VIDA CALMA
*
20-7-13
*
Aquí dalt, vida calma. De tant en tant arriben els agres sorolls polítics, la duresa de les vides que els polítics han malmès i humiliat amb la seva supèrbia. Aquí dalt, vida calma entre núvols mandrosos i boires pausades.
            A la basseta hi ha capgrossos per primera vegada. Contemplo les seves evolucions i espero que es mengin les larves de mosquit que cuegen, elàstiques. Si traiem les larves, se les emporten les formigues de seguida: sempre atenta, la natura, sempre vigilant. Vides petites.
            L’amiga Montserrat Ribas em fa arribar el volum  “Cançons de Lleida i altres poemes – Obra completa-“, de Josep Gomà (1922-1991).- És editat per Viena aquest juny de 2013. Montserrat, la seva vídua, ens diu: “Quan Josep va morir, als 68 anys, em vaig trobar amb un llegat preciós i inèdit. I, sentint-me deslliurada del silenci que ell s’havia imposat, vaig presentar al concurs literari “Les Telúries”, de la Diputació de Lleida, un recull d’uns quants poemes seus. El concurs es limitava a poetes lleidatans. I va guanyar el premi. Ja tenim llibre.”
            Vaig tenir la sort de conèixer l’advocat, home de lletres i assessor d’empreses Josep Gomà com a jurat de la revista El Ciervo, que ell va contribuir a fundar. Un any en vaig guanyar el premi de poesia Enric Ferran. Temps enyorats. Copio unes línies de vers de Gomà. Títol, “Malalt II”: “Ara/ la senzillesa de la mort / com si un nen jugués/ un joc tot blau. / Sota la terra em crida/ un secret molt antic / i és perfectament lícit/ sospitar un àngel entre els ocells d’octubre (...)”
            Els meus jocs d’infant també eren blaus; temps de fred i distàncies. I entre els ocells que arriben als arbres reflectits a la basseta, qui sap si hi haurà un àngel que em conforti.

            * 

10 comentaris:

Montse ha dit...

Olga, la mort et fascina o t'obsessiona?

Un sol àngel no, un estol, d'angelets, et faran companyia, a tu!

Au, va, que encara no volen feina, els àngels!

A mi els cap-grossos sempre m'havien donat "mal rollo". La granota adulta, en canvi, tenia/té tota la meva simpatia, no sé ben bé per què!

Que continuï la calma, que el país està tan podrit, que no val la pena ni mirar-se'l (el país polititzat, vull dir)

Montse ha dit...

aix, tu mateixa destria les comes i els punts, perquè al comentari m'he fet un bon embolic (allò de teclejar a un ritme diferent del que va el cervell...)

Carme ha dit...

La Montse m'ha fet rumiar amb la pregunta que et fa sobre la mort. No sé la teva resposta, Olga, però ara imagino que pot ser semblant a la meva. Ni em fascina ni m'obsessiona, però la penso i intento veure-la una mica de més a prop del que la veu la gent en general. Com un final necessari i cert que tots tenim. Sempre em faig la il·lusió que quan arribi serà sense gaires recances. Ja he viscut molt, penso, i força intensament. No calen recances. I no havia pensat gaire en els àngels, però potser tampoc estaria malament. :DDD

M'agrada la calma que ens expliques i la bassa com a element que la representa. A mi els cap-grossos se'm fan tan simpàtic com els granotes...

Bones vacances de nou, Olga.

Júlia ha dit...

Costa entendre la vida, no la mort. En la mort no s'amaga cap enigma (Joan Margarit)

Però, en el fons, mort i vida formen part del mateix, del misteri, com els àngels.

Bon estiu, Olga!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

"Qui sap si hi haurà un àngel que em conforti" Potser sí, no cal tancar portes

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En la basseta hi ha la vida i la mort en joc permanent.
No sabem res de la mort gran, la darrera. De les petites morts de cada dia sí que en sabem alguna cosa.

Helena Bonals ha dit...

Això de "vida calma" em recorda la "Cançó a Mahalta" de Màrius Torres i les "nostres vides calmes".

Joan Josep Tamburini ha dit...

Perdoni que et tingui una mica oblidada. El començament de l'estiu sempre em porta enrenous. Els que tot l'any han estat fent classe, ara s'enrecorden de que han de visitar al metge.¿Sabies que l'Enric Ferran era cosí de la meva mare?
Una abraçada: Joan Josep

M. Roser ha dit...

M'agrada aquesta imatge, tan la fotogràfica com l'escrita "la vida en calma, entre núvols mandrosos i boires pausades"...Això s'assembla molt a una mort plàcida...
Petonets, Olga.

Anònim ha dit...

He llegit el bloc. Gràcies pel record. Penso seguir-lo sovint a partir de setembre. El meu bloc és:
http://viureiconviurebloc.blogspot.com.es/
jo només escric una vegada a la setmana, sense comparació amb la bona dicció i constància teves.
T'escriuré una carta perquè m'ha emocionat la teva bona acollida del llibre. Amb afecte: Montserrat Ribas