

xavier pujol ha dit...

Olga, avui ens has regalat una lliçó de tradició, fotografia, filosofia, filologia, poesia...
La teva prosa, la pluja no se l'endú cap al mar.

Carme Rosanas ha dit...

Contemplació marítima i humana...

I sobretot amistosa... sense desdoblaments.

novesflors ha dit...

En llegir-te pense que el que tu escrius són petits poemes en prosa, no en té l'exclusiva Baudelaire.

gloria abras pou ha dit...

Jo rebo els teus escrits com missatges d'una veu misteriosa. La presència fíxica queda per la vida diària i la munió d'esperits forma part d'una Olga secreta.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'amistat és un present que ens fem els humans de manera gratuïta. Quan no és gratuïta, no és amistat...
Abraçades

Josep Gironès Descarrega ha dit...

L'aigua de pluja, quan cau amb una certa força ajuda a netejar l'ambient els sòls, alhora que ajuda a aclarir els enteniments.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

La meua amistat és amb tu, passe el que passe, que per això estem al mateix vaixell, tant se val siga del Nord, del Sud, de l'Est o de l'Oest.
Una forta salutació des de València.

Joan Josep Tamburini ha dit...

L'amistat estè per d'amunt de tot. Hi han matrimonis que es desitjen, però no són amics. Per això acaben malament. Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Doncs si noia, visca l'amistat...He intentat esbrinar si a la foto s'hi veia algun esperit, però veig que no, devien anar d'incògnit...
Petonets Olga.

Elfreelang ha dit...

jo de vegades desdoblo mocadors i fins i tot algun gènere que altre ....o utilitzo altres que puguin englobar....amistats com l'aigua dels rius i de la pluja i del mar que és la mateixa en etern retorn

...iescaig ha dit...

l'amistat és un privilegi i, de be segur, la manera més lliure de mostrar l'estima per l'altre

acomiadem a tos els cossos de l'espectre fantasmal amb litres i més litres d'aigua caiguda del cel, rècord absolut en el recull de pluviometria;
'quanta, quanta, pluja...', quedarà tot ben net
.

Galionar ha dit...

Ha plogut molt des dels pocs dies que fa que vas publicar aquest post, Olga, i ja no deuen quedar esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes en cap indret de Tarragona... Van bé les neteges a fons, de tant en tant...
Ben d'acord amb tu, i amb Epicur sobre el benefici de l'amistat; de vegades és l'únic que ens rescata i ens salva, quan correm el perill de deixar de ser persones...
Una abraçada!

Eduard ha dit...

Ectoplasmes, íncubes, parracs, cossos albuminosos. La ciutat, totes les ciutats, estan destinades també a morir, riu avall. No s'ho creuen, no ens ho creiem, però tots portem ja dins el fantasma que un dia serem, a penes evanescent memòria. Llevat dels nostres plàstics, és clar. Ells duraran més.