TAULA D'ESTIU

TAULA D’ESTIU
*
18-8-13
*
Ahir, en família, comentàvem que per força i gràcies a la crisi, tornem als antics costums, que els americans en diuen down size, però que gent com jo acceptàvem i acceptem amb tota naturalitat: el viure senzill.
      Llavors es desfeien els jerseis de llana i es tornaven a teixir. Es giraven colls de camisa i d’abric. Mitges soles o pedaços a les sabates. Peces senceres girades. Recanvis de gairebé tot. I un costum no tan proletari sinó principesc: els vestits i vels de núvia passaven de mares a filles. I els de batejar també.
      La taula del menjador de Mont-ral, llarga i de fusta massissa, de temps que és ocupada pel televisor, l’ordinador amb tots els seus afegits cablejats i un tecladet portàtil per tocar Amparito Roca quan em vingui de gust: ens ha envaït la tècnica.
      En conseqüència, quan ve la família a dinar, rescatem un tauló que posem sobre la taula camilla, el vestim florejat i a dinar s’ha dit. La taula camilla té més de cent anys. Era de la iaia, amb qui jo vivia; el seu record també inclou, aquí dalt, el cosidor, la taula camilla, algun plat i la fruitera i sopera de quan es va casar. A més de les rajoles de la xemeneia amb el sant Jordi, que van arribar d’una casa de Rubí que era seva. Una fonteta de marbre d’una altra casa de Rubí. I les rajoles blaves i blanques de la paret de la cuina, que eren de casa seva a Tarragona.
      A la taula camilla, els dies freds d’hivern a ciutat, amb el braser calentó, ens miràvem les vistes d’estereoscop que la iaia i l’avi portaven dels seus viatges a l’estranger. Un aparell envernissat, amb dues lents, mostrava i mostra en relleu les plaques de vidre d’un deliciós color torrat: la vida que encara reposa a les capsetes. Els vidres venien curosament col·locats en capsetes de cartró i les indicacions de les vistes en francès, cadascun embolicat en una bosseta de paper de seda.
      A la taula camilla calia posar els peus en dia de tempesta: sempre sobre fusta i, si podia ser, també amb calçat de sola de goma. El consell ve dels dies que s’invocava santa Bàrbara, que hi havia més tempestes que ara i que, en l’entranyable companyia que enyoro també enceníem alguna candela, que per a això eren. Ara tornem al viure senzill i descobrim moltes coses que ja existien. Una de les coses és el passat recent, que no sempre va ser millor, cert, però que anem construint seguit, seguit, enganxats uns mesos als altres i de la millor manera que sabem.
*

Menjador d’estiu.

9 comentaris:

Relatus ha dit...

Caram, quina llar de foc, és molt bonica. A casa dels pares també hi ha una taula centenària, amb el seu escón (no sé si s'ha de dir escó, però a casa sempre n'han dit escón). Bon descans Olga

Helena Bonals ha dit...

Tornar enrere sol fer "progre", paradoxalment.

Júlia ha dit...

Hem anat estirant més el braç que la màniga,a tots nivells. I encara això que diu l'Helena, que fins i tot fa progre fer el pobre i el reciclador, segons com. Per cert, escon i escó són correctes i es poden fer servir ambdues formes.

UNA ABRAÇADA, OLGA

Montse ha dit...

Donaria qualsevol cosa per sentir-te tocar Amparito Roca ;)

El porquet ha dit...

En aquest darrer paràgraf m'has recordat la meva padrina i les seves invocacions a Santa Bàrbara, quan les tempestes, que a pagès sempre són més extraordinàries, escometien fort sobre els trossos i les muntanyes.

Sovint la veia asseguda sobre el llit sense que, sobretot, els peus toquessin al terra i, malgrat les soles de goma que també es posava.

Tornem a les coses senzilles però sembla que no ho vulguem assumir i per això en diem "vintage".

M. Roser ha dit...

M'agrada molt aquest post amb totes aquestes referències a quadres de família...Jo també recordo les fortes tempestes i la quitxalla i les tietes
asseguts al llit, després d'haver encès espelmes beneïdes i resant a Santa Bàrbara...
Una llar de foc preciosa, i jo també m'apunto a la vida senzilla.
Bona nit Olga.

Lior ha dit...

La qüestió és, quan la crisi hagi remès i poguem tornar a la vida d'abans -fins allà on es pugui, ja veure'm quins estralls i conseqüències haurà deixat-; tornarem a caure en els mateixos paranys que ens han portat a la que ara patim/vivim? M'hi jugo un pèsol que si...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Això del "Viure senzil" és força engrescador, perquè en realitat per viure bé no ens caldria tanta complicació.

Anònim ha dit...

És bo recordar la taula camilla, el braser, l'olor dels eucaliptus sobre la vella estufa... És bo recordar, sentir-se lligat a les sensacions, a les emocions... És bo no oblidar, senzillament.