OBSESSIÓ / OBSERVACIÓ
*
22-7-1
*
“¿T’obsessiona la mort?”, em preguntava algú als comentaris de l’últim post. Responc aquí amb unes primeres consideracions:
1 – No és obsessió. El que escric és observació. És una aproximació inquietant basada en el que veig, sento i penso. Ensenyances dels anys.
2 – És una percepció avançada que em porta a enyorar allò que estimo, com si després realment ho hagués de trobar a faltar. I estimo tant...
3- És, els últims anys, viure els dies nous que m’hi portaran, veient la meva decadència amb la duresa forçada de l’adaptació.
4 – És compartir el que ben lúcidament va escriure Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, quan meditava sobre la seva vellesa.
5 – Planto cara al temor, com em recomanava una amiga més gran que jo i que m’aconsellava. Però la mort sempre guanya, per molta cara que hi posis. Sortir al pas cada dia fatiga.
6 – Estimo la vida, per això escric, per comunicar-ho. La vida és feta així i així la visc, tant si m’agrada com si no. Tan sols em queda la petita llibertat de triar la mort.
7 – També escric de la mort, i molt, amb ironia i humor per treure’n el ferro. El “Pere sense por” ja ho sabia i ho practicava. A vegades si ens riem dels temors els arribem a vèncer.
*
Fotografia (aquí no tinc escàner) del collage: “Potser en una altra vida...” M’hauria agradat tant, tenir un vestit com aquest...


11 comentaris:

El porquet ha dit...

Sempre m'ha sorprès i admirat la capacitat que tens per encarar la mort, per observar-la minuciosament, descriure-la i reflexionar-hi.

No és fàcil, no és gens fàcil acceptar la pròpia decadència, acceptar que hi ha gent que ja no tornarà, i que un dia, serem nosaltres els que ja no tornarem.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Jo diria que la mort interessa i inquieta a tothom. Com a mínim a tothom que dedica temps a pensar-hi.

Júlia ha dit...

La societat actual ha volgut girar l'esquena a la mort i fins i tot a la malaltia, segons el que llegeixes a diaris o escoltes a la tele sembla ben bé que qui està malalt és per culpa seva i qui mor, perquè 'no ha lluitat prou', com si tot plegat fos un esport per aconseguir medalles.

La mort és una cosa més, inevitable, quotidiana i lligada a la vida.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La mort corona la vida, la vida és indestriable de la mort. Amb la mort, cert, no cal obssessionar-s'hi, però tenir-la en compte sí, ja que és part de la vida. És com si no volguéssim saber res de la respiració, posem per cas, i és vital tenir-ne consciència. En companyia de la mort la vida guanya en intensitat, converteix cada moment no només en únic, que ho és, sinó essencial.

Helena Bonals ha dit...

Jo no paro d'escriure per si de cas em morís, he d'aprofitar el temps. Ja faré vacances quan toqui.

Maria Dolors Giral ha dit...

Perquè parles en passat del voler d'aquest vestit? Qui te'n priva? En quin altre moment serà més factible el teu desig? La conveniència o inconveniència de dur-lo, depèn tan sols de factors externs, no de tu. I son importants? És que els teus pensaments estan sempre d'acord amb les conveniències? Dons un vestit...

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb na Teresa. La vida és preciosa justament perquè un dia s'acaba i morim. La vida és un regal, cada moment és únic i a viure amb intensitat.
Jacqueline

novesflors ha dit...

Crec que estaries molt maca amb un vestit així, una mica més grandet. Jo també ho dic, qui te'n priva?

Pilar ha dit...

La mort...Tan rebutjada i tan necessària...

M. Roser ha dit...

Suposo que tothom es mira la mort segons les circumstàncies de la vida...Penso que més que por a la mort el que ens fa basarda, és el com , la por a patir...Mentre podem, potser que gaudim de la vida.
Ah, i a mi aquest vestit també em fa molta patxoca!
Bon estiu, Olga.

kalamar ha dit...

Olga, ho fas admirablement, la mires de cara i ens fas més forts.