FRANCESC ESPRIU ARTISTA COMBATIU


FRANCESC ESPRIU,
PINTOR COMBATIU
*
29-10-14
*
Val la pena recordar Francesc Espriu, un excel·lent pintor, gran activista polític, home de geni, ulls clars i gest enèrgic. Nascut a Esparreguera el 1916, va morir a Barcelona el 28 d’octubre del 2008, ahir feia els sis anys. Va estudiar a l’Escola de la Llotja; formava part de l’escamot d’Estat Català, va ser fundador del Front Nacional, perseguit, empresonat, exiliat a Argelers, exercint després de pintor a París, amb exposicions internacionals i una vida agitada. Tenia casa a Vila-verd, on havíem estat diverses vegades. La seva atentíssima dona, Maria, estampava sedes per a Dior. Francesc era cosí de Salvador Espriu.
            Discutíem de gust a la vora de la llar de foc. Maria treia una capsa de bombons: “el govern francès envia una capsa de bombons als jubilats”, ens convidava, somrient.
            Per Nadal ens enviava les nadales dibuixades a mà. També en algunes de les seves pintures de gran format, el tema recurrent era gent armada, sempre contraris, els del sí i els del no; els negres i els vermells, etc. Com que s’acosten dues dates que van més cap aquí i més cap allà del dia estricte, em permeto posar dos dels dibuixos de Francesc Espriu, de les seves nadales. Entrem amb Espriu al mes de les ànimes i dels fantasmes. De fantasmes, ara en veiem aparèixer per tot el territori messetari, llevantí i etc. Ja hi eren, però ara s’obren de braços per fer l’espantall. O els burxen perquè es ventili tota la podridura que porten.  Ànimes furioses i llóbregues, fugiu.
            Mentrestant, com encara és vigent als himnes religiosos i a l’esperit dels qui detenten (1) el comandament de la religió i influeixen fortament als amos de les armes, els exèrcits poleixen els instruments de mort i es preparen. Francesc Espriu ho havia viscut, ho dibuixava i ho encertava: tot encara és vigent.
            *
            (1) No sé si algú s’ha fixat com de malament es fa servir el verb detentar, sovint confós amb ostentar.
            *
Nadales de Francesc Espriu

11 comentaris:

Eduard ha dit...

Fa tres-cents anys que tot ens és tan vigent... (per no anar encara més enrere). Els fantasmes, com el del pare de Hamlet, asseguren la transmissió generació a generació de les seves tenebroses obsessions. I ho fan esmolant les armes ben materials. Sobta la capacitat sintètica amb què Francesc Espriu va retratar les dues principals amb què compten: les armes pròpiament dites i els grans mitjans de comunicació. Armes de destrucció massiva, totes dues.

M. Roser ha dit...

És enriquidor conèixer persones que et transmeten sentiments positius...Veig que eren una família molt artística!
Parlant dels verbs... Penso que els del primer no volen deixar el càrrec ni amb fum de sabatots i els segons van de vanitosos per la vida!
Bona nit, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

Passen els anys i totes les formes de lluita segueixen vigents...

Un bons dibuixos per compartir. Com diu l'Eduard toquen ben bé els seus punts forts...

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Estic plenament d'acord amb que és vigent, però una part del meu instint, el de vida em diu: en aquest món globalitzat, endogàmic i entròpic on ja el més babau fa bombes atòmiques, és possible la dialèctica històrica marxista o la hegeliana, quina és la que ens val?
Molts detenten el poder com el Franco, uns altres el volen ostentar amb les urnes, però el món, aquesta bola, aguantaria una altre desenvolupament dialèctic marxista? Jo encara tinc els 3000 € del meu acomiadament, l'amor de la meua dona, una salut familiar relativament acceptable amb alt-i-baixos i el futur l'almoina de 420 € de l'estat, però tot i no ser covard amb els meus cinquanta anys comence a pensar pels altres.

Molts bons quadres, necessaris en una època on el nazisme i la barbàrie feien estralls i, potser caldrà fer l'últim truc, però mentrimentres guardem els fusells! Ens hi va molt.

Vicent

xavier pujol ha dit...

No coneixia aquest personatge. Olga, gràcies per fer-nos 5 cèntims d'euro d'aquest artista implacable amb els que detenen el poder.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Et diré més, Franco a-detentà el poder, com el Ieltxin, el Putin, el Hitler o el Chávez, en una situació de crisi no l'ostenta qui fa d'oportunista o individu del discurs de l'amo que fa el que sap, és a dir, gaudir de manar sinó que el detenta si l'aconsegueix il·legalment, però en un moment de crisi en tots els àmbits tampoc no es detenta sinó que s'a-detenta.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tanta gent va lluitar per fer possible el que ara també nosaltres volem fer possible.
Ho hem de fer possible, doncs, per nosaltres, per ells i pels que vindran!

Maria Dolors Giral ha dit...

L'art pot ser un revulsiu i un crit tan fort com les paraules més enceses.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Arribarà el dia que el país reconeixerà la tasca d'algunes persones que han lluitat per Catalunya, però això serà quan ja no s'hagi de retre comptes a ningú.

Helena Bonals ha dit...

M'agraden molt les dues nadales, molt premonitòries.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Déu ni do, quines nadales més combatives