PROMESA D'ESTIU -a Consell Bardají, de Taüll-



PROMESA D’ESTIU
- a Consell Bardají, de Taüll -
*
13-10-14
*
Asseguts a tocar la paret de sant Climent de Taüll, en un jardí acollidor, vell, rústic, amb ombra agradabilíssima de noguer i til·ler, arribo a la conclusió que és millor –per a mi- la contemplació d’aquest esvelt, antic i harmoniós campanar que, per exemple, la torre Eiffel.
            Aquesta construcció ha desafiat el temps amb una voluntat espiritual de pedra. Potser ja hi havia llavors una resolució ferma com la del nostre poble avui, ara tan amenaçada pels polítics.
            L’Eiffel, alçada amb mitjans moderns i intenció simbòlica distinta, es veu voltada de visitants universals, però no arrelada en la convicció primigènia i admirable del poble que va alçar sant Climent i que avui potser l’ignora.
            Alguns dies pugem aquí a prendre el cafè a l’ombra amorosa i calma, tan assossegada que sembla que el temps no compti. El recinte es diu El Mallador.
            Tinc per costum portar el meu quadern d’apunts. La mestressa vol saber què escric. Fem conversa. Li explico la meva reflexió sobre Taüll/Eiffel. Ella, de nom Consell Bardají, em diu que quan se sent estressada o vol pensar en calma, s’asseu a la mateixa taula on seiem nosaltres, a tocar de la paret de la casa, i amb el cap entre els punys es posa a meditar o esbravar-se, depèn del que calgui en aquell moment.
            Un dels dies, al jardí hi ha uns joves que preparen les torxes per celebrar la festa de nit baixant la muntanya, com és costum per aquells indrets: poleixen els troncs, tallen i claven.
            Un roser d’olor voreja el jardí, rosa primitiva amb tota la seva aroma. Consell n’està ufana i em regala un parell de roses, que encara tenim al cotxe. Li prometo que si escric alguna cosa sobre El Mallador l’avisaré. És avui, per tornar a respirar aquells aires balsàmics que em van curar i fugir de la tensió malsana que ens neguiteja aquests dies. Compleixo la promesa, Consell de les muntanyes estimades.
            *

            Fotografia de V. Roca. Dibuix en full de quadrícula.

13 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada aquesta promesa d'estiu i també la teva reflexió Taüll-Eiffel.

Aquesta taula i/o l'indret on està posada deu tenir energia positiva que calma i desestressa. Una troballa doncs!



novesflors ha dit...

Prendre un café a l'indret que descrius deu ser un dels petits (grans) plaers de la vida.

Galionar ha dit...

Ostres, Olga, no saps les vegades que hi he estat, al Mallador, al costat de Sant Climent! Els relats que m'ha inspirat, aquest lloc... Comparteixo plenament les teves reflexions sobre aquest indret sanador. Me l'estimo molt.
Per cert, l'estiu passat vaig adquirir un llibre molt interessant sobre la Vall de Boí, que et recomano: La Vall de la fi del món, de Francesc Ribes Juaniti (Pagès editors). Si t'interessa, te'l puc deixar i enviar-te'l on em diguis. Crec que t'agradaria.
Una abraçada!

M. Roser ha dit...

Jo també prefereixo contemplar el campanar de Sant Climent de Taüll, que la torre Eiffel...I que bonics que són aquests indrets, un autèntic bàlsam curatiu, pel cos l'ànima...
Bona nit, Olga.

Helena Bonals ha dit...

A mi també m'agrada el rústic per sobre de tot. M'agradaria de viure fora de l'Hospitalet.

Sílvia ha dit...

M'has fet pensar en uns versos de M. Martí i Pol, "el llenguatge de les pedres és un recer misteriós i lúcid per repensar la vida i estimar-la". Complir promeses com aquestes també és un bonic recer per al record.

xavier pujol ha dit...

Els campanars de la Vall de Boí estan tan integrats al paisatge, que sembla que formin part de la naturalesa.
Quina sort sentir-lo amb la teva companyia i la de les teves s'avies paraules.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'impuls per construir menhirs és antropològic, és un impuls de signe espiritual, aquest aspecte que avui dia potser ens manca, o no en som prou conscients...

Joan Josep Tamburini ha dit...

Tens tota la raó. Ja sap del meu amor per romànic i per les pedres antigues. Del que significa per a mi la setmana anual a Poblet.
Anyoro el Pirineu. En un dels moments més delicats de la meva vida, em va salvar un estiu passat a Les. Una abraçada: Joan Josep

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Et comprenc perfectament o així ho crec, jo no "sóc" res, no sóc russafenc sinó que estime aquests carrers on ma mare, estremenya em va donar el meu primer petó, vaig escoltar a mon pare parlar la llengua d'aquest poble, vaig fer-me la primera ferida, vaig plorar per primera vegada, aquells carrers o aquests, descrostats i bruts i vells, però que em fan estimar, més que valencià o espanyol estime la meua Russafa, més que totes les Eiffels del món, les meues llengües fan la meua pàtria també i en elles estan ma mare, mon pare, i el món, l'estranger que pot repressentar el francès.
Crec que et comprenc, si es pot comprendre algú.

Una abraçada fruint també del teu escrit amb l'amor, sempre el tercer camí d'amor com deia Pessoa.
.
Vicent

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Les pedres, posades per les mans expertes dels obrers o dels pagesos, quan es transformen en obres transmeten assossec per la seva sòlida i artística sobrietat. Altra cosa és que tinguem o no temps per copsar-ho.

Teresa Duch ha dit...

Olga, aquesta taula ha de ser la taula de la saviesa, per això tu t'hi inspires, la Consell s'hi desestressa i a tants d'altres els deus transmetre tantes bones vibracions. Em quedo amb les coordenades per quan vagi a la Vall de Boí.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Ostres, és ben bé que saber mirar és un do.